Les ordenances pel 2015, un altre exercici sense que augmenti la pressió fiscal als gironins

Date octubre 28, 2014

Hem aprovat les ordenances per a l’any 2015. Una altra vegada, sense augments de cap mena i amb noves bonficacions. Portem uns quants exercicis així, i ho fem per una raó fonamental: no hem d’augmentar la pressió fiscal als gironins perquè la majoria pateixen els efectes de la llarga i profunda crisi que sacseja la nostra vida. No ens trobem, per tant, davant d’una declaració d’intencions o d’una simple promesa; la congelació (i la rebaixa en alguns casos) de la pressió fiscal és un fet que caractaritzarà el primer mandat de la història de la democràcia local a Girona que ha estat governat per CiU.

En aquesta voluntat ens hi han ajudat altres grups municipals. No sempre han estat els mateixos però sí que amb tots ells hem intentat arribar a acords. Enguany, els grups municipals socialista i popular, a més dels tres regidors no adscrits, ens han permès tirar endavant unes ordenances que són clarament socials, clarament orientades a ajudar les famílies en el seu esforç per superar la crisi i tirar endavant els seus projectes. Algunes decisions que vam adoptar tot just fa un o dos anys s’han convertit ja en mesures perfectament assimilades pel conjunt dels ciutadans; en vull destacar una que ha tingut una acollida molt favorable i que, en el futur, fins i tot quan vinguin temps econòmicament més pròspers, s’hauria de mantenir: la fragmentació d’ofici del pagament de l’IBI. Hem incorporat per primera vegada la tarificació social en alguns àmbits (n’haurem d’anar incorporant més en el futur) i hem incorporat diverses bonificacions.

Tot això aconseguint mantenir dos principis rectors que ens vam imposar a l’inici del mandat. El primer, mantenir una gestió eficient i continguda que permeti incrementar els recursos en aquelles polítiques prioritàries en els moments que vivim; el segon, no incrementar l’endeutament i ser prudents per poder créixer quan s’escaigui. Una repassada a les xifres que es desprenen dels pressupostos ho avala. Ja en parlarem quan tractem dels pressupostos per al 2015; només cal recordar que les ordenances ajuden a fer possible l’increment molt notable de les partides socials i d’aquelles altres que ajuden al manteniment i/o la creació de llocs de treball (turisme i cultura, per exemple, però no només). I que malgrat que les ordenances, novament, no s’incrementen, podem continuar oferint serveis, estímuls i ajudes creixents.

La inundació del túnel del TAV de Girona

Date octubre 3, 2014

L’estupefacció encara ens dura. En el cinquè dia de l’incident que ha provocat la inundació del túnel del TAV al seu pas per Girona i la interrupció del servei de tren d’alta velocitat amb Figueres i França, cap representant de l’Estat ens ha donat explicacions. Dilluns a primera hora vaig anar a l’estació a veure què passava, alertat per les primeres informacions. Semblava que el restabliment imminent del servei amb Barcelona presagiava el mateix, al cap de poc, amb Figueres. Van haver de ser altres fonts les que ens van posar al corrent de la gravetat de la situació. Dimarts vaig encarregar una inspecció sobre el terreny per part dels nostres tècnics, i les conclusions eren clares pel que fa a les causes. Al llarg del dia ens parlem amb el conseller i també amb l’alcaldessa de Figueres. L’endemà en torno a parlar amb el conseller i ens intercanviem informació recent, i parlo amb el conseller Espadaler en diverses ocasions pel dispositiu d’emergències i la petició d’Adif de recórrer a l’exèrcit; al vespre, i fins a la mitjanit, anem a comprovar quins plans tenen els efectius de l’exèrcit desplaçats per ajudar, i a visitar in situ els treballs del pou de la Devesa. Les previsions són pesimistes. Amb els tècnics municipals presents a la zona acordem que s’elaborarà un altre informe per respondre les informacions que ha fet circular Adif traslladant la responsabilitat a la xarxa de sanejament municipal. La indignació és creixent, fins al punt que l’endemà –ahir– ens veiem obligats a desmentir amb tota rotunditat el que clarament són falsedats. Poques hores després, és el mateix Col·legi d’Enginyers el que s’encarrega de posar negre sobre blanc i desacredita la versió insòlita d’Adif. Un altre col·legi professional m’envia el seu oferiment per ajudar en aquest mateix sentit. La indignació en els ambients tècnics també és notable.

I avui, tal com estava previst, ha tingut lloc a Girona la cimera de ciutats i aglomeracions franco-catalanes per l’alta velocitat. És francament sarcàstic que aquesta cimera, preparada des de fa més d’un any, s’hagi escaigut aquests dies en què el túnel està inundat i el servei de tren d’alta velocitat interromput. Alguns col·legues francesos no s’ho acaben de creure i els ho hem hagut d’explicar dues vegades. Però no s’hi podia fer res i ha estat inevitable haver de demanar excuses per aquesta situació, encara que hauria correspost de fer-ho als representants de l’Estat que havien estat convidats a la jornada i que ja havien dit –prèviament a l’incident– que els seria difícil d’assistir. La cimera ha conclòs amb un seguit d’acords, i ha servit també per conèixer el nou alcalde de Montpeller, persona amable i molt propera, amb qui ens hem emplaçat novament per parlar de la fundació Joan Bruguera (que agermana les dues ciutats des del segle XV!) i una fira editorial que tenen previst de fer a la primavera que ve.

araEls mitjans em tornen a preguntar, novament, per l’incident, i els dic que no tinc pas l’esperança que el servei entri en funcionament abans de diumenge, que no sóc optimista. Al cap de poc, llegeixo que Adif té la intenció de reobrir el servei justament diumenge “amb condicions mínimes de seguretat”. No entenc què vol dir: serà segur o no, que el tren passi pel túnel? Poden haver-hi “condicions mínimes de seguretat” si parlem d’un túnel o haurien de ser “màximes”?

Avui n’hem tornat a parlar amb l’alcaldessa de Figueres i en les properes hores n’haurem de tornar a parlar, segons quines siguin les garanties de seguretat. Adif no hauria de restablir el servei sense poder garantir que ha pres totes les mesures de seguretat i que no hi ha cap risc que es torni a produir un fet similar.

El plebiscit municipal per l’autodeterminació de Catalunya

Date setembre 29, 2014

L’adhesió formal del món local de Catalunya a la consulta del dia 9 de novembre de 2014 s’ha d’entendre com un veritable plebiscit; una acció, per tant, que legitima el procés d’autodeterminació davant dels ciutadans i davant del món. Els plebiscits municipals són molt importants en la història del nostre país, i són una eina que atorga un valor extraordinari a qualsevol procés empès pels ciutadans, fins al punt que és l’element clau per al seu èxit o el seu fracàs. Al contrari del que es podria imaginar, no és una acció genuïna de la dita nova política; en realitat ha estat un recurs emprat pels municipis catalans ja fa un segle d’una manera que va significar l’impuls definitiu a la creació de la Mancomunitat de Catalunya i, posteriorment, a la reclamació popular de l’autonomia. I si aleshores l’impuls municipal va ser determinant en el procés polític que va conduir el Govern espanyol d’Eduardo Dato a aprovar la llei que permeté la creació de la Mancomunitat, i sobretot a la gènesi de l’autonomia política, més ho serà en els nostres dies, en què la cultura democràtica ha arrelat en el conjunt de la població i els municipis estan investits d’una legitimitat ciutadana indiscutible.

plebiscit 1918A hores d’ara, el nombre de municipis catalans que ja han fixat posició favorable a la consulta del dia 9 de novembre supera el 93%. Ho han fet també les quatre Diputacions catalanes i 37 dels 41 consells comarcals. I encara no s’ha acabat, en vindran més. Aquesta és una fotografia molt nítida, que no admet ni un sol equívoc, que no admet cap broma dels qui parlen amb grolleria del que és l’espai de debat polític municipal. Si algú vol saber realment què passa en un país, que miri els seus municipis i obtindrà la resposta.

El matí del proper 4 d’octubre, dissabte, els alcaldes i diversos electes d’aquests municipis ens trobarem a Barcelona per lliurar els acords dels plens al president de la Generalitat, després de ser rebuts per l’alcalde de Barcelona. La imatge dels representants del poder local reunits en una mena d’assemblea municipal per fer saber al president del país el suport de tots i cadascun d’aquests pobles, viles i ciutats, és una imatge invencible. El municipi és el nivell institucional que té major credibilitat arreu d’Europa, el poder més valorat pels ciutadans i el que permet copsar de manera més fina i precisa el batec d’un poble.

El dia 4 es repetirà, tanmateix, una fotografia similar a la que ja es va produir el 16 de novembre de 1918. Aleshores, representants del món local sortiren de l’ajuntament de Barcelona per dur fins al Palau de la Generalitat les adhesions al plebiscit municipal favorables a l’autonomia de Catalunya, que donaria peu a les bases del primer projecte d’Estatut d’Autonomia. Dels 1.072 municipis de què constava Catalunya aleshores, un total de 1.046 van donar suport al plebiscit per a l’autonomia. Només 2 hi van votar en contra i la resta es va abstenir. Va representar una demostració de força en un moment molt complicat, i una demostració de fidelitat del món local al desig dels seus ciutadans.

Hi ha molts punts de contacte entre aquell moment i l’actual. També en el plebiscit municipal de 1913, convocat per les Diputacions catalanes a tots els municipis per recollir la seva opinió sobre el projecte de llei que finalment permetria la creació del primer poder català des de la supressió de les darreres instituticions pròpies arran dels decrets de Nova Planta. La reclamació d’avui és una evolució directa i rigorosa d’aquelles reclamacions. És una reivindicació de tercera o quarta generació, diferent en la seva literalitat però profundament arrelada al mateix desig que va moure els ajuntaments catalans de 1913 i 1918 a posar-se d’acord, com avui, per respondre positivament a un plebiscit al qual havien estat convocats per opinar sobre el futur del país. Que vol dir el futur dels seus ciutadans.

Quan els municipis ens hi hem posat, el país se n’ha sortit.

El Dia del Decret

Date setembre 27, 2014

signatura del decretAvui tots hem tingut un moment per pensar en els que no hi són i haurien volgut veure aquest moment. I hem tingut un moment per agrair a tantes persones que, sense esperar res a canvi, ens han mantingut vius i a punt per poder viure el moment històric pel qual havien s’havien sacrificat. El terme sacrifici no és exagerat. En les biografies de milers de persones anònimes que ens han precedit hi ha, ben present, el rastre del sacrifici.

I bé, per això no podem fallar. No ens podem fallar i no els podem fallar. Ens toca el tram més curt però també el més difícil i carregat de perills. Ho tenim a tocar però encara ho podem perdre tot, i aquesta vegada de manera irremissible. Els qui esperen que fracassem tenen perfectament a punt les mesures per aconseguir desmentir el vaticini de Francesc Pujols: “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. Hi som tan a prop que a més d’un li sembla que ja ho tenim fet, i corre el risc d’ajudar el propòsit dels contraris al dret a decidir. Podem perdre de dues maneres; la primera, que no aconseguim mobilitzar la gent suficient perquè, siguin quines siguin les circumstàncies, la consulta sigui una eina indiscutible. La segona, que bo i aconseguint una gran mobilització, no reeixim a convèncer els indecisos que la millor opció és votar el doble “SÍ” a la pregunta que consta al decret publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya d’avui dissabte, 27 de setembre. Seria vergonyós que després de tantes mobilitzacions i tant d’esforç, i d’assumir tants de riscos, penséssim que omplir les urnes és un simple tràmit.

Per això cal fer-se voluntari de la campanya de l’ANC. Jo ja me’n vaig fer ara fa uns dies. Cal que tots plegats siguem conscients que tenim un tros de la victòria o del fracàs a les nostres mans. Les institucions i els seus representants hem anat fent la feina, i s’ha de reconèixer –per orgull del país– que s’ha fet bé i que és d’una gran dignitat. Però no n’hi ha prou; tots hem d’assumir que a casa nostra hi tenim un tros d’història de Catalunya, i que l’hem de posar al servei dels altres.

Ara, de debò, ha arribat l’hora de la veritat. Ni una sola llar d’aquest país ha de quedar al marge del convit a participar de la consulta, de debatre i de reflexionar sobre el futur del país. Ni una sola de les persones que té dret a votar no ha de quedar al marge de la responsabilitat històrica de fer un nou país, de participar en l’oportunitat de capgirar les coses que ens impedeixen ser una societat més justa, més pròspera, més lliure.

El Dia del Decret ha entrat ja a la història de Catalunya. Per la porta gran, d’una manera que ens ha redimit d’algunes vergonyes heretades del sis d’octubre. Ens hem començat a alliberar de l’estigma que ens ha definit com un país que ha malbaratat totes les ocasions. Però no del tot. Encara ho podem perdre tot. I això potser no ens ho podran retreure tots els qui avui hem homenatjat i que ja no hi són, però ens ho haurem de sentir dir pels nostres fills i néts la resta de les nostres vides.

Cameron té un problema menys i alguns de més

Date setembre 19, 2014

La victòria del “no” en el referèndum d’independència d’Escòcia ha estat la que preveien totes les enquestes que s’han anat publicant d’ençà de l’inici del procés, excepte una. És cert que en els quinze darrers dies l’agitació en el camp del “sí” havia anat creixent, d’una manera especial a partir del darrer debat en què Alex Salmond, primer ministre escocès i líder dels independentistes, va superar clarament Alistair Darling, líder unionista. Però, fet i fet, el “no” ha estat sempre la probabilitat més alta.

Des d’aquest punt de vista, el primer ministre britànic, David Cameron, té un problema menys. Ha resolt favorablement una aposta que, en algun passatge recent, tenia riscos de perdre. Si n’ha sortit enfortit o no, això caldrà veure-ho. Sobretot després de la resurecció miraculosa d’un antic cadàver polític anomenat Gordon Brown.

Però tanmateix a David Cameron li han sorgit ara nous problemes, la resolució dels quals no està, en absolut, exempta de risc. La victòria del “no” és complexa. Des de bon principi, Cameron es va negar en rodó a acceptar una pregunta a la catalana, en la qual es pugués triar entre el , el no i una tercera opció. Volia jugar fort, convençut que guanyaria. I sí, ha guanyat. Però en el darrer tram de la cursa, davant el creixement del que reflectien les enquestes, s’ho va replantejar i, encara que ja no era a temps de canviar la pregunta, va decidir canviar la resposta i permetre que els escocesos, a la pràctica, triessin no pas entre dues sinó entre tres opcions. En comprometre’s solemnement a la “devolution max”, i en implicar-hi de fet la majoria dels líders britànics, estava esperant dels escocesos una resposta a una triple pregunta, i no pas a una de doble.

El seu primer problema és no sap quants “no” són intransigents, quants són fruit de la por, i quants han estat convençuts per les contundents promeses de darrera hora fetes des de Londres. És a dir, no sap quants d’aquests vots negatius s’haurien decantat cap el “sí” en el cas de no haver existit la contraoferta de Londres. Sembla poc discutible que els escocesos finalment han pogut votar a la pràctica l’opció del “sí/no” (sí a un Estat, no a que sigui independent) perquè han tingut una proposta força clara en aquest sentit. La pregunta catalana resol perfectament aquesta opció però la proposta espanyola és literalment inexistent.

La dimensió del “sí” li dóna algunes pistes. Fa tot just un any, al setembre de 2013, una enquesta d’Ipsos donava al “no” un triomf del 59%. I Cameron és conscient que, en la darrera setmana, la campanya de la por ha entrat a totes les llars dels indecisos i la gent més temorenca, de manera que la negativa a la independència no és tan clarament una adhesió incondicional al manteniment de la Unió.

Cameron té un segon problema, encara més complex. Segons com faci les coses, l’endemà d’aquesta derrota es pot convertir en el primer dia del camí de la independència. L’unionisme ha convençut els indecisos que junts aniran millor, i que en poc temps Escòcia gaudirà d’un nivell d’autogovern envejable (no tant per la quantitat de les competències, sinó per la qualitat: ningú no els en retallarà cap mitjançant lleis i decrets del govern central). I a Escòcia hi ha molta gent que passa dificultats. A aquesta gent, el Regne Unit els ha de donar una vida millor de la que poden presumir que haurien tingut en una Escòcia independent. Cameron i els altres líders britànics és el que els han promès; els han arrossegat cap al “no” convencent-los que dins del Regne Unit les coses els aniran millor. I no només a ells, sinó també als convençuts de primera hora, aquells que han mantingut el “no” amb contundència des del primer moment. Si en uns mesos, o en un parell d’anys, les coses no milloren en termes d’atur, de benestar, de model de salut… els partidaris de la independència seran legió, i molts dels convençuts del better together s’hi giraran en contra. Probablement, animats pel motiu que més haurien de témer a Londres: el sentiment d’haver estat enganyats.

I un tercer problema, de dimensions desconegudes: la transformació del Regne Unit en una monarquia federal de màxims, on només la defensa, la moneda, les fonts energètiques i la política exterior quedin en mans del govern central i la resta passi a ser responsabilitat, executiva i legislativa, de les velles nacions que integren el regne. Quadrar tot això a plena satisfacció de tothom és molt complex, molt més que no pas gestionar la secessió d’un territori. Però és el deure de Cameron, al qual ja s’ha compromès en una primera intervenció admirable, d’un alt contingut polític i d’un alt valor democràtic.

Les hores dels rellotges britànics sembla que corren més de pressa que les dels nostres. Seguirem atentament les conseqüències, que les tindrà, de la victòria del “no”.

Fem la V i fem-ho bé

Date setembre 7, 2014

Som a un pas, som molt a prop d’una distància mai imaginada. Hi som tan a prop que alguns pensen que ja hi hem arribat i ignoren que la darrera de les proves sol ser la més difícil. Per sort en aquests darrers anys Catalunya en el seu conjunt ha causat admiració internacional per com ha estat capaç de fer les coses que l’han dut en un punt tan determinant i irreversible com el que ens trobem. I això és mèrit de tots, institucions, polítics, associacions, líders socials, i ens en podem felicitar perquè ens en podem sentir legítimament orgullosos.

Però no tenim res guanyat, encara. Hem d’omplir la “V” de la Diada com hem fet en les diades anteriors. El clam s’ha de fer sentir no només a Madrid –que si no l’han sentit fins ara és per què no han volgut– sinó sobretot arreu del món. Ens cal molta gent, ens cal la senyera humana més gran que mai no hàgim fet. Ens calen, novament, aquelles cares somrients i esperançades de la bona gent, de milions de persones de bon cor que sobretot volen exercir l’expressió bàsica i elemental de la democràcia: votar i poder prendre una decisió de manera col·lectiva. Serem capaços de mobilitzar, i de tornar a fer-ho bé. Però aquesta vegada hem de fer-ho encara més bé, si cal. Perquè serà la primera vegada que el nostre adversari s’ha fet a la idea que tot això és de debò i que el risc de quedar-se sense la dida que els ha anat alimentant tants d’anys és real i molt alt. Per acabar-ho d’adobar, Escòcia votarà de manera exemplar d’aquí a pocs dies i de moment el “sí” a la independència té opcions reals de guanyar. I això seria una premonició catastròfica per a ells.

I l’adversari no combat amb les nostres mateixes armes. La gent que els lidera –si llegim articles, declaracions, xarxes socials– no fa la mateixa cara somrient i esperançada que nosaltres. Estan crispats, i volen crispar. Punxen perquè saltem. Ofenen amb paraules gruixudes perquè perdem la compostura. A vegades són més subtils i deixen anar, com aquell que no vol la cosa, una amenaça perfectament intencionada embolcallada en les planes de diaris pretesament seriosos i “moderats”. Ens volen arrabassar una eina que ens ha estat molt útil i que és determinant: la serenor d’esperit, la tranquil·litat de l’esperança, l’alegria de lluitar honestament per l’esdevenidor dels nostres fills. I no escatimen, ni escatimaran, mitjans privats i públics. Ja han anat molt lluny, i algunes coses que es comencen a saber posen els pèls de punta: que la delegació diplomàtica espanyola als Països Baixos hagi de destinar el seu temps a bloquejar la presentació d’un llibre tan brillant –i venut– com “Victus” demostra el que ja deuen estar fent en terrenys molt més compromesos. Ara tenim tot el dret a sospitar de si amb els empresaris catalans fan el mateix que amb els escriptors catalans. De si ens perjudiquen i ens bloquegen només perquè no els agradem, i de si afavoreixen “els seus”. Tenim dret a sospitar-ho i a preguntar-ho perquè ja ens han donat una prova gravíssima. Una prova que no entenc per què encara no ha despertat una onada d’indignació entre les persones de cultura que hi ha a Espanya, si és que, com imagino, aquest veto els repugna tant com a nosaltres.

Les passes que haurem de donar les haurem de fer en un context més hostil perquè l’adversari ha posat en marxa tota la maquinària que té a l’abast, que a vegades és ben propera, i això ens interpel·larà a cada moment. Intentaran interceptar-nos d’alguna manera, però ens en sortirem si mantenim el cap fred i el civisme que caracteritza històricament el catalanisme. Si ens mantenim fidels a allò que sempre hem estat i ens ha fet una nació a vegades derrotada però mai vençuda.

En serem capaços, ho crec. I ho sabrem fer molt bé. I el dia 9 de novembre les urnes catalanes vessaran de vots i de “sí” a la independència; el dia 9 de novembre començarà el camí –llarg i complex– que durà Catalunya a formar part de la comunitat internacional com a membre de ple dret. Com a Estat, com a subjecte polític que finalment deixarà d’haver de lliurar batalles absurdes i fatigants pel seu reconeixement i per la seva supervivència.

El que volíem no era tan difícil d’escoltar, Espanya. Ni d’entendre, ni d’atendre.

Un país normal, una ciutat normal

Date juny 26, 2014

La campanya “Un país normal” promoguda per Òmnium em sembla un encert, perquè aporta un element del qual l’independentisme s’havia desprès tradicionalment no sé si per voluntat pròpia o per impotència: la seva normalització. Fer normal que vulguem ser un Estat independent, vet aquí el propòsit més ambiciós que s’hagi plantejat en els darrers anys el sobiranisme. Ara hem sabut que ha aparegut una altra iniciativa que d’alguna manera s’insereix en aquest mateix propòsit; es tracta del “Breu manual de bones pràctiques de l’independentista” sorgit a iniciativa de Joan-Lluís Lluís dins del projecte de La Fàbrica, promoguda per Salvador Cardús. L’una i l’altra contribueixen a millorar les opcions que té Catalunya de convertir-se veritablement en un Estat independent, que passen totes elles perquè aquest sigui un procés impecable, ben fet, ben basat. És a dir, el més normal possible.

He dit sovint que la principal amenaça que té avui el procés d’autodeterminació no ve d’Espanya. Els únics que a aquestes alçades podem espatllar-lo som els catalans, i per fer-ho no necessitem l’ajuda de ningú: ens podem embolicar perfectament sols. I com que ja ens coneixem, el manual promogut per La Fàbrica és oportú i escaient en el moment en què es troba el projecte de construir un país nou.

La campanya de l’Òmnium diu coses tan assenyades com que és normal que un país voti com pot viure millor. O que és normal voler un país normal. I que és ben normal portar-te bé amb els teus veïns. El manual de La Fàbrica incideix en les actituds, que són determinants si volem guanyar el referèndum perquè és evident que la clau de la victòria –o de la derrota– la tenen els indecisos; gent que no és independentista que no té aversió a la democràcia però que algunes actituds la poden allunyar del desig de fer un país nou o fer-li créixer la malfiança sobre la transversalitat i la integració del procés.

Que ningú no dubti que és la normalitat la que omplirà de vots les urnes del dia 9 de novembre; és el sobiranisme de la normalitat el que omple la via catalana i les manifestacions de la Diada. I que si hem arribat fins aquí és gràcies a aquesta actitud. Això val per a les persones i per a les institucions, i tot allò que fem i haurem de fer ha d’estar presidit per aquesta voluntat invencible d’actuar amb normalitat.

Baixa l’endeutament de Girona, que ja és la segona gran ciutat amb el menor endeutament/habitant de Catalunya

Date juny 10, 2014

Les darreres dades actualitzades sobre l’endeutament dels municipis catalans permeten confirmar els resultats dels esforços que hem fet d’ençà que ara farà tres anys vam entrar a governar la ciutat de Girona. S’ha reduït el deute viu de l’ajuntament de Girona, i s’ha reduït l’endeutament per habitant fins a situar la ciutat en la segona posició en el rànquing de les grans ciutats amb menor endeutament per habitant de Catalunya. aquesta posició no la teníem ni el 2008 ni el 2011. Avui, el diari El Punt Avui publica un reportatge molt interessant sobre aquesta qüestió, on es compara la situació de diversos municipis catalans.

endeutament habitant

Contra la idea escampada per alguns, les dades són irrefutables: la gestió a Girona és acurada, rigorosa i no incrementa (sinó que redueix) el deute que han de pagar els ciutadans de Girona per l’activitat municipal. Abans teníem més deute i menys activitat; avui tenim menys deute i més activitat. Continuem, això sí, coixos en inversió i estem lluny de poder oferir a la ciutat els nivells que necessitaríem, però aquesta és una de les herències més dures i difícils a les quals hem de fer front (i li fem!)

Anem a veure els números. L’endeutament municipal del 2008 feia que la ràtio deute/habitant fos de 582 €. Avui, aquesta ràtio és de 548,1 €. La reducció ha fet també que la posició de Girona en el concert de les ciutats mes grans de Catalunya hagi baixat fins a ser la segona ciutat amb menys endeutament per habitant. L’any 20908, Girona era la cinquena amb més deute per habitant.

endeutament per habitant

El deute viu ha baixat en el seu conjunt: si el 2008 teníem un deute viu de 55.017.000 €, en tancar el 2013 el teníem de 53.323.000 €, és a dir gairebé 1,7 milions menys de deute, i 1,5 milions menys que quan vam entrar al govern.

Tot això, insisteixo, havent augmentat notablement l’activitat de la ciutat i la seva promoció exterior, havent ajudat sectors socials més desafavorits com mai no s’havia fet abans, i havent assumit inversions de gruix. El debat polític pot servir per contrastar models i les prioritats però no per discutir l’evidència.

Europa ens espera. Votem “Sí”. Votem CiU

Date maig 23, 2014

tremosa2Les eleccions europees d’aquest diumenge ens ofereixen als catalans allò que estem demanant reiteradament: l’oportunitat de votar i expressar el nostre desig. Estic convençut que tots els que vam participar a la Via Catalana i que tenim edat de votar hem reflexionat sobre la nostra responsabilitat en el procés històric que estem protagonitzant i que sabrem, sense cap mena de dubte, que ens toca anar a votar. Les urnes han d’estar plenes de paperetes sempre, però en aquesta ocasió més que mai, perquè estem a prova. Europa ens està esperant, perquè portem un cert temps anunciant-los que ja som aquí, que estem arribant, que no se’n vagi perquè tenim una proposta a fer-li. Volem tenir un Estat propi dins d’una Unió Europea forta, moderna i reformada.

Ara és el moment de demostrar-ho. D’enviar el primer missatge en forma de plebiscit. I de continuar demostrant com fem les coses: serenament, de manera positiva, amb convicció. A Catalunya tenim diverses opcions que representen aquesta manera de fer les coses, però crec que la que pot enviar el missatge amb més contundència és l’opció de CiU i de Ramon Tremosa. Treballador, expert, sobiranista, amb molt de futur i amb molts de contactes internacionals, en Ramon Tremosa és el l’aliat òptim del president Mas a Europa. N’hi ha molts d’altres, i ens en calen encara més, però en Tremosa forma part de l’equip cridat a jugar un rol molt rellevant en els anys que vénen. I el necessitem!

Adéu a Modest Prats, mossèn, filòleg, intel•lectual, empordanès, gironí

Date març 30, 2014

Modest PratsEns havia començat a deixar fa pocs anys, quan una malaltia el va anar apartant de la vida quotidiana i va deixar de fer-se present amb la regularitat acostumada. Ara, Modest Prats ens ha deixat definitivament i la notícia de la seva mort ha estat rebuda amb un fort impacte per moltes persones, de generacions diverses, que hi van tenir contacte, que el van conèixer més a fons o que, directament, se’n senten deixebles. L’orfendat ineludible que representa la mort d’en Modest abraça molta gent i molt diversa que, no obstant, és unida per un fil conductor que dibuixen en un punt la fe cristiana i en l’altre la llengua catalana. No com a punt contraposats, naturalment, sinó com a parts d’un mateix fil que Modest Prats va atendre a partir, sobretot, d’una coherència i exemple personals que impressionen. N’hi ha prou de conèixer els detalls biogràfics i les circumstàncies familiars per adonar-se’n i professar, des del primer instant, un respecte reverencial –si això fos admès en un personatge proper i irònic com era en Modest— cap a la seva persona i allò a què va decidir dedicar la vida.

Vaig conèixer Modest Prats quan jo devia tenir 18 anys, en la seva fugaç etapa com a delegat a Girona de la conselleria de Cultura que dirigia aleshores Max Cahner. L’havia anat a veure per demanar-li de participar en una conferència que un grup de joves inquiets pel futur de la llengua i la cultura catalanes estàvem organitzant. Em va rebre en un despatx del carrer Juli Garreta, on hi havia aleshores l’incipient servei territorial de Cultura però que encara feia tota la pinta de delegació provincial del ministeri. Després el vaig conèixer millor al Col·legi Universitari de Girona. La seva veu i la seva dicció ens meravellaven. La manera en què explicava, per exemple, la cèlebre disputa filològica entre Mossèn Alcover i Pompeu Fabra, amb l’episodi de la calaixera facturada de retorn cap a les Illes, forma part dels primers records inesborrables que tinc d’ell. I en els anys que van fins al darrer cop que el vaig veure, en Modest era una referència per molts motius; al consell editorial d’El Punt, a les seves intervencions per ràdio, en determinats actes ciutadans, o al carrer, quan ja residia a Vista Alegre i anava a comprar els diaris al quiosc. Un dia que li vaig preguntar per Gaziel em va alegrar la reivindicació contudent que en va fer com a un dels millors prosistes en llengua catalana que ha donat aquest país; em va alegrar perquè donem massa per descomptat que som un país d’autors únics i que ja en fem prou amb Josep Pla.

Les circumstàncies en què s’esdevé la mort de qui abans de retirar-se va fer de rector del Mercadal vénen molt al cas. Per una banda, el reconeixement social que la llengua catalana necessita per a la seva supervivència una estructura d’Estat favorable o un Estat propi. En el llibre “El futur de la llengua catalana”, que va escriure conjuntament amb August Rafanell i Albert Rossich, aquesta tesi no hi seria estranya per bé que no necessàriament coincident amb la idea avui generalitzada de la cooficialitat de les dues llengües en una futura república catalana. Per l’altra, el missatge del papa Francesc. En les darreres entrevistes en què parla de l’església, Modest Prats deixa entendre l’anhel d’un canvi en la línia del que avui expressa amb rotunditat i valentia el papa Francesc. No sé si Modest Prats va arribar a temps a reconèixer aquest missatge, però en cas d’haver-ho aconseguit estic segur que se n’ha anat reconfortat i esperançat.

En vida d’en Modest hem tingut ocasió per expressar-li gratitud i reconeixement. Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el guardó Athenea Persones de l’Ajuntament de Girona, diverses edicions, l’acte amb motiu de les “Homilies de Medinyà”, ja a la residència Bisbe Sivilla… Ara que ens ha deixat defintivament li devem un homenatge molt profund, col·lectiu. Va servir als altres de moltes maneres, totes elles generoses i preses amb molta seriositat tintades sovint amb un punt d’ironia, un punt de geni. La gratitud és només una petita part del molt que li devem.

(la fotografia que il·lustra aquest article és de Marc Martí, publicada a Diari de Girona el febrer de 2009)