Fem la V i fem-ho bé

Date setembre 7, 2014

Som a un pas, som molt a prop d’una distància mai imaginada. Hi som tan a prop que alguns pensen que ja hi hem arribat i ignoren que la darrera de les proves sol ser la més difícil. Per sort en aquests darrers anys Catalunya en el seu conjunt ha causat admiració internacional per com ha estat capaç de fer les coses que l’han dut en un punt tan determinant i irreversible com el que ens trobem. I això és mèrit de tots, institucions, polítics, associacions, líders socials, i ens en podem felicitar perquè ens en podem sentir legítimament orgullosos.

Però no tenim res guanyat, encara. Hem d’omplir la “V” de la Diada com hem fet en les diades anteriors. El clam s’ha de fer sentir no només a Madrid –que si no l’han sentit fins ara és per què no han volgut– sinó sobretot arreu del món. Ens cal molta gent, ens cal la senyera humana més gran que mai no hàgim fet. Ens calen, novament, aquelles cares somrients i esperançades de la bona gent, de milions de persones de bon cor que sobretot volen exercir l’expressió bàsica i elemental de la democràcia: votar i poder prendre una decisió de manera col·lectiva. Serem capaços de mobilitzar, i de tornar a fer-ho bé. Però aquesta vegada hem de fer-ho encara més bé, si cal. Perquè serà la primera vegada que el nostre adversari s’ha fet a la idea que tot això és de debò i que el risc de quedar-se sense la dida que els ha anat alimentant tants d’anys és real i molt alt. Per acabar-ho d’adobar, Escòcia votarà de manera exemplar d’aquí a pocs dies i de moment el “sí” a la independència té opcions reals de guanyar. I això seria una premonició catastròfica per a ells.

I l’adversari no combat amb les nostres mateixes armes. La gent que els lidera –si llegim articles, declaracions, xarxes socials– no fa la mateixa cara somrient i esperançada que nosaltres. Estan crispats, i volen crispar. Punxen perquè saltem. Ofenen amb paraules gruixudes perquè perdem la compostura. A vegades són més subtils i deixen anar, com aquell que no vol la cosa, una amenaça perfectament intencionada embolcallada en les planes de diaris pretesament seriosos i “moderats”. Ens volen arrabassar una eina que ens ha estat molt útil i que és determinant: la serenor d’esperit, la tranquil·litat de l’esperança, l’alegria de lluitar honestament per l’esdevenidor dels nostres fills. I no escatimen, ni escatimaran, mitjans privats i públics. Ja han anat molt lluny, i algunes coses que es comencen a saber posen els pèls de punta: que la delegació diplomàtica espanyola als Països Baixos hagi de destinar el seu temps a bloquejar la presentació d’un llibre tan brillant –i venut– com “Victus” demostra el que ja deuen estar fent en terrenys molt més compromesos. Ara tenim tot el dret a sospitar de si amb els empresaris catalans fan el mateix que amb els escriptors catalans. De si ens perjudiquen i ens bloquegen només perquè no els agradem, i de si afavoreixen “els seus”. Tenim dret a sospitar-ho i a preguntar-ho perquè ja ens han donat una prova gravíssima. Una prova que no entenc per què encara no ha despertat una onada d’indignació entre les persones de cultura que hi ha a Espanya, si és que, com imagino, aquest veto els repugna tant com a nosaltres.

Les passes que haurem de donar les haurem de fer en un context més hostil perquè l’adversari ha posat en marxa tota la maquinària que té a l’abast, que a vegades és ben propera, i això ens interpel·larà a cada moment. Intentaran interceptar-nos d’alguna manera, però ens en sortirem si mantenim el cap fred i el civisme que caracteritza històricament el catalanisme. Si ens mantenim fidels a allò que sempre hem estat i ens ha fet una nació a vegades derrotada però mai vençuda.

En serem capaços, ho crec. I ho sabrem fer molt bé. I el dia 9 de novembre les urnes catalanes vessaran de vots i de “sí” a la independència; el dia 9 de novembre començarà el camí –llarg i complex– que durà Catalunya a formar part de la comunitat internacional com a membre de ple dret. Com a Estat, com a subjecte polític que finalment deixarà d’haver de lliurar batalles absurdes i fatigants pel seu reconeixement i per la seva supervivència.

El que volíem no era tan difícil d’escoltar, Espanya. Ni d’entendre, ni d’atendre.

Un país normal, una ciutat normal

Date juny 26, 2014

La campanya “Un país normal” promoguda per Òmnium em sembla un encert, perquè aporta un element del qual l’independentisme s’havia desprès tradicionalment no sé si per voluntat pròpia o per impotència: la seva normalització. Fer normal que vulguem ser un Estat independent, vet aquí el propòsit més ambiciós que s’hagi plantejat en els darrers anys el sobiranisme. Ara hem sabut que ha aparegut una altra iniciativa que d’alguna manera s’insereix en aquest mateix propòsit; es tracta del “Breu manual de bones pràctiques de l’independentista” sorgit a iniciativa de Joan-Lluís Lluís dins del projecte de La Fàbrica, promoguda per Salvador Cardús. L’una i l’altra contribueixen a millorar les opcions que té Catalunya de convertir-se veritablement en un Estat independent, que passen totes elles perquè aquest sigui un procés impecable, ben fet, ben basat. És a dir, el més normal possible.

He dit sovint que la principal amenaça que té avui el procés d’autodeterminació no ve d’Espanya. Els únics que a aquestes alçades podem espatllar-lo som els catalans, i per fer-ho no necessitem l’ajuda de ningú: ens podem embolicar perfectament sols. I com que ja ens coneixem, el manual promogut per La Fàbrica és oportú i escaient en el moment en què es troba el projecte de construir un país nou.

La campanya de l’Òmnium diu coses tan assenyades com que és normal que un país voti com pot viure millor. O que és normal voler un país normal. I que és ben normal portar-te bé amb els teus veïns. El manual de La Fàbrica incideix en les actituds, que són determinants si volem guanyar el referèndum perquè és evident que la clau de la victòria –o de la derrota– la tenen els indecisos; gent que no és independentista que no té aversió a la democràcia però que algunes actituds la poden allunyar del desig de fer un país nou o fer-li créixer la malfiança sobre la transversalitat i la integració del procés.

Que ningú no dubti que és la normalitat la que omplirà de vots les urnes del dia 9 de novembre; és el sobiranisme de la normalitat el que omple la via catalana i les manifestacions de la Diada. I que si hem arribat fins aquí és gràcies a aquesta actitud. Això val per a les persones i per a les institucions, i tot allò que fem i haurem de fer ha d’estar presidit per aquesta voluntat invencible d’actuar amb normalitat.

Baixa l’endeutament de Girona, que ja és la segona gran ciutat amb el menor endeutament/habitant de Catalunya

Date juny 10, 2014

Les darreres dades actualitzades sobre l’endeutament dels municipis catalans permeten confirmar els resultats dels esforços que hem fet d’ençà que ara farà tres anys vam entrar a governar la ciutat de Girona. S’ha reduït el deute viu de l’ajuntament de Girona, i s’ha reduït l’endeutament per habitant fins a situar la ciutat en la segona posició en el rànquing de les grans ciutats amb menor endeutament per habitant de Catalunya. aquesta posició no la teníem ni el 2008 ni el 2011. Avui, el diari El Punt Avui publica un reportatge molt interessant sobre aquesta qüestió, on es compara la situació de diversos municipis catalans.

endeutament habitant

Contra la idea escampada per alguns, les dades són irrefutables: la gestió a Girona és acurada, rigorosa i no incrementa (sinó que redueix) el deute que han de pagar els ciutadans de Girona per l’activitat municipal. Abans teníem més deute i menys activitat; avui tenim menys deute i més activitat. Continuem, això sí, coixos en inversió i estem lluny de poder oferir a la ciutat els nivells que necessitaríem, però aquesta és una de les herències més dures i difícils a les quals hem de fer front (i li fem!)

Anem a veure els números. L’endeutament municipal del 2008 feia que la ràtio deute/habitant fos de 582 €. Avui, aquesta ràtio és de 548,1 €. La reducció ha fet també que la posició de Girona en el concert de les ciutats mes grans de Catalunya hagi baixat fins a ser la segona ciutat amb menys endeutament per habitant. L’any 20908, Girona era la cinquena amb més deute per habitant.

endeutament per habitant

El deute viu ha baixat en el seu conjunt: si el 2008 teníem un deute viu de 55.017.000 €, en tancar el 2013 el teníem de 53.323.000 €, és a dir gairebé 1,7 milions menys de deute, i 1,5 milions menys que quan vam entrar al govern.

Tot això, insisteixo, havent augmentat notablement l’activitat de la ciutat i la seva promoció exterior, havent ajudat sectors socials més desafavorits com mai no s’havia fet abans, i havent assumit inversions de gruix. El debat polític pot servir per contrastar models i les prioritats però no per discutir l’evidència.

Europa ens espera. Votem “Sí”. Votem CiU

Date maig 23, 2014

tremosa2Les eleccions europees d’aquest diumenge ens ofereixen als catalans allò que estem demanant reiteradament: l’oportunitat de votar i expressar el nostre desig. Estic convençut que tots els que vam participar a la Via Catalana i que tenim edat de votar hem reflexionat sobre la nostra responsabilitat en el procés històric que estem protagonitzant i que sabrem, sense cap mena de dubte, que ens toca anar a votar. Les urnes han d’estar plenes de paperetes sempre, però en aquesta ocasió més que mai, perquè estem a prova. Europa ens està esperant, perquè portem un cert temps anunciant-los que ja som aquí, que estem arribant, que no se’n vagi perquè tenim una proposta a fer-li. Volem tenir un Estat propi dins d’una Unió Europea forta, moderna i reformada.

Ara és el moment de demostrar-ho. D’enviar el primer missatge en forma de plebiscit. I de continuar demostrant com fem les coses: serenament, de manera positiva, amb convicció. A Catalunya tenim diverses opcions que representen aquesta manera de fer les coses, però crec que la que pot enviar el missatge amb més contundència és l’opció de CiU i de Ramon Tremosa. Treballador, expert, sobiranista, amb molt de futur i amb molts de contactes internacionals, en Ramon Tremosa és el l’aliat òptim del president Mas a Europa. N’hi ha molts d’altres, i ens en calen encara més, però en Tremosa forma part de l’equip cridat a jugar un rol molt rellevant en els anys que vénen. I el necessitem!

Adéu a Modest Prats, mossèn, filòleg, intel•lectual, empordanès, gironí

Date març 30, 2014

Modest PratsEns havia començat a deixar fa pocs anys, quan una malaltia el va anar apartant de la vida quotidiana i va deixar de fer-se present amb la regularitat acostumada. Ara, Modest Prats ens ha deixat definitivament i la notícia de la seva mort ha estat rebuda amb un fort impacte per moltes persones, de generacions diverses, que hi van tenir contacte, que el van conèixer més a fons o que, directament, se’n senten deixebles. L’orfendat ineludible que representa la mort d’en Modest abraça molta gent i molt diversa que, no obstant, és unida per un fil conductor que dibuixen en un punt la fe cristiana i en l’altre la llengua catalana. No com a punt contraposats, naturalment, sinó com a parts d’un mateix fil que Modest Prats va atendre a partir, sobretot, d’una coherència i exemple personals que impressionen. N’hi ha prou de conèixer els detalls biogràfics i les circumstàncies familiars per adonar-se’n i professar, des del primer instant, un respecte reverencial –si això fos admès en un personatge proper i irònic com era en Modest— cap a la seva persona i allò a què va decidir dedicar la vida.

Vaig conèixer Modest Prats quan jo devia tenir 18 anys, en la seva fugaç etapa com a delegat a Girona de la conselleria de Cultura que dirigia aleshores Max Cahner. L’havia anat a veure per demanar-li de participar en una conferència que un grup de joves inquiets pel futur de la llengua i la cultura catalanes estàvem organitzant. Em va rebre en un despatx del carrer Juli Garreta, on hi havia aleshores l’incipient servei territorial de Cultura però que encara feia tota la pinta de delegació provincial del ministeri. Després el vaig conèixer millor al Col·legi Universitari de Girona. La seva veu i la seva dicció ens meravellaven. La manera en què explicava, per exemple, la cèlebre disputa filològica entre Mossèn Alcover i Pompeu Fabra, amb l’episodi de la calaixera facturada de retorn cap a les Illes, forma part dels primers records inesborrables que tinc d’ell. I en els anys que van fins al darrer cop que el vaig veure, en Modest era una referència per molts motius; al consell editorial d’El Punt, a les seves intervencions per ràdio, en determinats actes ciutadans, o al carrer, quan ja residia a Vista Alegre i anava a comprar els diaris al quiosc. Un dia que li vaig preguntar per Gaziel em va alegrar la reivindicació contudent que en va fer com a un dels millors prosistes en llengua catalana que ha donat aquest país; em va alegrar perquè donem massa per descomptat que som un país d’autors únics i que ja en fem prou amb Josep Pla.

Les circumstàncies en què s’esdevé la mort de qui abans de retirar-se va fer de rector del Mercadal vénen molt al cas. Per una banda, el reconeixement social que la llengua catalana necessita per a la seva supervivència una estructura d’Estat favorable o un Estat propi. En el llibre “El futur de la llengua catalana”, que va escriure conjuntament amb August Rafanell i Albert Rossich, aquesta tesi no hi seria estranya per bé que no necessàriament coincident amb la idea avui generalitzada de la cooficialitat de les dues llengües en una futura república catalana. Per l’altra, el missatge del papa Francesc. En les darreres entrevistes en què parla de l’església, Modest Prats deixa entendre l’anhel d’un canvi en la línia del que avui expressa amb rotunditat i valentia el papa Francesc. No sé si Modest Prats va arribar a temps a reconèixer aquest missatge, però en cas d’haver-ho aconseguit estic segur que se n’ha anat reconfortat i esperançat.

En vida d’en Modest hem tingut ocasió per expressar-li gratitud i reconeixement. Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el guardó Athenea Persones de l’Ajuntament de Girona, diverses edicions, l’acte amb motiu de les “Homilies de Medinyà”, ja a la residència Bisbe Sivilla… Ara que ens ha deixat defintivament li devem un homenatge molt profund, col·lectiu. Va servir als altres de moltes maneres, totes elles generoses i preses amb molta seriositat tintades sovint amb un punt d’ironia, un punt de geni. La gratitud és només una petita part del molt que li devem.

(la fotografia que il·lustra aquest article és de Marc Martí, publicada a Diari de Girona el febrer de 2009)

Socialitzar i xarxalitzar

Date març 28, 2014

Com que en anglès se’n va començar a dir “socialize” del fet de compartir i escampar un determinat contingut a través de les xarxes socials d’internet, la versió a la resta d’idiomes va agafar la mateixa arrel i la va adaptar. Avui és inqüestionable que quan algú que opera a twitter, facebook, instagram, youtube, etc, es refereix a “socialitzar” un determinat contingut tots sabem a què es refereix. Quan una empresa encarrega a un gestor de continguts que li socialitzi un producte, una marca, una notícia, ja sabem que li està demanant que treballi des de les xarxes socials. No li està demanant, en principi, que vagi al carrer, entri en un bar i es posi a parlar en un grup de gent que fa tertúlia explicant les bondats del producte o de la marca.

Tot fa pensar que en poc temps els diccionaris hauran d’incorporar l’accepció referida a l’ús de les xarxes socials com a significat del verb “socialitzar”, i que també en poc temps tothom pensarà en aquesta accepció com a la principal i més usada, desplaçant les que li van donar sentit original. Això ens passa amb el terme “xarxa”, que ja ningú no vincula en primera instància al mateix que vinculen els nostres pares. Per a ells, el primer que pensen quan algú els parla de “xarxa” és diferent del que pensa la majoria dels joves de 25 anys del món desenvolupat. No ignoren, naturalment, que l’estri principal de la pesca és la xarxa, però el significat per defecte que li apliquen és el d’internet.

Però hauríem de ser més exigents amb el llenguatge. Una nova tecnologia, uns nous usos, uns nous formats… probablement haurien d’impulsar també la innovació en el llenguatge. A entendre que els matisos ens faran lliures, que les paraules són més belles i importants per a les nostres vides si descriuen amb més precisió la realitat o el concepte a què es refereixen. La paraula està pensada per a la precisió del bisturí, no per al traç gruixut de l’escarpa i el martell. A vegades no hi tenim més remei, però quedar-nos amb la contundència de l’escarpa ens empobreix i ens limita. No estic segur que sigui el que ha passat amb l’e-ortografia i l’e-sintaxi, perquè en tinc visions contraposades (m’encanta i em meravella la creativitat i l’eficiència que alguns li saben donar, però em preocupa que es fonamenti en la ignorància de la importància de les llengües i el llenguatge). Però hauríem de contenir aquesta tendència a actuar davant d’un fet lingüístic amb la mateixa compulsió amb què comuniquem, i esprémer l’enginy per trobar el mot que escau a una situació nova.

Per exemple, el terme “xarxalitzar” conté un matís en relació al terme “socialitzar” que ajuda a afinar el concepte. Socialitzar inclou naturalment la xarxalització d’un contingut, però no hauria de perdre el sentit original.  De fet, aquest és un dels perills en què podem caure si no adoptem amb Internet una actitud més prudent i exigent. La lectura del reportatge dedicat a Dan Bennett al País de fa uns dies ens convida a reflexionar-hi seriosament.

Setanta-cinc anys de moltes coses que hem de recordar sempre

Date gener 28, 2014

bombardeig_carmeAra fa 75 anys, la ciutat de Girona era cosida a bombes per l’aviació feixista italiana que ajudava el general Franco en la seva guerra contra la república i tota idea de democràcia que portava associada. Els dies 27, 28 i 29 de gener, i el dia 1 de febrer, es van produir els darrers i intensos bombardejos sobre la nostra ciutat que van contribuir al caos i desordre que s’hi produïa per l’allau de gent que fugia dels vencedors, camí de l’exili. Barcelona havia caigut el dia 26 i la guerra era prop del seu final, però l’afany destructor dels sublevats no tenia límits.

En el magnífic treball d’en Jaume Prat i en Jordi Pericot “Bombes sobre Girona” hi ha informació exhaustiva i rigorosa del que van representar aquells dies d’horror per la gent de Girona. El llibre l’obre un text breu que recull records d’una gironina, Enriqueta Baulida, veïna del número 64 del carrer de la Rutlla: “Senties el xiulet de les bombes i sabies que estaven caient, però no on. Ens vàrem amagar darrere unes fustes, enganxats a la paret mestra de la casa i vàrem sentir algú que des de fora va cridar: “Aquesta cau al mig del carrer!”. Però no. Aquella va caure a casa. Es va esfondrar tota, menys la parat on estàvem tots amagats”.

D’això fa només 75 anys. Passava a casa nostra, als carrers que avui podem recórrer i reconèixer fàcilment. Avions d’Itàlia, enviats pel govern italià per ajudar el general Franco, van causar desenes de morts entre la nostra gent. La llista que recull el llibre d’en Prat i en Pericot és esfereïdora, i commou en llegir-hi els noms i els cognoms, i l’edat de les víctimes. Nens, infants, adults de totes les edats. Tots innocents, és clar, encara que això no importava gens als autors dels crims.

Les tropes franquistes van entrar a la ciutat de Girona el dia 4 de febrer. Ho recordarem amb un acte que hem convocat a la plaça del Marquès de Camps per mantenir viva la memòria del que va representar la guerra i la dictadura, que només de prendre possessió de la ciutat de Girona ja va iniciar la cruel i criminal repressió. D’aquí a poques setmanes en tindrem ocasió de parlar amb motiu del 75è aniversari de l’afusellament de Carles Rahola.

En l’acte d’ahir al Museu dels Jueus de Girona amb motiu del dia internacional de commemoració de les víctimes de l’Holocaust vam estendre el record també a totes les víctimes de crims contra la humanitat. Vam encendre diverses espelmes, la flama de les quals simbolitzava al record permanent que els devem; una d’elles la vam dedicar als catalans víctimes de l’horror, especialment als gironins. Ara fa 75 anys, moltes de les persones que es refugiaven a Girona escapant de la repressió franquista, intentant arribar i travessar la frontera amb França, desconeixien que la mà del totalitarisme era més llarga del que temien i que serien víctimes de l’aliança entre l’Espanya franquista i l’Alemanya nazi. Molts d’ells van ser conduïts en camps de concentració, i molts van morir o perdre la salut per les condicions infames i infrahumanes amb què van ser tractats.

Recordar-ho ens fa ser més humans, i ens disposa millor per plantar cara els qui no han abandonat mai les idees de fons que van conduir els militars sublevats a aniquilar tot rastre de llibertat, de democràcia, d’autonomia i d’identitat nacional catalana.

El paper dels Ajuntaments en la política cultural

Date desembre 18, 2013

2013-premis-ARC-169L’Auditori de Girona va rebre dilluns passat a Barcelona el guardó a la millor programació, concedit per l’associació que aplega els representants, promotors i mànagers de Catalunya. És un reconeixement a un projecte basat en la qualitat, que és capaç de potenciar intèrprets i creadors autòctons i alhora programar propostes internacionals d’alt interès. És una fórmula perfectament pensada, que és a la mida d’una ciutat com Girona i que ajuda a projectar-la com a capital cultural; ajuda a reforçar la seva posició estratègica en l’oferta cultural de Catalunya. I és una fórmula que ja dóna fruits en benefici de la ciutat.

També és una distinció que permet reivindicar el paper dels ajuntaments en la política cultural pública. Sovint no hi pensa gaire ningú, però n’hem de parlar més i ho hem de posar damunt la taula: els ajuntaments de Catalunya fan un esforç molt superior al de qualsevol altra administració. Un esforç que va en una triple línia. La primera, en inversió i recursos tècnics. La segona, en la quantitat de persones que de manera voluntària contribueixen a mantenir una activitat cultural en xarxa, significativament regidors i regidores dels municipis amb menys recursos. I la tercera, perquè el tipus de contingut cultural que afavoreix el món local és bàsic per al país. La cultura d’arrel popular, tradicional, participativa, de proximitat, de carrer… té en els ajuntaments un aliat indispensable. No sempre es pot arribar allà on faria falta, i no sempre es poden recolzar projectes de gran mèrit. Però en general, la programació cultural dels nostres municipis és extraordinària i carregada d’interès i inventiva.

Les dades en despesa pública destinada a cultura són clares, i convé que tothom les tingui clares:

  • Generalitat (pressupost 2014): 225,7 M€
  • Estat (pressupost 2014): 15,43 m€
  • Ajuntaments: 556,4  M€
  • Consells Comarcals: 3,6 M€

 

Girona emociona i il·lusiona: aprofitem-ho!

Date maig 8, 2013

saló de centUn cronista de la premsa nacional senyalava, admiradament, com n’és de resplandent el moment actual de la nostra ciutat. “Girona va embalada”, concloïa el seu article. I, sense caure en cap mena de cofoisme ni d’autocomplaença, hem de viure amb orgull un moment que emociona i il·lusiona. Només qui, per analitzar la ciutat, encara porti les ulleres dels anys vuitanta pot gosar posar aigua al vi i intentar deslluir, per raons d’obscur agraïment polític, el moment que vivim.

Aquests dies, en la mirada de molts gironins, hi espurneja il·lusió. Continguda, perquè Girona mai no ha deixat de tocar de peus a terra, i matisada pels greus efectes d’una crisi molt severa. Però hi tenim dret, a gaudir d’aquest moment excepcional. I tenim dret a treure’n profit per al progrés de la nostra gent, per agafar-nos-hi ben fort com a suport que ens ajudi a sortir de la crisi. No podem negligir aquesta oportunitat històrica. Som més al mapa que mai, despertem un interès i una atracció creixents, ens visiten periodistes estrangers de mitjans d’alta difusió i influència i veiem incrementat l’interès turístic de Girona gràcies, també, a una millora de les comunicacions.

Hem de ser capaços de treure profit d’aquest moment, en benefici dels gironins. Perquè ningú no ha d’oblidar que la ciutat viu, econòmicament, del sector dels serveis, que és el principal ocupador laboral que tenim. Qui es dediqui a analitzar la ciutat i a crear opinió té el deure de saber-ho, altrament pot arribar a donar pèssims consells per al progrés econòmic i social, i desentendre’s de la lluita contra la crisi.

Amb il·lusió tenim més opcions per sortir del pou que no pas instal·lats en el ressentiment, la melangia i el plany permanents. O en la crítica sistemàtica. O en la intoxicació mediàtica (o viral) per treure valor al moment que vivim, no fos cas que encara beneficiés l’equip de Govern!

Aposto per aprofitar l’oportunitat. Per llegir Girona també en positiu, en un moment que Catalunya mira cap aquesta part del país amb admiració sincera. I crec que tots hauríem de fer el mateix, sense prejudicis.

El Celler il·lumina tot Girona

Date abril 30, 2013

La notícia de la designació del Celler de Can Roca com al millor restaurant del món va sacsejar d’una forma molt positiva la ciutat de Girona, les nostres comarques i tot el país. Catalunya torna a liderar la gastronomia mundial gràcies a les comarques gironines, i la nostra ciutat es veu catapultada a les pàgines de tots els diaris, televisions i digitals del món. La fotografia que il·lustra la portada d’avui de La Vanguardia, obra de David Ruano i Paco Amate, simbolitza molt bé el que representa aquesta fita per a tots nosatres. Els tres germans, en Joan, en Josep i en Jordi, caminant pel mig de les aigües de l’Onyar, sota les façanes acolories i amb la catedral al fons, il·luminen el camí amb les torxes que sostenen. Ells i la ciutat en un tot, i amb la flama encesa.

Les felicitacions que els gironins els adrecem estan carregades, també, d’agraïment. L’èxit és ben seu, se l’han treballat amb admirables dosis de sacrifici, talent, creativitat, risc, compromís. És un èxit merescut, inqüestionable. Però no se l’han volgut quedar només per a ells: sempre l’han compartit i sempre ens n’han fet partícips a tots els gironins, i a tot el país. Aquesta és una de les claus del seu èxit: l’arrelament al territori, el reconeixement de qui són fills i on han nascut com a persones i com a professionals. La interacció amb el seu entorn natural, productiu, creatiu. Per això hi ha un agraïment molt sentit de part de tots. Sempre que els hem necessitat, ells hi han sigut.

I gràcies al Celler, Girona és més al món que mai. Tota la nostra excel·lent gastronomia hi surt guanyant; la capacitat d’atracció de Girona es multiplica; el lideratge del país es reforça.

Ho hem de dir ben fort: felicitats, i moltes gràcies!