Girona aprova la tarifa ecosocial de l’aigua i el Pla de Mobilitat amb un acord municipal ampli

Date desembre 16, 2014

La ciutat de Girona disposa finalment del seu primer Pla de Mobilitat Urbana, aprovat pel ple de desembre amb 21 vots a favor i 4 abstencions. Es tracta d’una aprovació molt àmplia –més del doble de suports que el nombre de regidors de què disposa el Govern municipal— que evidencia almenys dues coses: que entre la immensa majoria dels regidors hi ha hagut molts més punts d’acord i consens que no pas de desacord, i que s’ha entès que es tractava d’un d’aquells “temes de ciutat” en què no importa massa el fet que un estigui a l’oposició i l’altre al govern. Per això voldria agrair a tots els qui han fet possible la seva aprovació i naturalment a tots els qui durant molts de mesos han estat treballant perquè el PMU fos una realitat.

Ara Girona ja té un full de ruta clar i compartit per prendre decisions sòlides i de futur en un dels àmbits que més preocupen els ciutadans. Aquest ampli suport garanteix que els futurs governs de la ciutat mantinguin el gruix del full de ruta, que no ha de descartar les actualitzacions necessàries i les incorporacions de noves mirades si les circumstàncies del moment ho aconsellen. Tenim clar que, al marge dels canvis de govern, la ciutat disposa d’un bon referent per anar prenent les seves decisions en matèria de mobilitat.

No és un llibre de receptes ni un manual d’instruccions, perquè seria una pretensió absurda. És, en canvi, un marc de referència imprescindible, un terreny de joc on enquadrar totes les decisions que haguem de prendre per tal d’aconseguir almenys un triple propòsit: millorar la mobilitat en general, fer-la més sostenible i incrementar l’eficàcia del transport públic.

Aquestes situacions són les que fan de la política local una dedicació molt gratificant: regidors del govern que s’hi esforcen, regidors de l’oposició que hi treballen perquè volen contribuir també al progrés de la ciutat… i quan això passa, el benefici per als ciutadans es multiplica. Com el que ha passat, també, amb l’aprovació de la tarifa ecosocial de l’aigua: per primer cop disposem d’un acord que implanta mesures concretes i efectives destinades a aquells ciutadans que es troben en situació de risc i se’ls ha de garantir l’accés a serveis bàsics com és el de l’aigua potable. La tarifa és un primer pas, i no pas petit, cap a un model de gestió de serveis bàsics que vagi incorporant de manera efectiva –deixem la retòrica per als qui els agrada fer discursos— mesures per combatre els efectes de la desigualtat i la pobresa.

Tot això diu molt, i bé, de tots els electes locals de Girona. Que no hi hagi hagut cap vot en contra també s’ha de posar en l’actiu de l’oposició, que ha actuat amb responsabilitat i interès de ciutat. Quan això passa no només s’ha de dir sinó que s’ha d’agrair, i estic convençut que és el que els ciutadans desitgen veure més sovint: entesa, acords, fulls de ruta compartits. Tant a nivell local com a nivell nacional.

En la política que haurem de fer en els temps que vénen caldrà avançar molt més en aquesta direcció i retrocedir en el terreny de la confrontació de manual. Ja sé que encara hi ha fronteres ideològiques que alguns partits les volen mantenir de ciment armat (jo diria, de ciment arnat), però no tindran més remei que anar-les estovant i fer-les permeables a les idees i visions dels altres, sense apriorismes ni prejudicis, com a única manera de mantenir-se coherents i fidels amb el gruix del seu ideari. Les idees es creen per compartir, no per imposar.

És cert que al ple també es produeixen moments que matisen tot això que acabo d’escriure. Per culpa de tots, també meva. Però quan passa justament el contrari tenim el dret, i jo diria que també el deure democràtic, de posar-ho en valor. No tot està perdut, ni molt menys. No tot és previsible, ni irrenunciable, ni inamovible, ni predeterminat. Podem construir més que no pas destruir, podem fer i refer més que no pas desfer.

La tarifa ecosocial de l’aigua i el pla de mobilitat urbana de Girona no han de ser casos excepcionals; hem de continuar dedicant esforços a buscar acords els més amplis possible per aconseguir enteses d’aquesta envergadura.

Si sumem encerts i restem errors, Catalunya esdevindrà un Estat independent aviat

Date novembre 26, 2014

Quan passin els anys ens adonarem de manera més precisa de la importància que haurà tingut en la nostra història la conferència que va pronunciar ahir el president Artur Mas a l’auditori del Fòrum de Barcelona. És una fita remarcable en el recorregut que ens ha de dur a la creació de l’Estat català, i no tinc cap dubte que ens hi haurem de referir sovint si ens volem explicar el que ens haurà passat en aquest apassionant període històric que hem tingut el privilegi de presenciar i protagonitzar.

La claredat i l’exposició al meu entendre irrefutable no garanteix que allò que se n’ha de desprendre sigui igualment clar i irrefutable. Intueixo les grans dificultats que obre el plantejament formulat ahir, però és que res del que tenim entre mans no es pot resoldre de manera simple. I ahir, assumint la responsabilitat que li pertoca, el president no va ni tan sols intentar semblar que seria fàcil. Fa temps que hem entès que aquest no és un projecte ràpid, cert, inequívoc. Probablement la cantarella que els nostres adversaris han aconseguit d’introduir en l’imaginari d’alguns sectors ciutadans i d’opinió (“us han venut que això de la indendència és com bufar i fer ampolles, que viureu en el paradís i que se us hauran acabat de cop tots els problemes”) els impedeix adonar-se que la temptació de fer-nos trampa i d’enganyar-nos fa molt que sabem conjurar-la. No ens cridem a engany perquè hem adquirit un coneixement sobre la responsabilitat d’exercir l’autodeterminació que mai havia existit en el si del sobiranisme i l’independentisme clàssics, però ells van fent com si al davant hi tinguessin els mateixos independentistes i el mateix independentisme dels anys vuitanta i noranta.

Sabem, per tant, que tot això és molt complex i difícil. I tanmateix hem decidit d’una manera molt serena i racional que no tenim cap altra alternativa honesta i decent que la de passar pel congost. Qui en tingui dubtes i pensi que ens he, de fer enrere pot repassar la primera part de la conferència d’ahir on es descriu quin ha estat el resultat de tots els intents de buscar fórmules per resoldre les reclamacions catalanes de major i millor autogovern. El fracàs n’és el denominador comú, sovint acompanyat d’actituds de menysteniment i ofenses que han acabat de condemnar les anomenades terceres vies en qualsevol de les seves accepcions: una millora de l’autonomia, un autonomisme assimètric o un Estat federal. No tenim, doncs, cap altra opció de poder garantir la pervivència de Catalunya com a nació que la de dotar-la d’un Estat propi i independent. Aquest és el camí que hem triat, a consciència, i que vam començar a recórrer fa com a mínim dos anys.

Però malgrat les dificultats i les complexitats intuïdes, jo sóc optimista. Ho he estat en totes les fases d’aquest procés, a vegades sense tenir més motius que l’estricta convicció en la reacció dels catalans; d’altres a partir de dades fefaents que revelaven, per damunt d’enquestes massa cuinades i biaixos ideològics, un corrent de fons de grans proporcions que només podia ignorar qui, aquest sí, es volia autoenganyar. Ara que ens trobem davant del repte més important al qual hem hagut de fer front fins ara, el meu optimisme creix. Cert, hem de guanyar el referèndum legal i vinculant, en forma d’eleccions al Parlament de Catalunya, i això no és fàcil. Ho hem de fer fora de tot dubte raonable perquè aspirem que el resultat sigui vàlid com ho seria el d’un referèndum convencional, i els únics que ens l’han de validar no tenen cap ganes (l’interès és una altra cosa) de fer-ho.

Per això ho hem de fer encara més bé del que ho hem fet fins ara. Costarà, perquè ho hem anat fent admirablement bé, i perquè ara entraran en joc interessos que fins avui havien quedat una mica al marge. Però les condicions descrites pel president Mas dibuixen un marc on l’acord per a una acció conjunta i coordinada és possible a més, naturalment, de ser desitjable.

Hem decidit que volem intentar convertir Catalunya en un Estat independent i entrar a formar part, per tant, del club dels estats del món amb tots els seus drets i els seus deures. No és un camí de roses ni una ciència exacta, com ho demostra el cas de Kossovo. Aquest és un club selecte, molt restrictiu, amb unes normés molt estrictes i difícils de complir, i en què els seus membres tenen reservat el dret d’admissió. Fins i tot complint els requisits per ser-ne membre ningú no garanteix que t’hi admetin. Però en volem formar part, ens sentim amb el dret de ser-ne membres i, per descomptat, amb el dret d’intentar-ho. I en conseqüència tenim el deure de no cometre errors crítics o errors atribuïbles a una manca de preparació o de convicció.

És en aquest sentit que les condicions descrites pel president Mas adquireixen, al meu entendre, una importància molt superior a la del seu valor tàctic. Ens dibuixa una via plausible per aprofitar aquesta finestra d’oportunitat que s’ha obert; potser no és l’única –i no ho ha pretès—però sí que és una bona via que té algunes virtuts que d’altres encara no han acreditat. La més important i per a mi fonamental és que entronca perfectament amb el que és un anhel de gran part de la població que no milita en cap partit polític però que, de manera evident, s’està comportant com un militant molt actiu del país. Gent que defuig i té al·lèrgia al sectarisme que contamina algunes conductes de partits que tarden a renovar-se o a entendre la manera com han de reconnectar amb la societat. Una llista àmplia, conjunta, transversal, que es proposi l’ambició de la majoria absoluta, em sembla una credencial invencible davant de la majoria dels membres del club dels Estats del món.

La forma com aquesta llista s’ha de formar i ha d’operar ja serà una decisió que hauran de prendre els qui s’hi comprometin. Els pesos i mesures de cadascú, la forma de relacionar-se amb la gent, l’organització de la campanya, el funcionament intern del futur grup parlamentari, etc, no haurien de representar cap mena d’escull si hi ha la voluntat de fer-la possible. I si hi ha la convicció que de totes les opcions, aquesta és la que més s’ajusta i connecta amb el desig d’una gran part de la població que fa tres anys que es mobilitza.

Ho sabrem fer? Fins ara n’hem sabut, i jo diria que hem anat aprenent dels errors. Hem madurat a una velocitat increïble fa tot just una dècada. Hem adquirit coneixements nous i hem pres consciència de la importància del reconeixement internacional (i, per tant, de les regles del joc que operen en aquest context). Res no em fa témer que no ens n’hàgim de sortir ara que ens la juguem de debò; res no em fa pensar que tots els qui compartim aquest desig –els qui hi som des de sempre i els qui s’hi han incorporat més recentment–  siguem tan poc intel·ligents i tan poc solidaris amb les generacions futures (i tan poc agraïts amb les passades) com per no trobar la fórmula de fer-ho possible.

Ara tenim uns dies, unes setmanes, per posar-nos d’acord. Jo tinc molt clar a qui no li agradaria que ens hi poséssim; i tinc clar qui sentiria un orgull profund si fóssim capaços de fer-ho. I si volem començar a bastir un nou país ho hem d’emprendre amb la màxima comunió amb la ciutadania i amb la mínima distorsió partidària. Segur que ens en sortirem.

Un Estat que es retira i un que va arribant

Date novembre 11, 2014

La jornada del 9 de novembre marca una fita en la història de la WP_20141109_001Catalunya contemporània. Se’n poden extreure conclusions molt diverses i de gruix. Per exemple, que ens hem tret de sobre de manera definitiva el llast del 6 d’octubre i ja podem exhibir pel món una manera de fer exemplar. Diguem que en termes de mobilitzacions polítiques ciutadanes hem posat el llistó tan alt com quan Barcelona va organitzar els jocs olímpics del 1992. Ha quedat clar que si ens hi posem, i ens ho creiem, som capaços de fer-ho molt bé. Com que ho havíem fet molt malament aquell octubre de 1934 l’etiqueta se’ns havia quedat enganxada i gairebé semblava que la dúiem de sempre i per sempre. Això s’ha acabat; el catalanisme del segle XXI ha és tota una altra cosa.

Una de les altres conclusions de rellevància a què podem arribar després de la jornada de diumenge és que l’estat Espanyol no té cap mena d’interès a conèixer de primera mà el que passa a Catalunya, i això significa que el procés de desconnexió també els afecta a ells. Tot el dia vaig estar esperant que es passegés per Catalunya algun líder polític espanyol, algun dirigent social, algun membre de les cúpules dels partits, els nous i els vells, que decideixen la política espanyola. No els vaig veure. Potser van venir però m’estranya que no en sapiguem cap notícia. En tot cas era una ocasió magnífica per demostrar de manera eloqüent, amb una presència enmig del que estava passant, el seu interès i preocupació pel que és una part del territori espanyol que es mobilitza per tenir el dret de marxar-ne. No tenien ni tan sols curiositat per veure-ho en directe i poder fonamentar les seves anàlisis sobre una base de coneixement més sòlida que la lectura dels diaris i el seu TL de twitter? No creien que formava part de la seva responsabilitat com a dirigents públics i persones que expressen opinió (i prenen decisions) sobre Catalunya, de venir a veure el que era de manera indiscutible una jornada excepcional? Tan poc els importa el que fem a Catalunya? Si és així ja ens estan dient, de manera molt explícita, que ells també han desconnectat de nosaltres.

No els ho retrec; de fet, els agraeixo la franquesa. Jo no els vaig trobar a faltar. Però si jo fos dels que penses que una Espanya federal encara és possible, o dels que pensés que hi ha un tercer espai entre l’actual situació i la independència, o encara més, si fos dels que afirmés amb rotunditat que Catalunya pertany a Espanya… avui estaria molt i molt preocupat i desconcertat. I m’hauria quedat sense arguments per desmentir les 2.000.000 de persones que van anar a votar a favor de la independència. Mentre aquí ja ens n’estàvem anant, els seus s’ho miraven per la tele a 600 km de distància.

Votaré per tu; duc el teu nom perquè no ens oblidem que vas (vau) existir

Date novembre 7, 2014

carles casamajóEm van posar el nom de Carles en record del meu avi matern, Carles Casamajó. Només l’he vist en algunes, molt poques fotografies dels anys trenta i començament dels quaranta. La meva mare tenia quatre anys quan el va veure per darrera vegada, abans de fugir a França aquell fred i dolorós hivern del 1939. Va passar per diversos camps de refugiats; primer als del Roselló en condicions infrahumanes, fins a desaparèixer per sempre l’any 1943. Les seves últimes cartes vénen datades del camp de concentració de Noé, prop de Tolosa de Llenguadoc, on hi havien anat a parar refugiats de la guerra civil espanyola malalts i també d’edat avançada i jueus desplaçats d’altres camps. Del meu avi Carles se’n sap poc, més enllà de les cartes que pacientment enviava als seus familiars de Barcelona i que va deixar d’enviar a partir d’un determinat mes de l’any 1943. Les tenim guardades, a casa, com un tresor molt preuat. Són cartes que passaven la censura, i per tant a vegades mutilades. Des d’aquell any, quan les coses a França encara van empitjorar més, silenci i desconeixement. Ni un sol rastre del que va passar amb la seva vida, malgrat els esforços familiars per trobar-ne.

El cas és que aquest diumenge, 9 de novembre, votaré per tu. Em van posar el teu nom perquè no ens oblidéssim mai que vas existir, que vas patir el que no ens podem imaginar i que només intuïm en el teu rostre vençut i potser adolorit d’aquella darrera fotografia. Votaré perquè tota aquella generació d’homes i dones innocents que només buscaven una vida millor vegin el triomf dels seus sacrificis i que els seus successors en sabem ser dignes. Res no ens ho podrà impedir.

Les ordenances pel 2015, un altre exercici sense que augmenti la pressió fiscal als gironins

Date octubre 28, 2014

Hem aprovat les ordenances per a l’any 2015. Una altra vegada, sense augments de cap mena i amb noves bonficacions. Portem uns quants exercicis així, i ho fem per una raó fonamental: no hem d’augmentar la pressió fiscal als gironins perquè la majoria pateixen els efectes de la llarga i profunda crisi que sacseja la nostra vida. No ens trobem, per tant, davant d’una declaració d’intencions o d’una simple promesa; la congelació (i la rebaixa en alguns casos) de la pressió fiscal és un fet que caractaritzarà el primer mandat de la història de la democràcia local a Girona que ha estat governat per CiU.

En aquesta voluntat ens hi han ajudat altres grups municipals. No sempre han estat els mateixos però sí que amb tots ells hem intentat arribar a acords. Enguany, els grups municipals socialista i popular, a més dels tres regidors no adscrits, ens han permès tirar endavant unes ordenances que són clarament socials, clarament orientades a ajudar les famílies en el seu esforç per superar la crisi i tirar endavant els seus projectes. Algunes decisions que vam adoptar tot just fa un o dos anys s’han convertit ja en mesures perfectament assimilades pel conjunt dels ciutadans; en vull destacar una que ha tingut una acollida molt favorable i que, en el futur, fins i tot quan vinguin temps econòmicament més pròspers, s’hauria de mantenir: la fragmentació d’ofici del pagament de l’IBI. Hem incorporat per primera vegada la tarificació social en alguns àmbits (n’haurem d’anar incorporant més en el futur) i hem incorporat diverses bonificacions.

Tot això aconseguint mantenir dos principis rectors que ens vam imposar a l’inici del mandat. El primer, mantenir una gestió eficient i continguda que permeti incrementar els recursos en aquelles polítiques prioritàries en els moments que vivim; el segon, no incrementar l’endeutament i ser prudents per poder créixer quan s’escaigui. Una repassada a les xifres que es desprenen dels pressupostos ho avala. Ja en parlarem quan tractem dels pressupostos per al 2015; només cal recordar que les ordenances ajuden a fer possible l’increment molt notable de les partides socials i d’aquelles altres que ajuden al manteniment i/o la creació de llocs de treball (turisme i cultura, per exemple, però no només). I que malgrat que les ordenances, novament, no s’incrementen, podem continuar oferint serveis, estímuls i ajudes creixents.

La inundació del túnel del TAV de Girona

Date octubre 3, 2014

L’estupefacció encara ens dura. En el cinquè dia de l’incident que ha provocat la inundació del túnel del TAV al seu pas per Girona i la interrupció del servei de tren d’alta velocitat amb Figueres i França, cap representant de l’Estat ens ha donat explicacions. Dilluns a primera hora vaig anar a l’estació a veure què passava, alertat per les primeres informacions. Semblava que el restabliment imminent del servei amb Barcelona presagiava el mateix, al cap de poc, amb Figueres. Van haver de ser altres fonts les que ens van posar al corrent de la gravetat de la situació. Dimarts vaig encarregar una inspecció sobre el terreny per part dels nostres tècnics, i les conclusions eren clares pel que fa a les causes. Al llarg del dia ens parlem amb el conseller i també amb l’alcaldessa de Figueres. L’endemà en torno a parlar amb el conseller i ens intercanviem informació recent, i parlo amb el conseller Espadaler en diverses ocasions pel dispositiu d’emergències i la petició d’Adif de recórrer a l’exèrcit; al vespre, i fins a la mitjanit, anem a comprovar quins plans tenen els efectius de l’exèrcit desplaçats per ajudar, i a visitar in situ els treballs del pou de la Devesa. Les previsions són pesimistes. Amb els tècnics municipals presents a la zona acordem que s’elaborarà un altre informe per respondre les informacions que ha fet circular Adif traslladant la responsabilitat a la xarxa de sanejament municipal. La indignació és creixent, fins al punt que l’endemà –ahir– ens veiem obligats a desmentir amb tota rotunditat el que clarament són falsedats. Poques hores després, és el mateix Col·legi d’Enginyers el que s’encarrega de posar negre sobre blanc i desacredita la versió insòlita d’Adif. Un altre col·legi professional m’envia el seu oferiment per ajudar en aquest mateix sentit. La indignació en els ambients tècnics també és notable.

I avui, tal com estava previst, ha tingut lloc a Girona la cimera de ciutats i aglomeracions franco-catalanes per l’alta velocitat. És francament sarcàstic que aquesta cimera, preparada des de fa més d’un any, s’hagi escaigut aquests dies en què el túnel està inundat i el servei de tren d’alta velocitat interromput. Alguns col·legues francesos no s’ho acaben de creure i els ho hem hagut d’explicar dues vegades. Però no s’hi podia fer res i ha estat inevitable haver de demanar excuses per aquesta situació, encara que hauria correspost de fer-ho als representants de l’Estat que havien estat convidats a la jornada i que ja havien dit –prèviament a l’incident– que els seria difícil d’assistir. La cimera ha conclòs amb un seguit d’acords, i ha servit també per conèixer el nou alcalde de Montpeller, persona amable i molt propera, amb qui ens hem emplaçat novament per parlar de la fundació Joan Bruguera (que agermana les dues ciutats des del segle XV!) i una fira editorial que tenen previst de fer a la primavera que ve.

araEls mitjans em tornen a preguntar, novament, per l’incident, i els dic que no tinc pas l’esperança que el servei entri en funcionament abans de diumenge, que no sóc optimista. Al cap de poc, llegeixo que Adif té la intenció de reobrir el servei justament diumenge “amb condicions mínimes de seguretat”. No entenc què vol dir: serà segur o no, que el tren passi pel túnel? Poden haver-hi “condicions mínimes de seguretat” si parlem d’un túnel o haurien de ser “màximes”?

Avui n’hem tornat a parlar amb l’alcaldessa de Figueres i en les properes hores n’haurem de tornar a parlar, segons quines siguin les garanties de seguretat. Adif no hauria de restablir el servei sense poder garantir que ha pres totes les mesures de seguretat i que no hi ha cap risc que es torni a produir un fet similar.

El plebiscit municipal per l’autodeterminació de Catalunya

Date setembre 29, 2014

L’adhesió formal del món local de Catalunya a la consulta del dia 9 de novembre de 2014 s’ha d’entendre com un veritable plebiscit; una acció, per tant, que legitima el procés d’autodeterminació davant dels ciutadans i davant del món. Els plebiscits municipals són molt importants en la història del nostre país, i són una eina que atorga un valor extraordinari a qualsevol procés empès pels ciutadans, fins al punt que és l’element clau per al seu èxit o el seu fracàs. Al contrari del que es podria imaginar, no és una acció genuïna de la dita nova política; en realitat ha estat un recurs emprat pels municipis catalans ja fa un segle d’una manera que va significar l’impuls definitiu a la creació de la Mancomunitat de Catalunya i, posteriorment, a la reclamació popular de l’autonomia. I si aleshores l’impuls municipal va ser determinant en el procés polític que va conduir el Govern espanyol d’Eduardo Dato a aprovar la llei que permeté la creació de la Mancomunitat, i sobretot a la gènesi de l’autonomia política, més ho serà en els nostres dies, en què la cultura democràtica ha arrelat en el conjunt de la població i els municipis estan investits d’una legitimitat ciutadana indiscutible.

plebiscit 1918A hores d’ara, el nombre de municipis catalans que ja han fixat posició favorable a la consulta del dia 9 de novembre supera el 93%. Ho han fet també les quatre Diputacions catalanes i 37 dels 41 consells comarcals. I encara no s’ha acabat, en vindran més. Aquesta és una fotografia molt nítida, que no admet ni un sol equívoc, que no admet cap broma dels qui parlen amb grolleria del que és l’espai de debat polític municipal. Si algú vol saber realment què passa en un país, que miri els seus municipis i obtindrà la resposta.

El matí del proper 4 d’octubre, dissabte, els alcaldes i diversos electes d’aquests municipis ens trobarem a Barcelona per lliurar els acords dels plens al president de la Generalitat, després de ser rebuts per l’alcalde de Barcelona. La imatge dels representants del poder local reunits en una mena d’assemblea municipal per fer saber al president del país el suport de tots i cadascun d’aquests pobles, viles i ciutats, és una imatge invencible. El municipi és el nivell institucional que té major credibilitat arreu d’Europa, el poder més valorat pels ciutadans i el que permet copsar de manera més fina i precisa el batec d’un poble.

El dia 4 es repetirà, tanmateix, una fotografia similar a la que ja es va produir el 16 de novembre de 1918. Aleshores, representants del món local sortiren de l’ajuntament de Barcelona per dur fins al Palau de la Generalitat les adhesions al plebiscit municipal favorables a l’autonomia de Catalunya, que donaria peu a les bases del primer projecte d’Estatut d’Autonomia. Dels 1.072 municipis de què constava Catalunya aleshores, un total de 1.046 van donar suport al plebiscit per a l’autonomia. Només 2 hi van votar en contra i la resta es va abstenir. Va representar una demostració de força en un moment molt complicat, i una demostració de fidelitat del món local al desig dels seus ciutadans.

Hi ha molts punts de contacte entre aquell moment i l’actual. També en el plebiscit municipal de 1913, convocat per les Diputacions catalanes a tots els municipis per recollir la seva opinió sobre el projecte de llei que finalment permetria la creació del primer poder català des de la supressió de les darreres instituticions pròpies arran dels decrets de Nova Planta. La reclamació d’avui és una evolució directa i rigorosa d’aquelles reclamacions. És una reivindicació de tercera o quarta generació, diferent en la seva literalitat però profundament arrelada al mateix desig que va moure els ajuntaments catalans de 1913 i 1918 a posar-se d’acord, com avui, per respondre positivament a un plebiscit al qual havien estat convocats per opinar sobre el futur del país. Que vol dir el futur dels seus ciutadans.

Quan els municipis ens hi hem posat, el país se n’ha sortit.

El Dia del Decret

Date setembre 27, 2014

signatura del decretAvui tots hem tingut un moment per pensar en els que no hi són i haurien volgut veure aquest moment. I hem tingut un moment per agrair a tantes persones que, sense esperar res a canvi, ens han mantingut vius i a punt per poder viure el moment històric pel qual havien s’havien sacrificat. El terme sacrifici no és exagerat. En les biografies de milers de persones anònimes que ens han precedit hi ha, ben present, el rastre del sacrifici.

I bé, per això no podem fallar. No ens podem fallar i no els podem fallar. Ens toca el tram més curt però també el més difícil i carregat de perills. Ho tenim a tocar però encara ho podem perdre tot, i aquesta vegada de manera irremissible. Els qui esperen que fracassem tenen perfectament a punt les mesures per aconseguir desmentir el vaticini de Francesc Pujols: “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. Hi som tan a prop que a més d’un li sembla que ja ho tenim fet, i corre el risc d’ajudar el propòsit dels contraris al dret a decidir. Podem perdre de dues maneres; la primera, que no aconseguim mobilitzar la gent suficient perquè, siguin quines siguin les circumstàncies, la consulta sigui una eina indiscutible. La segona, que bo i aconseguint una gran mobilització, no reeixim a convèncer els indecisos que la millor opció és votar el doble “SÍ” a la pregunta que consta al decret publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya d’avui dissabte, 27 de setembre. Seria vergonyós que després de tantes mobilitzacions i tant d’esforç, i d’assumir tants de riscos, penséssim que omplir les urnes és un simple tràmit.

Per això cal fer-se voluntari de la campanya de l’ANC. Jo ja me’n vaig fer ara fa uns dies. Cal que tots plegats siguem conscients que tenim un tros de la victòria o del fracàs a les nostres mans. Les institucions i els seus representants hem anat fent la feina, i s’ha de reconèixer –per orgull del país– que s’ha fet bé i que és d’una gran dignitat. Però no n’hi ha prou; tots hem d’assumir que a casa nostra hi tenim un tros d’història de Catalunya, i que l’hem de posar al servei dels altres.

Ara, de debò, ha arribat l’hora de la veritat. Ni una sola llar d’aquest país ha de quedar al marge del convit a participar de la consulta, de debatre i de reflexionar sobre el futur del país. Ni una sola de les persones que té dret a votar no ha de quedar al marge de la responsabilitat històrica de fer un nou país, de participar en l’oportunitat de capgirar les coses que ens impedeixen ser una societat més justa, més pròspera, més lliure.

El Dia del Decret ha entrat ja a la història de Catalunya. Per la porta gran, d’una manera que ens ha redimit d’algunes vergonyes heretades del sis d’octubre. Ens hem començat a alliberar de l’estigma que ens ha definit com un país que ha malbaratat totes les ocasions. Però no del tot. Encara ho podem perdre tot. I això potser no ens ho podran retreure tots els qui avui hem homenatjat i que ja no hi són, però ens ho haurem de sentir dir pels nostres fills i néts la resta de les nostres vides.

Cameron té un problema menys i alguns de més

Date setembre 19, 2014

La victòria del “no” en el referèndum d’independència d’Escòcia ha estat la que preveien totes les enquestes que s’han anat publicant d’ençà de l’inici del procés, excepte una. És cert que en els quinze darrers dies l’agitació en el camp del “sí” havia anat creixent, d’una manera especial a partir del darrer debat en què Alex Salmond, primer ministre escocès i líder dels independentistes, va superar clarament Alistair Darling, líder unionista. Però, fet i fet, el “no” ha estat sempre la probabilitat més alta.

Des d’aquest punt de vista, el primer ministre britànic, David Cameron, té un problema menys. Ha resolt favorablement una aposta que, en algun passatge recent, tenia riscos de perdre. Si n’ha sortit enfortit o no, això caldrà veure-ho. Sobretot després de la resurecció miraculosa d’un antic cadàver polític anomenat Gordon Brown.

Però tanmateix a David Cameron li han sorgit ara nous problemes, la resolució dels quals no està, en absolut, exempta de risc. La victòria del “no” és complexa. Des de bon principi, Cameron es va negar en rodó a acceptar una pregunta a la catalana, en la qual es pugués triar entre el , el no i una tercera opció. Volia jugar fort, convençut que guanyaria. I sí, ha guanyat. Però en el darrer tram de la cursa, davant el creixement del que reflectien les enquestes, s’ho va replantejar i, encara que ja no era a temps de canviar la pregunta, va decidir canviar la resposta i permetre que els escocesos, a la pràctica, triessin no pas entre dues sinó entre tres opcions. En comprometre’s solemnement a la “devolution max”, i en implicar-hi de fet la majoria dels líders britànics, estava esperant dels escocesos una resposta a una triple pregunta, i no pas a una de doble.

El seu primer problema és no sap quants “no” són intransigents, quants són fruit de la por, i quants han estat convençuts per les contundents promeses de darrera hora fetes des de Londres. És a dir, no sap quants d’aquests vots negatius s’haurien decantat cap el “sí” en el cas de no haver existit la contraoferta de Londres. Sembla poc discutible que els escocesos finalment han pogut votar a la pràctica l’opció del “sí/no” (sí a un Estat, no a que sigui independent) perquè han tingut una proposta força clara en aquest sentit. La pregunta catalana resol perfectament aquesta opció però la proposta espanyola és literalment inexistent.

La dimensió del “sí” li dóna algunes pistes. Fa tot just un any, al setembre de 2013, una enquesta d’Ipsos donava al “no” un triomf del 59%. I Cameron és conscient que, en la darrera setmana, la campanya de la por ha entrat a totes les llars dels indecisos i la gent més temorenca, de manera que la negativa a la independència no és tan clarament una adhesió incondicional al manteniment de la Unió.

Cameron té un segon problema, encara més complex. Segons com faci les coses, l’endemà d’aquesta derrota es pot convertir en el primer dia del camí de la independència. L’unionisme ha convençut els indecisos que junts aniran millor, i que en poc temps Escòcia gaudirà d’un nivell d’autogovern envejable (no tant per la quantitat de les competències, sinó per la qualitat: ningú no els en retallarà cap mitjançant lleis i decrets del govern central). I a Escòcia hi ha molta gent que passa dificultats. A aquesta gent, el Regne Unit els ha de donar una vida millor de la que poden presumir que haurien tingut en una Escòcia independent. Cameron i els altres líders britànics és el que els han promès; els han arrossegat cap al “no” convencent-los que dins del Regne Unit les coses els aniran millor. I no només a ells, sinó també als convençuts de primera hora, aquells que han mantingut el “no” amb contundència des del primer moment. Si en uns mesos, o en un parell d’anys, les coses no milloren en termes d’atur, de benestar, de model de salut… els partidaris de la independència seran legió, i molts dels convençuts del better together s’hi giraran en contra. Probablement, animats pel motiu que més haurien de témer a Londres: el sentiment d’haver estat enganyats.

I un tercer problema, de dimensions desconegudes: la transformació del Regne Unit en una monarquia federal de màxims, on només la defensa, la moneda, les fonts energètiques i la política exterior quedin en mans del govern central i la resta passi a ser responsabilitat, executiva i legislativa, de les velles nacions que integren el regne. Quadrar tot això a plena satisfacció de tothom és molt complex, molt més que no pas gestionar la secessió d’un territori. Però és el deure de Cameron, al qual ja s’ha compromès en una primera intervenció admirable, d’un alt contingut polític i d’un alt valor democràtic.

Les hores dels rellotges britànics sembla que corren més de pressa que les dels nostres. Seguirem atentament les conseqüències, que les tindrà, de la victòria del “no”.

Fem la V i fem-ho bé

Date setembre 7, 2014

Som a un pas, som molt a prop d’una distància mai imaginada. Hi som tan a prop que alguns pensen que ja hi hem arribat i ignoren que la darrera de les proves sol ser la més difícil. Per sort en aquests darrers anys Catalunya en el seu conjunt ha causat admiració internacional per com ha estat capaç de fer les coses que l’han dut en un punt tan determinant i irreversible com el que ens trobem. I això és mèrit de tots, institucions, polítics, associacions, líders socials, i ens en podem felicitar perquè ens en podem sentir legítimament orgullosos.

Però no tenim res guanyat, encara. Hem d’omplir la “V” de la Diada com hem fet en les diades anteriors. El clam s’ha de fer sentir no només a Madrid –que si no l’han sentit fins ara és per què no han volgut– sinó sobretot arreu del món. Ens cal molta gent, ens cal la senyera humana més gran que mai no hàgim fet. Ens calen, novament, aquelles cares somrients i esperançades de la bona gent, de milions de persones de bon cor que sobretot volen exercir l’expressió bàsica i elemental de la democràcia: votar i poder prendre una decisió de manera col·lectiva. Serem capaços de mobilitzar, i de tornar a fer-ho bé. Però aquesta vegada hem de fer-ho encara més bé, si cal. Perquè serà la primera vegada que el nostre adversari s’ha fet a la idea que tot això és de debò i que el risc de quedar-se sense la dida que els ha anat alimentant tants d’anys és real i molt alt. Per acabar-ho d’adobar, Escòcia votarà de manera exemplar d’aquí a pocs dies i de moment el “sí” a la independència té opcions reals de guanyar. I això seria una premonició catastròfica per a ells.

I l’adversari no combat amb les nostres mateixes armes. La gent que els lidera –si llegim articles, declaracions, xarxes socials– no fa la mateixa cara somrient i esperançada que nosaltres. Estan crispats, i volen crispar. Punxen perquè saltem. Ofenen amb paraules gruixudes perquè perdem la compostura. A vegades són més subtils i deixen anar, com aquell que no vol la cosa, una amenaça perfectament intencionada embolcallada en les planes de diaris pretesament seriosos i “moderats”. Ens volen arrabassar una eina que ens ha estat molt útil i que és determinant: la serenor d’esperit, la tranquil·litat de l’esperança, l’alegria de lluitar honestament per l’esdevenidor dels nostres fills. I no escatimen, ni escatimaran, mitjans privats i públics. Ja han anat molt lluny, i algunes coses que es comencen a saber posen els pèls de punta: que la delegació diplomàtica espanyola als Països Baixos hagi de destinar el seu temps a bloquejar la presentació d’un llibre tan brillant –i venut– com “Victus” demostra el que ja deuen estar fent en terrenys molt més compromesos. Ara tenim tot el dret a sospitar de si amb els empresaris catalans fan el mateix que amb els escriptors catalans. De si ens perjudiquen i ens bloquegen només perquè no els agradem, i de si afavoreixen “els seus”. Tenim dret a sospitar-ho i a preguntar-ho perquè ja ens han donat una prova gravíssima. Una prova que no entenc per què encara no ha despertat una onada d’indignació entre les persones de cultura que hi ha a Espanya, si és que, com imagino, aquest veto els repugna tant com a nosaltres.

Les passes que haurem de donar les haurem de fer en un context més hostil perquè l’adversari ha posat en marxa tota la maquinària que té a l’abast, que a vegades és ben propera, i això ens interpel·larà a cada moment. Intentaran interceptar-nos d’alguna manera, però ens en sortirem si mantenim el cap fred i el civisme que caracteritza històricament el catalanisme. Si ens mantenim fidels a allò que sempre hem estat i ens ha fet una nació a vegades derrotada però mai vençuda.

En serem capaços, ho crec. I ho sabrem fer molt bé. I el dia 9 de novembre les urnes catalanes vessaran de vots i de “sí” a la independència; el dia 9 de novembre començarà el camí –llarg i complex– que durà Catalunya a formar part de la comunitat internacional com a membre de ple dret. Com a Estat, com a subjecte polític que finalment deixarà d’haver de lliurar batalles absurdes i fatigants pel seu reconeixement i per la seva supervivència.

El que volíem no era tan difícil d’escoltar, Espanya. Ni d’entendre, ni d’atendre.