juliol 30, 2010
El Departament d’Interior va presentar ahir l’avantprojecte de la futura seu regional dels bombers a Girona, que es farà a Fornells de la Selva. Aquesta decisió comportarà el tancament del parc del mas Xirgu, al terme de Girona, i l’allunyament considerable del nucli urbà de les dotacions que hauran de prestar serveis d’emergències a la ciutat. És la presistència en l’error, és la tossuderia del Govern Montilla a planificar des d’un despatx de Barcelona la resposta a les necessitats de Girona. És el mateix que passa amb els Mossos d’Esquadra.
Girona hi surt perdent. Es tardarà més a actuar al nucli urbà del que es tardava fins ara. L’alcaldia de Girona hauria d’haver reclamat una solució que contemplés l’existència d’un parc de bombers de proximitat, pensat per atendre les emergències que es produeixen en el nucli urbà d’una ciutat que té molts habitants, serveis importants, negocis, i que és molt freqüentada per gent que no hi viu però hi treballa o n’és usuària de serveis. Serem l’única capital que no disposarà de parc bombers: un mèrit que haurem d’atribuir al pitjor Govern català dels trenta anys que fa que hem recuperat l’autonomia.
El meu compromís és continuar treballant perquè Girona tingui una dotació de bombers més propera a la ciutat.
Queda, per cert, saber l’ús a què l’Ajuntament de Girona vol destinar els terrenys que recuperarà un cop els Bombers deixin Mas Xirgu. Com sempre, cap idea certa ni cap planificació.
Publicat a: General 
1 comentari »
juliol 26, 2010
L’engendre polític del Tripartit dels Socialistes de Catalunya, aquesta trinitat que és una, gran i socialista, acabarà la legislatura fent exactament el mateix que va inspirar el seu naixement dins les coves de l’ambició desfermada: la destrucció de Convergència per tots els mètodes possibles. Ho van intentar des de l’oposició, ho han intentat amb més empeny que mai en els set anys que fa que estan al poder, i de ben segur que ho continuaran intentant siguin on siguin a partir de les properes eleccions nacionals. No se n’han sortit, i no se’n sortiran, però no per això deixen de tenir capacitat d’empastifar. La comissió parlamentària pel cas Palau haurà estat un digne fill de l’estil del Tripartit dels Socialistes de Catalunya, que, parafrasejant aquella vella màxima del mal periodisme, es resumeix en la frase següent: que la veritat no t’espatlli una bona empastifada.
El llegat del TSC és tristíssim, penós. Ni tan sols els seus progenitors es veuen capaços de cantar-ne, en públic, les virtuts (una altra cosa és el que fan en privat, on continuen intercanviant-se animadament els favors). Avui mateix han presentat el balanç de la política lingüística, i per donar una mica de gruix al pobre resultat no han tingut més remei que inventar-se una manera molt particular de fer balanços: enlloc de presentar, com seria d’esperar, el de la legislatura que s’acaba, presenten el del període dels dos tripartits. Tot i així, la impressió del primer com d’ull de la memòria que han lliurat aquesta tarda al Palau de la Generalitat estava d’acord amb el to baix, depressiu i poc convençut de dos dels tres oradors. L’excepció ha estat el vicepresident Carod-Rovira, que n0 només ha estat desmesuradament cofoi per uns resultats més aviat anèmics, sinó que s’ha arribat a apuntar l’èxit de l’ús del català a la xarxa (ell encara en diu la “blogosfera”, no li han explicat que aquest concepte fa un cert temps que està superat) com el resultat de la seva política. Però del balanç de política lingüística en parlarem més en calma els dies que vénen.
Em preocupa la tendència a l’empastifada del Tripartit. Si no fos que en tots aquests anys no han deixat ni un segon de fer d’oposició a l’oposició diria que s’estan preparant per si són desplaçats del govern. Però si hi seran o no, això dependrà dels ciutadans, encara que alguns, temerosos de passar per la prova de la democràcia, pensen que hauria de dependre dels fiscals.
Publicat a: General Cap comentari »
juliol 26, 2010
El Lehendakari Patxi López em penso que ho ha expressat millor que ningú: “En què es diferenciaria una Espanya federal a l’Espanya d’aquestes autonomies d’estatuts de segona generació? Pràcticament en el nom”. I afegeix: “A vegades fem debats nominalistes que no ens porten enlloc”. No cal que recordi que Patxi López és socialista, com Zapatero, com Montilla, com Chacón, com González, com Nadal, com Hereu. Però malgrat aquesta opinió força precisa, a la cadena de muntatge de la fàbrica d’enganys del seu partit s’hi acaben d’acoblar les darreres peces del nou producte cridat a ser l’estrella del debat polític estiuenc (s’entén que en els cercles de debat polític estiuenc socialistes, no per coneguts i previsibles menys potents i sorollosos): la federació de comunitats autònomes. L’article de González i Chacón a El País d’avui (“Apuntes sobre Cataluña y España“) va en aquesta direcció, i s’hauria de considerar com una peça d’importància pel que té de manifest d’almenys una part del socialisme hegemònic, i per qui el signa (i, és clar, per qui no ho fa).
De manera que una part del socialisme espanyol –i hi incloc el socialisme català, que se’n sent–, rotundament majoritari i de matriu rotundament jacobina, busca un producte propi per resoldre la tensió existent que tingui com a resultat un canvi en tot allò que sigui aparent i nominal, i en res del que sigui substancial. Com sempre.
És aclaridor l’article que publica Pep Riera al Punt d’avui per fer-nos a la idea de la nul·la disposició del socialisme català a canviar res de substancial, fins i tot a risc d’augmentar l’estigma sucursalitzant que els caracteritza des de fa gairebé tres dècades. Una repassada general a aquestes tres dècades, per cert, també ens aporta una altra conclusió demolidora: la persistent tenacitat del socialisme a mantenir les coses exactament al lloc on sempre les han volgut i d’on mai no volen deixar que s’escapin.
Si prenem les eleccions generals de 1979 com les primeres legislatives constiticionals, el poder espanyol d’aquests 31 anys ha anat repartit de la manera següent: 20 anys de PSOE, 8 anys de PP i 3 anys d’UCD. L’Espanya d’avui és, sobretot, el resultat de les dues dècades de poder socialista perquè ha tingut més temps i més oportunitats que ningú per decidir, sovint amb majoria absoluta, què volia i què no volia.
Ha volgut mai el federalisme? Ni en pintura ni en partitura. Si en 20 anys que han governat fins ara no han avançat cap a aquesta Espanya federal que diuen que seria tan magnífica… o és perquè són inútils o perquè no hi tenen cap mena d’interès. De temps, n’han tingut. De poder per fer-ho, més que mai i que ningú.
Sé que a l’estiu tota cuca (federal) viu. Però el país ja no el formen, només –ni majoritàriament– les persones culturalment formades en la lògica de fa 30 anys. La societat catalana ha canviat enormement, i qui no ho entengui fracassarà.
Tot el que el socialisme és capaç de proposar-nos és una navegació de cabotatge, quan el país reclama que posem rumb a Ítaca.
Publicat a: General Cap comentari »
juliol 14, 2010
Alcaldessa, conseller i ministra el dia de la tuneladora
El ple de l’Ajuntament de Girona de dimarts passat, en la sessió ordinària del mes de juliol, va aprovar per unanimitat una moció del Grup Municipal de Convergència i Unió que reclama al Govern espanyol el compliment dels seus compromisos amb l’execució del projecte ferroviari a la nostra ciutat. L’havíem presentat perquè fos debatuda al ple de juny però només ho podia ser si la majoria de regidors votaven la urgència i permetien el seu debat al ple. Només ens va donar suport el PP, i el tripartit va dir que s’havia de tractar amb més temps, de manera que no es va debatre. La vam tornar a entrar i ara s’ha debatut al ple de juliol.
El vot ha estat unànime. No sé si és la primera vegada que una moció presentada per un grup de l’oposició a l’Ajuntament de Girona és aprovada. Ho és, segur, en aquest mandat. I lluny de ser una anomalia crec que hauria de formar part de la normalitat municipal. Sobretot perquè des de l’oposició es formulen sovint aportacions que són rebutjades de manera massa automàtica malgrat que estiguin carregades de raó.
D’aquí a una setmana el ministre Blanco ha de concretar l’abast de la retallada pressupostària i de la planificació d’obres dels propers anys. Per a CiU era important que abans d’aquesta data l’Ajuntament enviés un missatge clar que no acceptarem un retard en l’obra del tren convencional, malgrat que les declaracions d’un alt càrrec del Govern Zapatero ens han omplert de neguit i de dubtes. Fa una setmana vaig acompanyar el diputat Jordi Xuclà a l’entrevista amb el president d’Adif a Madrid, en el decurs de la qual vam parlar llargament del projecte de Girona. No tinc clar encara que Madrid no vulgui retardar el tren convencional però ara ho tindran més difícil, i era imprescindible que l’Ajuntament fes arribar un missatge contundent.
La moció aprovada a trobareu aquí: Moció_tren_convencional
Publicat a: General 1 comentari »
juliol 11, 2010
L’endemà de la gran manifestació en favor de la nació catalana, tots ens mirem amb satisfacció i amb cara d’interrogant alhora: i ara què, es demana el país. Si hem estat capaços d’arribar fins aquí, cosa que no tothom imaginava, el més probable és que siguem capaços també d’anar més lluny. La Catalunya real, aquella que de forma maldestra fan servir PP i C’s per fer veure que és la seva, va sortir al carrer de manera que ja no admet cap discussió sobre la seva magnitud i la seva realitat. No som un holograma, no som una colla de gent subvencionada, no som un grup de somiatruites. La Catalunya real és rere la idea d’una nació plena, absoluta, integradora, diversa però ben conjuntada.
Tenim raó de posar-nos la pregunta del “i ara, què?” però ens esperen molts endemans com aquest: amb nous interrogants sorgits després d’una rotunda certesa. La intel·ligència és bàsica per sortir airosos del procés històric en què estem immersos, i el sentit d’estat ha d’orientar totes les nostres accions i decisions, fins i tot aquelles que semblin menys pròpies i contradictòries. I en aquest procés no hi sobra ningú, tothom hi pot tenir un rol.
Publicat a: General 9 comentaris »
juliol 5, 2010
El periodista Enric Juliana fa dies que insisteix en una idea que tristament no recull ningú amb capacitat de dur-la a la pràctica. Proposa que la manifestació de dissabte sigui un mar de banderes europees, en senyal inequívoc de dues vocacions que algú, de manera injusta, procura que s’anul·lin mútuament: la indiscutible realitat nacional catalana, l’afirmació de la qual queda en entredit per la sentència del Constitucional, i el desig de lligar el nostre futur a Europa. D’això en diu, probablement com a record del seu observatori de la política italiana, l’Eurocatalanisme.
Les dues formulacions em semblen dignes de consideració. Segur que quedaran en el calaix on les societats amb massa gent nerviosa i impacient obliden idees que, ben ateses, resultarien brillants.
Juliana té una visió sobre el procés sobiranista que en alguns punts no comparteixo. Sovint el descriu com una fantasia, en contraposició al seny probervial dels catalans. No li negaré que hi ha actituds que ho són, de fantasioses, i d’altres que s’hi poden confondre. Però mai com ara el desig d’emancipació no havia crescut sobre bases tan realistes, pragmàtiques i poc sentimentals, alhora que tampoc mai com ara havien emergit raons de justícia que no poden passar inadvertides per la majoria dels ciutadans. Ha crescut molt i en poc temps, però de manera encara insuficient. Tot arribarà, tot madurarà. Però és evident que no és una fantasia: ha deixat de ser una idea quimèrica per esdevenir un projecte a mitjà/llarg termini, la realització del qual dependrà certament de molts factors que ara mateix encara no tenim controlats. I alguns són prou importants, cosa que ens ha de fer ser prudents i molt pacients.
Si la manifestació de dissabte esdevingués alhora un clam nacional i europeu, el missatge que s’enviaria a les cancelleries occidentals seria ben nítid i inequívoc. Som, i volem ser-hi. Som una nació, i volem ser-ho dins d’Europa, en la unió més civilitzada –per bé que pendent d’un gran ajustament d’eficiència– de la política i l’economia mundial.
Potser encara és massa aviat per aquestes sofisticacions més pròpies dels finíssims laboratoris d’I+D que té la política italiana que no de la rudesa que ha caracteritzat el nostre independentisme convencional en els darrers anys. Però segur que arribarà un moment en què el procés el lideraran els millors de cada àmbit: el polític, l’econòmic, el cultural, el social, el periodístic, l’esportiu, el religiós… Quan això passi, serà impossible que no adverteixin la importància que tindrà recuperar la tradicional vocació europeista dels catalans més enllà de la retòrica, i concretar lligams econòmics, d’infraestructures, energètics, culturals.
És clar que per arribar aquí alguns hauran de deixar d’anar a donar lliçons a Bolívia i freqüentar més les escoles d’estiu dels partits polítics europeus…
Publicat a: General Cap comentari »
juny 29, 2010
No conec tota la sentència del Tribunal Constitucional; n’ha transcendit la decisió però no els fonaments jurídics on s’expressa la literatura a partir de la qual s’hauran d’interpretar a partir d’ara molts articles de l’Estatut català. Amb el que ja es coneix (la inconstitucionalitat de 14 articles) potser no podem emetre una anàlisi jurídica però n’hi ha prou per entendre en quin punt de la història ens trobem. En la relació amb Espanya som molt més a prop del final que no pas de l’inici. No dic que demà proclamem la independència, i a jutjar per algunes reaccions de l’independentisme convencional tampoc no sembla que això sigui per demà-passat, perquè falta sentit d’Estat. La generació d’homes i dones que va fer la Transició, tan injustament tractada pels piticollonistes que per a la nostra dissort fa set anys que ens governen, va saber llegir aquell moment amb sentit de la responsabilitat davant de la història que els va tocar viure. La fusta d’aquells homes i dones avui ens fa molta falta, perquè ni la trobem al consell executiu de la Generalitat ni en cap de les institucions rellevants del país. Els nostres líders governamentals fa mesos que només tenen al cap una única idea: de quina manera tot el que passi oferirà o treurà oportunitats de continuar al govern. Dels Montilla, Puigcercós i Saura no en podem esperar gaire més del que ja hem tingut. I Artur Mas, el polític més ben preparat per governar el moment, és a l’oposició envoltat de taurons de dretes i d’esquerres que fa set anys que frisen per cruspir-se’l.
Però, en qualsevol cas, el procés de desconnexió gradual amb Espanya ha entrat en un nou capítol. Inevitablement, la idea d’un Estat propi que reculli els anhels i ens proporcioni eines per a la nostra supervivència, almenys per lluitar-hi en igualtat de condicions que els altres, s’imposa no pas com la conseqüència d’una fantasia sinó com l’única sortida pràctica i efectiva del laberint. Un país que no se’n pot sortir malgrat que té voluntat de fer-ho i que té recursos per aconseguir-ho no desitjarà pas la sobirania per una il·lusió fantàstica sinó per mer instint de supervivència. No conec res més pràctic que això.
Fa anys, calia escriure assajos i publicar llibres sobre la viabilitat de la independència de Catalunya per demostrar que no era una quimera. Avui, allò que cada dia esdevé més inviable és l’autonomisme neoconstitucional. Els seus partidaris a ultrança –que jo distingeixo dels seus partidaris tàctics– hauran de ser els qui a partir d’ara s’escarrassin a demostrar la viabilitat de l’autonomisme, perquè ja no en gaudiran del benefici. Jo crec que la veritable entensa fraternal amb Espanya s’ha demostrat impossible dins d’un mateix Estat uninacional com vol la sentència de l’Estatut, sinó que, en cas de ser possible com desitjo, només ho serà en una relació d’igual a igual.
El TC ha senyalat els límits que fins ara ningú no gosava (o tenia la intel·ligència suficient de no fer-ho) acotar. Són límits constrictors, que impedeixen respirar amb normalitat. Espanya no ens accepta com a nació plena. Ja no ho farà mai. Ens senyala la porta de sortida per si no ens agrada el que hi ha.
Publicat a: General Cap comentari »
juny 18, 2010
L’Associació de Veïns de Sant Narcís va organitzar dimecres al vespre un acte informatiu sobre el projecte ferroviari de Girona, en el qual van prendre part l’alcaldessa, el tinent d’alcalde d’Urbanisme i diversos tècnics d’Adif, entre els quals el director de l’obra. La sala del centre cívic era plena a vessar, i també ho era l’interès de la gent per conèixer aspectes fonamentals per a l’acceptació del projecte i les seves conseqüències. El guió de la reunió es va distribuir entre els assistens, i en ell es feia un inventari molt precís d’allò que la gent vol saber.
El resultat va ser francament decebedor. La informació que l’Ajuntament i els tècnics van aconseguir traslladar al ciutadà fou la recorrent, la publicada, la general. He de dir, però, que no crec que aquesta sigui una mancança imputable als tècnics de l’obra. Més aviat crec que se’ls constreny a jugar un rol que no els pertoca, i que són els destinataris de molts interrogants que no els correspon –i sovint no poden– respondre. Les reunions informatives amb els veïns de la ciutat les ha de protagonitzar l’alcaldessa, i les respostes a la majoria de les qüestions les ha de proporcionar ella. Els tècnics hi són per respondre als interrogants sobre l’execució de l’obra (alguns, per cert, tampoc no s’han respost). Però hi ha multitud d’aspectes del projecte ferroviari que exigeixen als responsables del govern de la ciutat un coneixement molt superior al que van demostrar. No sé si han formulat les preguntes adequades, però es haurien d’haver fet fa temps, i després poder respondre amb seguretat i convenciment els dubtes dels nostres conciutadans.
És normal que la gent tingui cada dia més dubtes i més temors. L’única manera de resoldre-ho és a base d’informació. Almenys a mi no se m’ocorre cap altra idea plausible. Informació, sempre i entenedora. La gent vol saber de què servirà el tercer raïl, per exemple. Si hi passaran trens de viatgers, i quins tipus de trens (més ràpids que els actuals? més directes? quines freqüències volem?), si només hi passaran mercaderies i si s’incrementarà el trànsit de mercaderies perilloses. La gent vol saber quant de temps durarà l’estació provisional, com s’accedirà a les andanes, si també servirà o no per a la futura estació d’autobusos o bé aquesta continuarà al lloc actual (també provisional). La gent vol saber si podrà dormir tranquil·la i que se li donin totes les garanties de la seguretat absoluta de les seves finques. La gent vol saber si el fet que un túnel passi per sota casa seva li farà perdre drets urbanístics, si se l’ha d’expropiar, si haurà de demanar permís a Adif i si aquest permís és vinculant o no. La gent vol saber què passarà al parc central, i quin és el model municipal sobre els espais alliberats pel viaducte, i quina és la reacció que ha tingut l’Ajuntament davant l’amenaça que el soterrament del tren convencional quedi per molt i molt més tard…
Tot això, els tècnics d’Adif no ho han ni ho poden respondre. Són preguntes que un ciutadà de qualsevol municipi espera que les respongui el seu alcalde, la seva alcaldessa. Són els qui han elegit perquè facin aquesta feina. Confien en ells, perquè la majoria els ha atorgat la seva confiança per governar i defensar els seus interessos.
Em va preocupar que ni l’alcaldessa ni el tinent d’alcalde d’Urbanisme sabessin respondre a molts d’aquests interrogants. O bé no s’imaginen que la gent se’ls estigui plantejant, o bé no han tingut interès a buscar la resposta. Ahir, un alcalde que tem per la retallada va demanar, em va explicar que just l’endemà que aquesta amenaça aparegués a la premsa, una entrevista amb el ministre de Foment. Això és el que venim reclamant de l’alcaldessa de Girona, lamentablement sense èxit.
Publicat a: General 2 comentaris »
juny 16, 2010
El dia 1 de juny, el tinent d’alcalde d’Urbanisme de l’Ajuntament de Girona sostenia a la comissió informativa de l’àrea que les obres d’urbanització del pla de baix de Domeny anaven a bon ritme i que no s’havien aturat. Vaig anar a consultar l’expedient i en vaig extreure la conclusió exactament contrària. I entre la paraula d’un regidor que en temes tan transcendents com el xalet Tarrús ha sostingut sempre l’escrupolositat dels seus actes –que ens han acabat costant 1,3 milions d’euros–, i allò que afirmen els documents elaborats per tècnics municipals de solvència contrastada… tendeixo a refiar-me molt més d’aquests segons. I de l’examen dels documents se n’extreuen diverses conclusions, fàcilment demostrables. Dit de forma resumida: allà on el polític hi veu plena normalitat, el tècnic hi veu situacions de gravetat i incompliments contractuals.
- Les obres es van aturar el dia 28 de gener. De l’informe de l’arquitecta municipal que responsablement encén el llum d’alarma es desprèn (cito literalment) que “el dia 28 de gener de 2010, data en què es produeix l’aturada i segons la planificació prevista per executar l’obra, s’hauria d’haver certificat un total de 5.603.000€, IVA inclòs (un 66,28% del total adjudicat: 8.453.031,67€), quan en realitat s’ha certificat un total de 2.375.010,31€ IVA inclòs (un 28,09% del total adjudicat), import molt inferior que comporta l’incompliment dels terminis inicialment establerts en l’execució de l’obra“
- L’empresa manté les obres aturades almenys fins al 4 de maig, data en què s’elabora un informe on es constata que aquesta aturada dels treballs no es va notificar per escrit per part de l’empresa constructora, i que el termini d’aquesta aturada “s’ha anat incrementant en relació al període de temps anunciat inicialment”.
- En un informe de secretaria del dia 5 de maig afirma: “Donada la gravetat de la situació, s’han produït diverses comunicacions telefòniques i reunions entre els responsables de l’empresa, els responsables d’urbanisme i els tècnics municipals per tal de desencallar la situació, reunions que fins al present no han evidenciat cap resultat“.
- En aquest mateix informe s’afirma: “L’empresa adjudicatària està incomplint els terminis d’execució del contracte constituint-se en mora“. I es proposa una sanció de 133.333,83 € “per incompliment en els terminis parcials d’execució del contracte que fan preveure raonablement la impossibilitat de complir el termini total“. Aquesta sanció s’empara en allò que ja preveuen les clàusules del contracte d’adjudicació, que faculten l’Ajuntament per poder rebre compensació en els supòsits de demora.
- L’explicació del Govern municipal segons el qual a la vista d’aquests retards s’havia decidit no cobrar les quotes d’urbanització és inexacta. El dia 7 d’abril, una de les empreses propietàries de finques entra al registre municipal un escrit on es queixa de la situació i de la manca de resposta municipal a un conjunt d’informacions sol·licitades el març i el setembre de 2009. I en ell sol·licita “interrompre els pagaments relatius tant a les obres d’urbanització així com els de la despesa addicional aprovada al seu dia, fins que el romanent econòmic del que disposa l’Ajuntament s’ajusti a l’execució real de les obres i al plànning inicialment establert“. Aquest romanent és d’uns 3.800.000€.
- L’empresa sol·licita que l’Ajuntament insti el contractista de les obres “al compliment de l’establert al contracte subscrit en el seu dia, exercitant quantes accions ens emparin, ja sigui mitjançant l’aplicació de penalitzacions contractuals o fins i tot rescindint si és necessari l’esmentat contracte, a fi i efecte de reprendre o restablir l’execució de les obres procurant assolir-les en el termini previst inicialment”.
- Avui mateix he entrat un escrit sol·licitant si s’ha cursat la sanció per la demora de les obres, atesos els informes tècnics que s’han elaborat a la vista de les dades que s’han comprovat. I quin és l’estat de certificacions de l’obra en relació als terminis inicialment previstos.
Tot això posa en dubte la normalitat que volen vendre en el desenvolupament d’aquest projecte. Tot això no indica ni previsió, ni actuació responsable dels polítics governants. ¿S’ha fet valer l’interès general, o s’acabarà perdonant una sanció que els tècnics –i jo també– veuen justificable?
L’experiència del Pallol no ha servit de res? Recordo que en aquell cas l’empresa va abandonar l’obra (això també consta als informes tècnics municipals) i que l’Ajuntament, malgrat això i malgrat que el plec de clàusules els ho permetia, no els va imposar ni un euro de sanció. Si no actuen així amb els ciutadans en general, per què han de ser tan generosos amb determinades empreses constructores, fins i tot amb aquelles que ens deixen penjats?
Santa Llúcia ens conservi la vista, sí. Però que Sant Tomàs More hi faci alguna cosa més, vist que amb Santa Rita no n’hi ha prou…
Publicat a: General, Girona Cap comentari »
juny 14, 2010
Avui hem tingut ple a l’Ajuntament de Girona, la sessió ordinària del mes de juny, just quan s’escauen els tres anys de l’actual govern. Després d’un grandiloqüent discurs retòric de democràcia (en el qual no han faltat les referències a Aristòtil), el tripartit socialista de Girona no ha parpellejat ni un segon en impedir amb el seu corró de majoria absoluta el debat de la moció que CiU hem entrat per la via d’urgència. Demanàvem un posicionament clar davant de l’anunci efectuat pel secretari general de Transports del Govern socialista segons el qual el soterrament del tren convencional a Girona ni està ni se l’espera en els propers pressupostos de l’Estat. Però enlloc de voler debatre un tema que forma part de l’agenda de preocupacions dels gironins, el corró de l’esquerra ho ha impedit al·legant que no és un tema urgent.
Vista l’actitud el PSC, d’ERC i d’ICV, a Girona és més fàcil anar amb burca pel carrer que no pas que una moció de CiU sigui aprovada. És la trista realitat d’un model polític caducat, basat en la superioritat moral dels uns envers els altres i que impedeix als seus promotors la mínima educació democràtica de reconèixer que a vegades la raó de l’altre val la pena que sigui escoltada i considerada. Algú pensarà que actuem de la mateixa manera quan la situació és a la inversa. Error: avui mateix hem donat el nostre vot favorable a dues altres mocions de les quals no hem estat ni els promotors ni en som els signants: una del PP (la del burca) i una altra del tripartit (la del finançament local). Són mocions encertades i per això, malgrat que no n’hem estat els signants, les hem votat a favor. Ho fem sovint, per cert. Que passi a l’inrevés és literalment impossible en la Girona dels 31 anys de governs socialistes i d’esquerres.
Massa anys, massa durícies a llocs on no n’hi hauria d’haver.
La urgència estava justificada per motius irrefutables. Quan es va conèixer la notícia que l’Estat pensa endarrerir el soterrament sine die, el termini legal per presentar mocions per la via ordinària ja s’havia acabat. En aquests casos, la legislació preveu que es puguin tractar per la via d’urgència, però això demana que la majoria dels regidors estiguin d’acord a voler-ho tractar. No ha estat el cas: la majoria absoluta del tripartit no ha volgut ni que se’n parlés. L’alcaldessa diu que no ve “d’una setmana, d’un mes o d’un any”. Caram.
Però és que a més d’una explicació tècnica, hi ha una raó política que feia urgent que el ple en parlés: després de l’anunci del secretari general de transports, els ciutadans de Girona estan molt inquiets i es demanen què passarà amb el viaducte, amb el tren, amb el forat del parc central, amb el túnel sota els nostres peus perquè hi passi el TAV… Si l’equip de Govern no sap reaccionar a temps, l’oposició ha d’estar a l’aguait i actuar en conseqüència.
El tripartit diu que no ve d’un pam, i que ja en parlarem un altre dia. En la més pura tradició hispànica, en la qual ERC pel que veig se sent d’allò més còmoda, el tripartit ha fet bo allò del “vuelva usted mañana” que Mariano José de Larra va descriure amb finíssima ironia ja al segle XIX. Larra, en el seu memorable article, reproduïa la frase fatídica amb què es despatxava, mesos després del seu recorregut inicial, l’expedient del dissortat Sans-délai: “A pesar de la justicia y utilidad del plan del exponente, negado”.
Això és exactament el que ha passat al ple municipal de l’Ajuntament de Girona, al segle XXI. Decebedor.
Publicat a: General 1 comentari »
contingut rss
Darrers comentaris