Canvi de tendència en l’evolució de l’atur a Girona: menys aturats i més contractacions que fa quatre anys (i encara ens queda molt per fer)

Les dades oficials de l’atur a la ciutat de Girona constaten amb claredat i rigor dues circumstàncies radicalment diferents a les que teníem al final del mandat del tripartit municipal: avui tenim menys aturats que aleshores, i sobretot avui tenim una tendència oposada a la d’aleshores. En aquells quatre anys l’atur es va disparar un 156%. En els quatre anys en què hem tingut l’oportunitat de governar la ciutat, l’atur s’ha reduit d’un 8,7%.

ocupació 1

Dit en termes absoluts, el mes d’abril de 2011 a Girona hi havia 7.302 persones a l’atur. Al mes d’abril d’aquest 2015, la xifra va baixar a 6.667. Un total de 635 persones menys a l’atur. Insuficient, sí. Però tanmateix innegable i un evident canvi de tendència.

ocupació 2

L’atur i l’ocupació és la primera preocupació i prioritat de tot govern. No s’hi pot fer demagògia ni populisme, perquè és probablement la matèria més delicada i la que fa patir més la gent. No admet mentides, ni manipulacions, ni politiqueria. Per això, d’ençà que vaig ser escollit alcalde el dia 1 de juliol de 2011, cada ple municipal de l’Ajuntament de Girona l’obro llegint un informe de la situació socioecònomica de la ciutat, donant compte del nombre d’aturats del mes anterior i de les tendències del mercat laboral. Mai cap altre alcalde, en els 32 anys anteriors, tots de governs d’esquerres, havia pres una iniciativa semblant. I això que en els quatre anys anteriors als del nostre govern es va produir la pitjor destrucció de llocs de treball de la nostra història recent.

Sostenir, com ha fet algú, que l’atur a Girona ha crescut en relació a fa quatre anys és una falsedat inacceptable. Si és fruit de la ignorància de les dades revela una manca absoluta de rigor, impròpia de qui vulgui governar la ciutat. Si és per mala fe, encara és pitjor perquè demostra una insensibilitat total en un tema que fa patir molta gent, només per tal d’obtenir algun grapat de vots. I si després de comprovar les dades no es rectifica, l’error i la mala praxi esdevenen profundament inquietants.

Les dades són ben entenedores, només cal entendre la diferència entre “més” i “menys”. Entre “pujar” i “baixar”. Un cop s’entén això, les dades demostren el que es comprova en les infografies que acompanyen aquest escrit. Totes són fetes a partir de les dades oficials disponibles i consultables per tothom.

Els qui hagin escoltat atentament l’informe que cada mes llegeixo al Ple sabran que mai, mai, deixo de dir que aquest canvi de tendència i aquesta recuperació laboral no ens permet encara superar la crisi i els seus efectes. Al contrari: recordo la precarietat de molts contractes i la seva temporalitat. Però també és cert que sense recuperació laboral no hi pot haver sortida de la crisi. I que no podem escatimar cap projecte que representi la creació de llocs de treball.

I aquesta és l’oportunitat que hem de saber aprofitar. El govern de la ciutat del proper mandat ha de continuar garantint que no es deixaran perdre oportunitats, que no es deixaran escapar iniciatives empresarials que generin feina. Que tenim gent a l’atur de poca formació que ha de trobar feina en el sector serveis, en el sector industrial o en la construcció.

La Generalitat invertirà 10 milions en la nova estació d’autobusos de Girona

L’anunci de la licitació de les obres de la nova estació d’autobusos de Girona confirma dues coses que alguns havien discutit: la implicació de la Generalitat amb la ciutat, i el compliment del compromís contret al seu dia pel conseller Santi Vila. Es tracta d’una inversió molt important, que cal posar en valor encara més tenint en compte els temps que corren i les restriccions pressupostàries.

Plànol
Plànol

Aquest és el text del comunicat fet públic pel Departament de Territori i Sostenibilitat:

El Departament de Territori i Sostenibilitat ha obert la licitació, per un import de 10 MEUR, de les obres de la nova estació d’autobusos de Girona, que s’ubicarà a l’estació intermodal soterrada construïda per l’arribada de la línia d’alta velocitat. La instal·lació ocuparà el primer nivell soterrat del recinte i tindrà una superfície total d’uns 17.000 metres quadrats. Es preveu que entri en servei durant l’any que ve i rebi 1,7 milions de viatgers anuals.
El projecte de la nova estació s’ha consensuat amb l’Ajuntament de Girona i l’Associació de Transports de Girona (ASETRANS). Els usuaris accediran a la nova terminal d’autobusos a través del vestíbul de l’estació intermodal, –anomenat edifici satèl·lit–, situat en superfície. Els autobusos disposaran d’un accés únic i exclusiu, mitjançat una rampa al carrer situat al sud, a la plaça Europa.
L’estació d’autobusos es configurarà mitjançant dos àmbits, a banda de l’accés de l’edifici satèl·lit:
  • Àmbit destinat a la recepció de viatgers, amb 10 taquilles per a la venda de tiquets, una oficina d’informació, zona d’espera i vending.
  • Zona d’andanes. Es formarà un illa d’uns 2.600 metres quadrats destinada als usuaris que comptarà amb un espai per a l’espera. Al voltant d’aquesta illa s’ubicaran les andanes, 27 en total. En la instal·lació es podran produir, en moments punta, fins a 20 operacions simultànies.
Paral·lelament a aquest projecte, es preveu la signatura d’un conveni entre el Departament de Territori i Sostenibilitat i ADIF per a acordar els termes de la cessió de la infraestructura.
Actualment, Girona compta amb una estació d’autobusos provisional a la plaça d’Espanya, davant l’estació de tren, atès que l’antiga instal·lació es va demolir amb motiu de les obres de la línia d’alta velocitat. Aquestes obres van incloure la construcció d’una estació intermodal soterrada, en la qual es va reservar un espai per a la nova estació d’autobusos.
A l’estació intermodal, estan ara en servei l’estació d’alta velocitat, situada a nivell -4 (andanes), una part del nivell -1 (recorreguts entre carrer i andanes i dependències tècniques) i el nivell 0 (accés, edifici satèl·lit). Els nivells corresponents a la futura estació d’autobusos i aparcament per a turismes es troben amb l’obra civil executada. En superfície, estan en execució les obres per tal de finalitzar la urbanització de tot l’àmbit afectat per les obres de l’estació intermodal.

Fer la ciutat per als seus ciutadans, la veritable política local

presentació candidatura 2015

El teatre del centre cívic de Sant Narcís va acollir la presentació de la nostra candidatura a les eleccions del proper 24 de maig. Fa quatre anys érem al centre cívic del Ter, en circumstàncies diferents: aleshores érem un grup que s’havia passat trenta anys a l’oposició, i ara en som un que en porta gairebé quatre al govern de la ciutat. Un govern en minoria, sí, però compromès amb el diàleg i l’acord. Tant és així que vaig decidir imprimir aquests valors directament a la candidatura amb què em presento a la reelecció com a alcalde de Girona, i per això oferim als ciutadans la possibilitat de votar una llista integradora, transversal, carregada de matisos i accents… tal com és la societat i tal com volem que sigui Girona. Tots comptem, no sobra ningú. No som, per tant, un grup de gent anti res, ni contra ningú, ni per imposar res: ens hem posat d’acord gent de Convergència, d’Unió, d’Avancem, de Reagrupament i persones independents per poder presentar una llista que de la pluralitat en fa la seva coherència i el seu compromís de govern.

Avui ens presentem amb deures fets i amb feina avaluable. Per tant, els nostres compromisos de govern es poden recolzar en una feina de la qual ens sentim orgullosos i per a la qual no hem escatimat esforços. I al centre de totes les nostres polítiques hi ha hagut una obsessió, que serà la mateixa que recorrerà el nostre pla de govern si obtenim la confiança dels gironins per poder-lo aplicar: la gent, els ciutadans. Hem comptat amb la ciutadania com cap altre govern anterior no havia fet mai. Ho hem fet amb mecanismes de participació i accessibilitat a un munt d’informació fins ara tancada a pany i forrellat, amb votacions populars per decidir partides pressupostàries, amb intervencions al Plens municipals. I també amb polítiques que clarament tenien un destinatari principal: la gent. El foment de l’ocupació, la facilitat fiscal –congelant taxes i impostos en tot el mandat, facilitant en fraccionament dels rebuts–, les ajudes a les famílies, la reducció a la meitat del preu dels habitatges socials, les beques menjador esteses també als instituts, la progressivitat fiscal a les llars d’infants… La llista és llarga, i també hi podríem afegir l’empeny per situar Girona com una de les ciutats més dinàmiques i atractives del país.

Tenim moltes ganes de continuar la feina de transformació i modernització de Girona. Som a mig camí i ens esperen uns anys molt positius si tots plegats fem les coses bé. Hem de perseverar en el combat contra els efectes de la crisi per tal d’acabar el proper mandat encara amb menys atur, amb major dinamisme econòmic, amb més i millors oportunitats de treball, i amb menys famílies exposades a la precarietat. En aquests quatre anys s’ha reconduït una situació terrible, la d’una galopant destrucció de llocs de treball; això ha canviat però no prou ni de manera consistent. Som tot just a l’inici de la recuperació, no hi hem entrat de ple i tot és molt fràgil. Però és evident que tenim al davant un panorama menys devastat del que teníem quan vam arribar al govern per primer cop, l’u de juliol de 2011. Ara ens toca remuntar amb força. Per fer-ho ens calen eines; sobretot ens caldrà més força política per poder impulsar amb més celeritat les accions i projectes que ens hem plantejat.

A la campanya parlarem de tot això i de com fer-ho possible.

Presentem l’equip perquè Girona continuï en bones mans

equip ciu 2015

Els homes i dones que ens presentem a les eleccions a la candidatura de CiU de la ciutat de Girona us convidem a assistir a l’acte de presentació pública de la nostra candidatura, formada per la gent de CiU, Avancem, Rcat i independents. Us volem presentar l’equip que s’ofereix per governar la ciutat i posar-la en bones mans, perquè es continuï la transformació i modernització de la ciutat encetada pel primer govern de CiU de la història de la democràcia gironina, després de 32 anys. Hem estat capaços de reactivar la ciutat i d’aconseguir més activitat econòmica, que vol dir més eines per sortir de la crisi i crear ocupació. Les nostres prioritats han estat clares, en favor de Girona i de la seva gent, i estem orgullosos del que hem aconseguit. Som encara a mig camí d’un projecte de demana més d’un mandat per poder ser complet, i volem tornar-nos a guanyar la confiança dels gironins per mantenir i augmentar les polítiques que combinen un clar compromís amb les persones, sobretot les que tenen més dificultats,  amb la projecció i reactivació econòmica de la ciutat.

Si ens voleu acompanyar, l’acte es farà aquest dimecres, 29 d’abril, a les 20h, al teatre del centre cívic de Sant Narcís. Hi sereu molt benvinguts i benvingudes!

Girona aconsegueix ser la ciutat amb la millor reputació online de tot l’Estat

trivagoFa exactament quatre dies ens arribava una notícia extraordinària que tenia a veure amb la qualitat de l’Hospital Trueta: el seu servei de coloproctologia aconseguia el nivell d’excel·lència i esdevenia el primer hospital català a assolir aquesta qualificació. Aleshores, als qui malden per imposar el relat catastròfic i aparenten preocupar-se molt del tema la notícia els devia agafar per sorpresa. Ja fa un temps que ens hem anat acostumant a la tàctica d’alguns i algunes que busquen desdibuixar la realitat per presentar-la com voldrien que fos. Però la realitat és tossuda i sempre s’imposa. Pot tardar més o menys, pot exigir més esforços o menys, però al final ningú no pot pretendre imposar com  a relat el que és una mentida i una falsedat. Que l’Ajuntament de Girona és avui infinitament més transparent del que no era fa tres i quatre anys això és d’una evidència incontestable. Que avui som una ciutat millor connectada amb el món i amb els nous llenguatges, tampoc no té discussió. I això comença a tenir resultats molt positius. Segur que la notícia que ens acaba de proporcionar Trivago tornarà a decebre els i les profetes del tsunami i la silenciaran (no en faran cap repiulada, no ho destacaran, no en faran cap enquesta) però per desgràcia seva tampoc no és contestable: avui Girona és la ciutat amb la millor reputació online de tot l’Estat espanyol, segons acaba de fer públic el portal de referència Trivago.com.

Ens n’hem de felicitar i hem de continuar treballant. Això ens ho hem guanyat a còpia de molt de treball, de molt d’esforç, d’innovar i de superar algunes incomprensions. Però ens sentim orgullosos d’haver contribuït a situar Girona al lloc que es mereix.

Girona aprova la tarifa ecosocial de l’aigua i el Pla de Mobilitat amb un acord municipal ampli

La ciutat de Girona disposa finalment del seu primer Pla de Mobilitat Urbana, aprovat pel ple de desembre amb 21 vots a favor i 4 abstencions. Es tracta d’una aprovació molt àmplia –més del doble de suports que el nombre de regidors de què disposa el Govern municipal— que evidencia almenys dues coses: que entre la immensa majoria dels regidors hi ha hagut molts més punts d’acord i consens que no pas de desacord, i que s’ha entès que es tractava d’un d’aquells “temes de ciutat” en què no importa massa el fet que un estigui a l’oposició i l’altre al govern. Per això voldria agrair a tots els qui han fet possible la seva aprovació i naturalment a tots els qui durant molts de mesos han estat treballant perquè el PMU fos una realitat.

Ara Girona ja té un full de ruta clar i compartit per prendre decisions sòlides i de futur en un dels àmbits que més preocupen els ciutadans. Aquest ampli suport garanteix que els futurs governs de la ciutat mantinguin el gruix del full de ruta, que no ha de descartar les actualitzacions necessàries i les incorporacions de noves mirades si les circumstàncies del moment ho aconsellen. Tenim clar que, al marge dels canvis de govern, la ciutat disposa d’un bon referent per anar prenent les seves decisions en matèria de mobilitat.

No és un llibre de receptes ni un manual d’instruccions, perquè seria una pretensió absurda. És, en canvi, un marc de referència imprescindible, un terreny de joc on enquadrar totes les decisions que haguem de prendre per tal d’aconseguir almenys un triple propòsit: millorar la mobilitat en general, fer-la més sostenible i incrementar l’eficàcia del transport públic.

Aquestes situacions són les que fan de la política local una dedicació molt gratificant: regidors del govern que s’hi esforcen, regidors de l’oposició que hi treballen perquè volen contribuir també al progrés de la ciutat… i quan això passa, el benefici per als ciutadans es multiplica. Com el que ha passat, també, amb l’aprovació de la tarifa ecosocial de l’aigua: per primer cop disposem d’un acord que implanta mesures concretes i efectives destinades a aquells ciutadans que es troben en situació de risc i se’ls ha de garantir l’accés a serveis bàsics com és el de l’aigua potable. La tarifa és un primer pas, i no pas petit, cap a un model de gestió de serveis bàsics que vagi incorporant de manera efectiva –deixem la retòrica per als qui els agrada fer discursos— mesures per combatre els efectes de la desigualtat i la pobresa.

Tot això diu molt, i bé, de tots els electes locals de Girona. Que no hi hagi hagut cap vot en contra també s’ha de posar en l’actiu de l’oposició, que ha actuat amb responsabilitat i interès de ciutat. Quan això passa no només s’ha de dir sinó que s’ha d’agrair, i estic convençut que és el que els ciutadans desitgen veure més sovint: entesa, acords, fulls de ruta compartits. Tant a nivell local com a nivell nacional.

En la política que haurem de fer en els temps que vénen caldrà avançar molt més en aquesta direcció i retrocedir en el terreny de la confrontació de manual. Ja sé que encara hi ha fronteres ideològiques que alguns partits les volen mantenir de ciment armat (jo diria, de ciment arnat), però no tindran més remei que anar-les estovant i fer-les permeables a les idees i visions dels altres, sense apriorismes ni prejudicis, com a única manera de mantenir-se coherents i fidels amb el gruix del seu ideari. Les idees es creen per compartir, no per imposar.

És cert que al ple també es produeixen moments que matisen tot això que acabo d’escriure. Per culpa de tots, també meva. Però quan passa justament el contrari tenim el dret, i jo diria que també el deure democràtic, de posar-ho en valor. No tot està perdut, ni molt menys. No tot és previsible, ni irrenunciable, ni inamovible, ni predeterminat. Podem construir més que no pas destruir, podem fer i refer més que no pas desfer.

La tarifa ecosocial de l’aigua i el pla de mobilitat urbana de Girona no han de ser casos excepcionals; hem de continuar dedicant esforços a buscar acords els més amplis possible per aconseguir enteses d’aquesta envergadura.

Si sumem encerts i restem errors, Catalunya esdevindrà un Estat independent aviat

Quan passin els anys ens adonarem de manera més precisa de la importància que haurà tingut en la nostra història la conferència que va pronunciar ahir el president Artur Mas a l’auditori del Fòrum de Barcelona. És una fita remarcable en el recorregut que ens ha de dur a la creació de l’Estat català, i no tinc cap dubte que ens hi haurem de referir sovint si ens volem explicar el que ens haurà passat en aquest apassionant període històric que hem tingut el privilegi de presenciar i protagonitzar.

La claredat i l’exposició al meu entendre irrefutable no garanteix que allò que se n’ha de desprendre sigui igualment clar i irrefutable. Intueixo les grans dificultats que obre el plantejament formulat ahir, però és que res del que tenim entre mans no es pot resoldre de manera simple. I ahir, assumint la responsabilitat que li pertoca, el president no va ni tan sols intentar semblar que seria fàcil. Fa temps que hem entès que aquest no és un projecte ràpid, cert, inequívoc. Probablement la cantarella que els nostres adversaris han aconseguit d’introduir en l’imaginari d’alguns sectors ciutadans i d’opinió (“us han venut que això de la indendència és com bufar i fer ampolles, que viureu en el paradís i que se us hauran acabat de cop tots els problemes”) els impedeix adonar-se que la temptació de fer-nos trampa i d’enganyar-nos fa molt que sabem conjurar-la. No ens cridem a engany perquè hem adquirit un coneixement sobre la responsabilitat d’exercir l’autodeterminació que mai havia existit en el si del sobiranisme i l’independentisme clàssics, però ells van fent com si al davant hi tinguessin els mateixos independentistes i el mateix independentisme dels anys vuitanta i noranta.

Sabem, per tant, que tot això és molt complex i difícil. I tanmateix hem decidit d’una manera molt serena i racional que no tenim cap altra alternativa honesta i decent que la de passar pel congost. Qui en tingui dubtes i pensi que ens he, de fer enrere pot repassar la primera part de la conferència d’ahir on es descriu quin ha estat el resultat de tots els intents de buscar fórmules per resoldre les reclamacions catalanes de major i millor autogovern. El fracàs n’és el denominador comú, sovint acompanyat d’actituds de menysteniment i ofenses que han acabat de condemnar les anomenades terceres vies en qualsevol de les seves accepcions: una millora de l’autonomia, un autonomisme assimètric o un Estat federal. No tenim, doncs, cap altra opció de poder garantir la pervivència de Catalunya com a nació que la de dotar-la d’un Estat propi i independent. Aquest és el camí que hem triat, a consciència, i que vam començar a recórrer fa com a mínim dos anys.

Però malgrat les dificultats i les complexitats intuïdes, jo sóc optimista. Ho he estat en totes les fases d’aquest procés, a vegades sense tenir més motius que l’estricta convicció en la reacció dels catalans; d’altres a partir de dades fefaents que revelaven, per damunt d’enquestes massa cuinades i biaixos ideològics, un corrent de fons de grans proporcions que només podia ignorar qui, aquest sí, es volia autoenganyar. Ara que ens trobem davant del repte més important al qual hem hagut de fer front fins ara, el meu optimisme creix. Cert, hem de guanyar el referèndum legal i vinculant, en forma d’eleccions al Parlament de Catalunya, i això no és fàcil. Ho hem de fer fora de tot dubte raonable perquè aspirem que el resultat sigui vàlid com ho seria el d’un referèndum convencional, i els únics que ens l’han de validar no tenen cap ganes (l’interès és una altra cosa) de fer-ho.

Per això ho hem de fer encara més bé del que ho hem fet fins ara. Costarà, perquè ho hem anat fent admirablement bé, i perquè ara entraran en joc interessos que fins avui havien quedat una mica al marge. Però les condicions descrites pel president Mas dibuixen un marc on l’acord per a una acció conjunta i coordinada és possible a més, naturalment, de ser desitjable.

Hem decidit que volem intentar convertir Catalunya en un Estat independent i entrar a formar part, per tant, del club dels estats del món amb tots els seus drets i els seus deures. No és un camí de roses ni una ciència exacta, com ho demostra el cas de Kossovo. Aquest és un club selecte, molt restrictiu, amb unes normés molt estrictes i difícils de complir, i en què els seus membres tenen reservat el dret d’admissió. Fins i tot complint els requisits per ser-ne membre ningú no garanteix que t’hi admetin. Però en volem formar part, ens sentim amb el dret de ser-ne membres i, per descomptat, amb el dret d’intentar-ho. I en conseqüència tenim el deure de no cometre errors crítics o errors atribuïbles a una manca de preparació o de convicció.

És en aquest sentit que les condicions descrites pel president Mas adquireixen, al meu entendre, una importància molt superior a la del seu valor tàctic. Ens dibuixa una via plausible per aprofitar aquesta finestra d’oportunitat que s’ha obert; potser no és l’única –i no ho ha pretès—però sí que és una bona via que té algunes virtuts que d’altres encara no han acreditat. La més important i per a mi fonamental és que entronca perfectament amb el que és un anhel de gran part de la població que no milita en cap partit polític però que, de manera evident, s’està comportant com un militant molt actiu del país. Gent que defuig i té al·lèrgia al sectarisme que contamina algunes conductes de partits que tarden a renovar-se o a entendre la manera com han de reconnectar amb la societat. Una llista àmplia, conjunta, transversal, que es proposi l’ambició de la majoria absoluta, em sembla una credencial invencible davant de la majoria dels membres del club dels Estats del món.

La forma com aquesta llista s’ha de formar i ha d’operar ja serà una decisió que hauran de prendre els qui s’hi comprometin. Els pesos i mesures de cadascú, la forma de relacionar-se amb la gent, l’organització de la campanya, el funcionament intern del futur grup parlamentari, etc, no haurien de representar cap mena d’escull si hi ha la voluntat de fer-la possible. I si hi ha la convicció que de totes les opcions, aquesta és la que més s’ajusta i connecta amb el desig d’una gran part de la població que fa tres anys que es mobilitza.

Ho sabrem fer? Fins ara n’hem sabut, i jo diria que hem anat aprenent dels errors. Hem madurat a una velocitat increïble fa tot just una dècada. Hem adquirit coneixements nous i hem pres consciència de la importància del reconeixement internacional (i, per tant, de les regles del joc que operen en aquest context). Res no em fa témer que no ens n’hàgim de sortir ara que ens la juguem de debò; res no em fa pensar que tots els qui compartim aquest desig –els qui hi som des de sempre i els qui s’hi han incorporat més recentment–  siguem tan poc intel·ligents i tan poc solidaris amb les generacions futures (i tan poc agraïts amb les passades) com per no trobar la fórmula de fer-ho possible.

Ara tenim uns dies, unes setmanes, per posar-nos d’acord. Jo tinc molt clar a qui no li agradaria que ens hi poséssim; i tinc clar qui sentiria un orgull profund si fóssim capaços de fer-ho. I si volem començar a bastir un nou país ho hem d’emprendre amb la màxima comunió amb la ciutadania i amb la mínima distorsió partidària. Segur que ens en sortirem.

Un Estat que es retira i un que va arribant

La jornada del 9 de novembre marca una fita en la història de la WP_20141109_001Catalunya contemporània. Se’n poden extreure conclusions molt diverses i de gruix. Per exemple, que ens hem tret de sobre de manera definitiva el llast del 6 d’octubre i ja podem exhibir pel món una manera de fer exemplar. Diguem que en termes de mobilitzacions polítiques ciutadanes hem posat el llistó tan alt com quan Barcelona va organitzar els jocs olímpics del 1992. Ha quedat clar que si ens hi posem, i ens ho creiem, som capaços de fer-ho molt bé. Com que ho havíem fet molt malament aquell octubre de 1934 l’etiqueta se’ns havia quedat enganxada i gairebé semblava que la dúiem de sempre i per sempre. Això s’ha acabat; el catalanisme del segle XXI ha és tota una altra cosa.

Una de les altres conclusions de rellevància a què podem arribar després de la jornada de diumenge és que l’estat Espanyol no té cap mena d’interès a conèixer de primera mà el que passa a Catalunya, i això significa que el procés de desconnexió també els afecta a ells. Tot el dia vaig estar esperant que es passegés per Catalunya algun líder polític espanyol, algun dirigent social, algun membre de les cúpules dels partits, els nous i els vells, que decideixen la política espanyola. No els vaig veure. Potser van venir però m’estranya que no en sapiguem cap notícia. En tot cas era una ocasió magnífica per demostrar de manera eloqüent, amb una presència enmig del que estava passant, el seu interès i preocupació pel que és una part del territori espanyol que es mobilitza per tenir el dret de marxar-ne. No tenien ni tan sols curiositat per veure-ho en directe i poder fonamentar les seves anàlisis sobre una base de coneixement més sòlida que la lectura dels diaris i el seu TL de twitter? No creien que formava part de la seva responsabilitat com a dirigents públics i persones que expressen opinió (i prenen decisions) sobre Catalunya, de venir a veure el que era de manera indiscutible una jornada excepcional? Tan poc els importa el que fem a Catalunya? Si és així ja ens estan dient, de manera molt explícita, que ells també han desconnectat de nosaltres.

No els ho retrec; de fet, els agraeixo la franquesa. Jo no els vaig trobar a faltar. Però si jo fos dels que penses que una Espanya federal encara és possible, o dels que pensés que hi ha un tercer espai entre l’actual situació i la independència, o encara més, si fos dels que afirmés amb rotunditat que Catalunya pertany a Espanya… avui estaria molt i molt preocupat i desconcertat. I m’hauria quedat sense arguments per desmentir les 2.000.000 de persones que van anar a votar a favor de la independència. Mentre aquí ja ens n’estàvem anant, els seus s’ho miraven per la tele a 600 km de distància.

Votaré per tu; duc el teu nom perquè no ens oblidem que vas (vau) existir

carles casamajóEm van posar el nom de Carles en record del meu avi matern, Carles Casamajó. Només l’he vist en algunes, molt poques fotografies dels anys trenta i començament dels quaranta. La meva mare tenia quatre anys quan el va veure per darrera vegada, abans de fugir a França aquell fred i dolorós hivern del 1939. Va passar per diversos camps de refugiats; primer als del Roselló en condicions infrahumanes, fins a desaparèixer per sempre l’any 1943. Les seves últimes cartes vénen datades del camp de concentració de Noé, prop de Tolosa de Llenguadoc, on hi havien anat a parar refugiats de la guerra civil espanyola malalts i també d’edat avançada i jueus desplaçats d’altres camps. Del meu avi Carles se’n sap poc, més enllà de les cartes que pacientment enviava als seus familiars de Barcelona i que va deixar d’enviar a partir d’un determinat mes de l’any 1943. Les tenim guardades, a casa, com un tresor molt preuat. Són cartes que passaven la censura, i per tant a vegades mutilades. Des d’aquell any, quan les coses a França encara van empitjorar més, silenci i desconeixement. Ni un sol rastre del que va passar amb la seva vida, malgrat els esforços familiars per trobar-ne.

El cas és que aquest diumenge, 9 de novembre, votaré per tu. Em van posar el teu nom perquè no ens oblidéssim mai que vas existir, que vas patir el que no ens podem imaginar i que només intuïm en el teu rostre vençut i potser adolorit d’aquella darrera fotografia. Votaré perquè tota aquella generació d’homes i dones innocents que només buscaven una vida millor vegin el triomf dels seus sacrificis i que els seus successors en sabem ser dignes. Res no ens ho podrà impedir.

Les ordenances pel 2015, un altre exercici sense que augmenti la pressió fiscal als gironins

Hem aprovat les ordenances per a l’any 2015. Una altra vegada, sense augments de cap mena i amb noves bonficacions. Portem uns quants exercicis així, i ho fem per una raó fonamental: no hem d’augmentar la pressió fiscal als gironins perquè la majoria pateixen els efectes de la llarga i profunda crisi que sacseja la nostra vida. No ens trobem, per tant, davant d’una declaració d’intencions o d’una simple promesa; la congelació (i la rebaixa en alguns casos) de la pressió fiscal és un fet que caractaritzarà el primer mandat de la història de la democràcia local a Girona que ha estat governat per CiU.

En aquesta voluntat ens hi han ajudat altres grups municipals. No sempre han estat els mateixos però sí que amb tots ells hem intentat arribar a acords. Enguany, els grups municipals socialista i popular, a més dels tres regidors no adscrits, ens han permès tirar endavant unes ordenances que són clarament socials, clarament orientades a ajudar les famílies en el seu esforç per superar la crisi i tirar endavant els seus projectes. Algunes decisions que vam adoptar tot just fa un o dos anys s’han convertit ja en mesures perfectament assimilades pel conjunt dels ciutadans; en vull destacar una que ha tingut una acollida molt favorable i que, en el futur, fins i tot quan vinguin temps econòmicament més pròspers, s’hauria de mantenir: la fragmentació d’ofici del pagament de l’IBI. Hem incorporat per primera vegada la tarificació social en alguns àmbits (n’haurem d’anar incorporant més en el futur) i hem incorporat diverses bonificacions.

Tot això aconseguint mantenir dos principis rectors que ens vam imposar a l’inici del mandat. El primer, mantenir una gestió eficient i continguda que permeti incrementar els recursos en aquelles polítiques prioritàries en els moments que vivim; el segon, no incrementar l’endeutament i ser prudents per poder créixer quan s’escaigui. Una repassada a les xifres que es desprenen dels pressupostos ho avala. Ja en parlarem quan tractem dels pressupostos per al 2015; només cal recordar que les ordenances ajuden a fer possible l’increment molt notable de les partides socials i d’aquelles altres que ajuden al manteniment i/o la creació de llocs de treball (turisme i cultura, per exemple, però no només). I que malgrat que les ordenances, novament, no s’incrementen, podem continuar oferint serveis, estímuls i ajudes creixents.