Adéu a Modest Prats, mossèn, filòleg, intel•lectual, empordanès, gironí

Date març 30, 2014

Modest PratsEns havia començat a deixar fa pocs anys, quan una malaltia el va anar apartant de la vida quotidiana i va deixar de fer-se present amb la regularitat acostumada. Ara, Modest Prats ens ha deixat definitivament i la notícia de la seva mort ha estat rebuda amb un fort impacte per moltes persones, de generacions diverses, que hi van tenir contacte, que el van conèixer més a fons o que, directament, se’n senten deixebles. L’orfendat ineludible que representa la mort d’en Modest abraça molta gent i molt diversa que, no obstant, és unida per un fil conductor que dibuixen en un punt la fe cristiana i en l’altre la llengua catalana. No com a punt contraposats, naturalment, sinó com a parts d’un mateix fil que Modest Prats va atendre a partir, sobretot, d’una coherència i exemple personals que impressionen. N’hi ha prou de conèixer els detalls biogràfics i les circumstàncies familiars per adonar-se’n i professar, des del primer instant, un respecte reverencial –si això fos admès en un personatge proper i irònic com era en Modest— cap a la seva persona i allò a què va decidir dedicar la vida.

Vaig conèixer Modest Prats quan jo devia tenir 18 anys, en la seva fugaç etapa com a delegat a Girona de la conselleria de Cultura que dirigia aleshores Max Cahner. L’havia anat a veure per demanar-li de participar en una conferència que un grup de joves inquiets pel futur de la llengua i la cultura catalanes estàvem organitzant. Em va rebre en un despatx del carrer Juli Garreta, on hi havia aleshores l’incipient servei territorial de Cultura però que encara feia tota la pinta de delegació provincial del ministeri. Després el vaig conèixer millor al Col·legi Universitari de Girona. La seva veu i la seva dicció ens meravellaven. La manera en què explicava, per exemple, la cèlebre disputa filològica entre Mossèn Alcover i Pompeu Fabra, amb l’episodi de la calaixera facturada de retorn cap a les Illes, forma part dels primers records inesborrables que tinc d’ell. I en els anys que van fins al darrer cop que el vaig veure, en Modest era una referència per molts motius; al consell editorial d’El Punt, a les seves intervencions per ràdio, en determinats actes ciutadans, o al carrer, quan ja residia a Vista Alegre i anava a comprar els diaris al quiosc. Un dia que li vaig preguntar per Gaziel em va alegrar la reivindicació contudent que en va fer com a un dels millors prosistes en llengua catalana que ha donat aquest país; em va alegrar perquè donem massa per descomptat que som un país d’autors únics i que ja en fem prou amb Josep Pla.

Les circumstàncies en què s’esdevé la mort de qui abans de retirar-se va fer de rector del Mercadal vénen molt al cas. Per una banda, el reconeixement social que la llengua catalana necessita per a la seva supervivència una estructura d’Estat favorable o un Estat propi. En el llibre “El futur de la llengua catalana”, que va escriure conjuntament amb August Rafanell i Albert Rossich, aquesta tesi no hi seria estranya per bé que no necessàriament coincident amb la idea avui generalitzada de la cooficialitat de les dues llengües en una futura república catalana. Per l’altra, el missatge del papa Francesc. En les darreres entrevistes en què parla de l’església, Modest Prats deixa entendre l’anhel d’un canvi en la línia del que avui expressa amb rotunditat i valentia el papa Francesc. No sé si Modest Prats va arribar a temps a reconèixer aquest missatge, però en cas d’haver-ho aconseguit estic segur que se n’ha anat reconfortat i esperançat.

En vida d’en Modest hem tingut ocasió per expressar-li gratitud i reconeixement. Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el guardó Athenea Persones de l’Ajuntament de Girona, diverses edicions, l’acte amb motiu de les “Homilies de Medinyà”, ja a la residència Bisbe Sivilla… Ara que ens ha deixat defintivament li devem un homenatge molt profund, col·lectiu. Va servir als altres de moltes maneres, totes elles generoses i preses amb molta seriositat tintades sovint amb un punt d’ironia, un punt de geni. La gratitud és només una petita part del molt que li devem.

(la fotografia que il·lustra aquest article és de Marc Martí, publicada a Diari de Girona el febrer de 2009)

Socialitzar i xarxalitzar

Date març 28, 2014

Com que en anglès se’n va començar a dir “socialize” del fet de compartir i escampar un determinat contingut a través de les xarxes socials d’internet, la versió a la resta d’idiomes va agafar la mateixa arrel i la va adaptar. Avui és inqüestionable que quan algú que opera a twitter, facebook, instagram, youtube, etc, es refereix a “socialitzar” un determinat contingut tots sabem a què es refereix. Quan una empresa encarrega a un gestor de continguts que li socialitzi un producte, una marca, una notícia, ja sabem que li està demanant que treballi des de les xarxes socials. No li està demanant, en principi, que vagi al carrer, entri en un bar i es posi a parlar en un grup de gent que fa tertúlia explicant les bondats del producte o de la marca.

Tot fa pensar que en poc temps els diccionaris hauran d’incorporar l’accepció referida a l’ús de les xarxes socials com a significat del verb “socialitzar”, i que també en poc temps tothom pensarà en aquesta accepció com a la principal i més usada, desplaçant les que li van donar sentit original. Això ens passa amb el terme “xarxa”, que ja ningú no vincula en primera instància al mateix que vinculen els nostres pares. Per a ells, el primer que pensen quan algú els parla de “xarxa” és diferent del que pensa la majoria dels joves de 25 anys del món desenvolupat. No ignoren, naturalment, que l’estri principal de la pesca és la xarxa, però el significat per defecte que li apliquen és el d’internet.

Però hauríem de ser més exigents amb el llenguatge. Una nova tecnologia, uns nous usos, uns nous formats… probablement haurien d’impulsar també la innovació en el llenguatge. A entendre que els matisos ens faran lliures, que les paraules són més belles i importants per a les nostres vides si descriuen amb més precisió la realitat o el concepte a què es refereixen. La paraula està pensada per a la precisió del bisturí, no per al traç gruixut de l’escarpa i el martell. A vegades no hi tenim més remei, però quedar-nos amb la contundència de l’escarpa ens empobreix i ens limita. No estic segur que sigui el que ha passat amb l’e-ortografia i l’e-sintaxi, perquè en tinc visions contraposades (m’encanta i em meravella la creativitat i l’eficiència que alguns li saben donar, però em preocupa que es fonamenti en la ignorància de la importància de les llengües i el llenguatge). Però hauríem de contenir aquesta tendència a actuar davant d’un fet lingüístic amb la mateixa compulsió amb què comuniquem, i esprémer l’enginy per trobar el mot que escau a una situació nova.

Per exemple, el terme “xarxalitzar” conté un matís en relació al terme “socialitzar” que ajuda a afinar el concepte. Socialitzar inclou naturalment la xarxalització d’un contingut, però no hauria de perdre el sentit original.  De fet, aquest és un dels perills en què podem caure si no adoptem amb Internet una actitud més prudent i exigent. La lectura del reportatge dedicat a Dan Bennett al País de fa uns dies ens convida a reflexionar-hi seriosament.

Setanta-cinc anys de moltes coses que hem de recordar sempre

Date gener 28, 2014

bombardeig_carmeAra fa 75 anys, la ciutat de Girona era cosida a bombes per l’aviació feixista italiana que ajudava el general Franco en la seva guerra contra la república i tota idea de democràcia que portava associada. Els dies 27, 28 i 29 de gener, i el dia 1 de febrer, es van produir els darrers i intensos bombardejos sobre la nostra ciutat que van contribuir al caos i desordre que s’hi produïa per l’allau de gent que fugia dels vencedors, camí de l’exili. Barcelona havia caigut el dia 26 i la guerra era prop del seu final, però l’afany destructor dels sublevats no tenia límits.

En el magnífic treball d’en Jaume Prat i en Jordi Pericot “Bombes sobre Girona” hi ha informació exhaustiva i rigorosa del que van representar aquells dies d’horror per la gent de Girona. El llibre l’obre un text breu que recull records d’una gironina, Enriqueta Baulida, veïna del número 64 del carrer de la Rutlla: “Senties el xiulet de les bombes i sabies que estaven caient, però no on. Ens vàrem amagar darrere unes fustes, enganxats a la paret mestra de la casa i vàrem sentir algú que des de fora va cridar: “Aquesta cau al mig del carrer!”. Però no. Aquella va caure a casa. Es va esfondrar tota, menys la parat on estàvem tots amagats”.

D’això fa només 75 anys. Passava a casa nostra, als carrers que avui podem recórrer i reconèixer fàcilment. Avions d’Itàlia, enviats pel govern italià per ajudar el general Franco, van causar desenes de morts entre la nostra gent. La llista que recull el llibre d’en Prat i en Pericot és esfereïdora, i commou en llegir-hi els noms i els cognoms, i l’edat de les víctimes. Nens, infants, adults de totes les edats. Tots innocents, és clar, encara que això no importava gens als autors dels crims.

Les tropes franquistes van entrar a la ciutat de Girona el dia 4 de febrer. Ho recordarem amb un acte que hem convocat a la plaça del Marquès de Camps per mantenir viva la memòria del que va representar la guerra i la dictadura, que només de prendre possessió de la ciutat de Girona ja va iniciar la cruel i criminal repressió. D’aquí a poques setmanes en tindrem ocasió de parlar amb motiu del 75è aniversari de l’afusellament de Carles Rahola.

En l’acte d’ahir al Museu dels Jueus de Girona amb motiu del dia internacional de commemoració de les víctimes de l’Holocaust vam estendre el record també a totes les víctimes de crims contra la humanitat. Vam encendre diverses espelmes, la flama de les quals simbolitzava al record permanent que els devem; una d’elles la vam dedicar als catalans víctimes de l’horror, especialment als gironins. Ara fa 75 anys, moltes de les persones que es refugiaven a Girona escapant de la repressió franquista, intentant arribar i travessar la frontera amb França, desconeixien que la mà del totalitarisme era més llarga del que temien i que serien víctimes de l’aliança entre l’Espanya franquista i l’Alemanya nazi. Molts d’ells van ser conduïts en camps de concentració, i molts van morir o perdre la salut per les condicions infames i infrahumanes amb què van ser tractats.

Recordar-ho ens fa ser més humans, i ens disposa millor per plantar cara els qui no han abandonat mai les idees de fons que van conduir els militars sublevats a aniquilar tot rastre de llibertat, de democràcia, d’autonomia i d’identitat nacional catalana.

El paper dels Ajuntaments en la política cultural

Date desembre 18, 2013

2013-premis-ARC-169L’Auditori de Girona va rebre dilluns passat a Barcelona el guardó a la millor programació, concedit per l’associació que aplega els representants, promotors i mànagers de Catalunya. És un reconeixement a un projecte basat en la qualitat, que és capaç de potenciar intèrprets i creadors autòctons i alhora programar propostes internacionals d’alt interès. És una fórmula perfectament pensada, que és a la mida d’una ciutat com Girona i que ajuda a projectar-la com a capital cultural; ajuda a reforçar la seva posició estratègica en l’oferta cultural de Catalunya. I és una fórmula que ja dóna fruits en benefici de la ciutat.

També és una distinció que permet reivindicar el paper dels ajuntaments en la política cultural pública. Sovint no hi pensa gaire ningú, però n’hem de parlar més i ho hem de posar damunt la taula: els ajuntaments de Catalunya fan un esforç molt superior al de qualsevol altra administració. Un esforç que va en una triple línia. La primera, en inversió i recursos tècnics. La segona, en la quantitat de persones que de manera voluntària contribueixen a mantenir una activitat cultural en xarxa, significativament regidors i regidores dels municipis amb menys recursos. I la tercera, perquè el tipus de contingut cultural que afavoreix el món local és bàsic per al país. La cultura d’arrel popular, tradicional, participativa, de proximitat, de carrer… té en els ajuntaments un aliat indispensable. No sempre es pot arribar allà on faria falta, i no sempre es poden recolzar projectes de gran mèrit. Però en general, la programació cultural dels nostres municipis és extraordinària i carregada d’interès i inventiva.

Les dades en despesa pública destinada a cultura són clares, i convé que tothom les tingui clares:

  • Generalitat (pressupost 2014): 225,7 M€
  • Estat (pressupost 2014): 15,43 m€
  • Ajuntaments: 556,4  M€
  • Consells Comarcals: 3,6 M€

 

Girona emociona i il·lusiona: aprofitem-ho!

Date maig 8, 2013

saló de centUn cronista de la premsa nacional senyalava, admiradament, com n’és de resplandent el moment actual de la nostra ciutat. “Girona va embalada”, concloïa el seu article. I, sense caure en cap mena de cofoisme ni d’autocomplaença, hem de viure amb orgull un moment que emociona i il·lusiona. Només qui, per analitzar la ciutat, encara porti les ulleres dels anys vuitanta pot gosar posar aigua al vi i intentar deslluir, per raons d’obscur agraïment polític, el moment que vivim.

Aquests dies, en la mirada de molts gironins, hi espurneja il·lusió. Continguda, perquè Girona mai no ha deixat de tocar de peus a terra, i matisada pels greus efectes d’una crisi molt severa. Però hi tenim dret, a gaudir d’aquest moment excepcional. I tenim dret a treure’n profit per al progrés de la nostra gent, per agafar-nos-hi ben fort com a suport que ens ajudi a sortir de la crisi. No podem negligir aquesta oportunitat històrica. Som més al mapa que mai, despertem un interès i una atracció creixents, ens visiten periodistes estrangers de mitjans d’alta difusió i influència i veiem incrementat l’interès turístic de Girona gràcies, també, a una millora de les comunicacions.

Hem de ser capaços de treure profit d’aquest moment, en benefici dels gironins. Perquè ningú no ha d’oblidar que la ciutat viu, econòmicament, del sector dels serveis, que és el principal ocupador laboral que tenim. Qui es dediqui a analitzar la ciutat i a crear opinió té el deure de saber-ho, altrament pot arribar a donar pèssims consells per al progrés econòmic i social, i desentendre’s de la lluita contra la crisi.

Amb il·lusió tenim més opcions per sortir del pou que no pas instal·lats en el ressentiment, la melangia i el plany permanents. O en la crítica sistemàtica. O en la intoxicació mediàtica (o viral) per treure valor al moment que vivim, no fos cas que encara beneficiés l’equip de Govern!

Aposto per aprofitar l’oportunitat. Per llegir Girona també en positiu, en un moment que Catalunya mira cap aquesta part del país amb admiració sincera. I crec que tots hauríem de fer el mateix, sense prejudicis.

El Celler il·lumina tot Girona

Date abril 30, 2013

La notícia de la designació del Celler de Can Roca com al millor restaurant del món va sacsejar d’una forma molt positiva la ciutat de Girona, les nostres comarques i tot el país. Catalunya torna a liderar la gastronomia mundial gràcies a les comarques gironines, i la nostra ciutat es veu catapultada a les pàgines de tots els diaris, televisions i digitals del món. La fotografia que il·lustra la portada d’avui de La Vanguardia, obra de David Ruano i Paco Amate, simbolitza molt bé el que representa aquesta fita per a tots nosatres. Els tres germans, en Joan, en Josep i en Jordi, caminant pel mig de les aigües de l’Onyar, sota les façanes acolories i amb la catedral al fons, il·luminen el camí amb les torxes que sostenen. Ells i la ciutat en un tot, i amb la flama encesa.

Les felicitacions que els gironins els adrecem estan carregades, també, d’agraïment. L’èxit és ben seu, se l’han treballat amb admirables dosis de sacrifici, talent, creativitat, risc, compromís. És un èxit merescut, inqüestionable. Però no se l’han volgut quedar només per a ells: sempre l’han compartit i sempre ens n’han fet partícips a tots els gironins, i a tot el país. Aquesta és una de les claus del seu èxit: l’arrelament al territori, el reconeixement de qui són fills i on han nascut com a persones i com a professionals. La interacció amb el seu entorn natural, productiu, creatiu. Per això hi ha un agraïment molt sentit de part de tots. Sempre que els hem necessitat, ells hi han sigut.

I gràcies al Celler, Girona és més al món que mai. Tota la nostra excel·lent gastronomia hi surt guanyant; la capacitat d’atracció de Girona es multiplica; el lideratge del país es reforça.

Ho hem de dir ben fort: felicitats, i moltes gràcies!

El pla de mobilitat de Girona es mou, i en la direcció correcta

Date abril 25, 2013

Encara no hem arribat a la meitat del mandat que ja hem celebrat sis sessions de la Taula de Mobilitat de Girona i hem presentat l’informe perquè la gent hi pugui fer aportacions i que ha de desembocar en l’aprovació d’un Pla de Mobilitat per a la ciutat que respongui a les exigències de la ciutat i els seus ciutadans. Sis sessions en mig mandat. Quantes se’n van celebrar en l’anterior mandat? Ho pregunto perquè d’ençà que governem no hem deixat de rebre contínues exigències dels qui havien governat la ciutat durant més de tres dècades perquè resolem en pocs mesos el que ells van ser incapaços de resoldre en trenta anys. Avancem, i avancem bé, com en d’altres àmbits. Deu regidors a l’equip de Govern han fet més en dos anys per la mobilitat que disset en quatre anys.

L’informe el podeu consultar des d’aquesta pàgina web, i conté informació actualitzada de la realitat de la mobilitat de Girona. És sobre aquestes dades que podrem definir polítiques, accions, inversions. I és important que hi hagi el màxim d’aportacions d’entitats i ciutadans, perquè allò que acabarem aprovant serà la referència que dirigirà la mobilitat dels propers anys. Hi ha dades més o menys previsibles, i d’altres més sorprenents. I no sempre agradables. Però l’estudi no l’hem encarregat perquè doni uns resultats determinats que convinguin a l’equip de Govern, sinó perquè ens aportin una fotografia el més precisa i nítida possible de la realitat que tenim (i que patim). No hem demanat un efecte photoshop , com no el vam demanar a l’estudi econòmico-social que vam presentar fa uns mesos (i que tampoc no s’havia elaborat mai en tots aquests anys anteriors). La realitat, per canviar-la, l’hem de conèixer de manera precisa i rigorosa, especialment en aquells aspectes que ens satisfan menys.

Girona bull

Date abril 16, 2013

fototempsdeflorsFa dies que es nota molt de moviment a la ciutat. No és la primavera, que hi ajuda, sinó l’eclosió de diverses iniciatives que permeten pensar que la temporada alta d’interès cultural i turístic es va avançant en el calendari, i que podem plantejar-nos un allargament en benefici de la nostra economia.

Avui és un dia que es pot posar d’exemple d’aquesta ebullició. A les 10h del matí hem presentat el cartell del Temps de Flors del mes vinent. A les 11h, hem presentat el llibre del Celler de Can Roca, un veritable monument editorial a l’alçada del monument culinari dels germans Roca. A les 12h ha pres possessió, en un acte solemne a la sala de graus de lletres de la UdG, la nova presidenta del Consell Social, Rosa Núria Aleixandre. En paral·lel s’ha obert el fòrum industrial a l’escola politècnica de la UdG i s’ha presentat el concert commemoratiu dels 30 anys d’ofici de la Nina, que es farà el dia 18 de maig a l’auditori amb la GIOrquestra. I acabarem el dia amb la visita de l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que farà una conferència al Tribuna de Girona.

A tot això hem d’afegir el festival Strenes, que omple de música i espectadors la nostra ciutat, i l’imminent Insomni que arriba enguany a la desena edició. Déu n’hi do. Girona bull més que mai.

Un llegat de Pau Casals per a Girona, de la mà de Josep Ma Corredor

Date abril 10, 2013

image

Josep Ma Corredor és un dels intel·lectuals gironins que més influència va tenir a l’exili català i que més de prop va tractar i conèixer el mestre Pau Casals. Hem commemorat el centenari del seu naixement, gràcies a la iniciativa d’un grup reduït de gent que es va proposar el que durant anys ningú no havia entomat amb força: que la seva ciutat li dediqués el reconeixement a l’alçada de la seva figura. Corredor es va suïcidar el setembre de 1981 a Perpinyà, a l’emblemàtic i simbòlic Castellet. Des d’aleshores, poca cosa. I tanmateix l’enorme figura de Corredor mereixia molt més.
Al Museu d’Història de Girona acabem d’inaugurar una exposició commovedora, emocionant i il·lustrativa de la seva vida i la seva obra, lligada sobretot a Pau Casals i l’exili català. Us la recomano vivament, i us recomano que hi porteu els més joves, perquè coneguin en quines condicions s’han hagut de lliurar combats dificilíssims amb mitjans escassos i gairebé tot en contra, i que en cap cas han mermat la dignitat i el compromís de qui els lliurava. Sobre això també us recomano el llibre-catàleg que hem editat i en què podreu aprofundir encara més en l’obra i la vida d’aquest il·lustre gironí.
Però l’acte d’inauguració no ens va proporcionar només l’alegria de poder dedicar a Corredor un homenatge digne, sinó que va servir perquè la seva filla, maria Rosa, anunciés el que és el regal d’un tresor: les cartes i documents que conformen l’exposició, i també una seixantena de cartes inèdites de Pau Casals que ajudaran a aprofundir encara més en el coneixement de la figura del mestre i de les relacions entre els dos personatges. Un obsequi a tota la ciutat i a tot el país, gràcies al treball i a la fidelitat de Josep Ma Corredor i a la generositat de la seva filla que, emocionada, entén que és una justa correspondència a la gratitud que la ciutat ha expressat a la memòria del seu pare.
Justament avui que hem conegut la infame sentència del TSJC sobre el català a l’escola, és bo recordar que Corredor va fer de la defensa de la llengua catalana el seu compromís principal, per damunt de querelles polítiques i disputes internes.
L’agraïment a la Maria Rosa és perpetu, perque aquest és un gest d’un valor inestimable.
————–
La fotografia que il·lustra aquesta nota és la d’un document excepcional: una partitura del Cant dels Ocells feta i signada pel mateix Pau Casals. és un dels documents que es poden veure a l’exposició.

Confiança en la responsabilitat: a Girona aprovarem els pressupostos dilluns

Date març 9, 2013

Aquest matí de dissabte el govern municipal de Girona i el primer grup de l’oposició, el PSC, hem tancat un acord que ens permet desbloquejar l’aprovació dels pressupostos per al 2013 sense haver de recórrer a la mesura excepcional de la qüestió de confiança que jo vaig plantejar i que vaig fer incloure a l’ordre del dia del Ple Ordinari que celebrarem dilluns que ve. Estic content i satisfet. És l’escenari que ja hauria volgut –i vaig oferir– en l’aprovació inicial, però que aleshores no va ser possible. Vam aprovar-los inicialment gràcies a l’abstenció dels grups de la CUP i ICV, fruit de pactes que naturalment mantenim al marge del canvi de vot anunciat per la CUP (que, com el PP, dilluns hi votarà en contra).

A nivell pràctic això vol dir que tindrem pressupostos un mes abans del que hauria estat si haguéssim hagut de recórrer a la qüestió de confiança. I és una bona notícia per a la ciutat. Hem preferit acceptar un seguit de propostes que encaixen sense cap mena de contradicció amb el nostre programa de Govern a canvi de poder disposar de l’eina que fa rutllar la ciutat abans del previst. Anàvem a l’aprovació certa del projecte de pressupostos com a molt tard a mitjan abril, però sempre vaig dir –i ara aquella voluntat queda clarament confirmada– que no volíem fer servir la mesura excepcional per imposar un pressupost. És cert que el govern no té majoria, però que ningú no oblidi que l’oposició és encara més feble perquè difícilment pot articular una alternativa més sòlida i cohesionada que la plantejada per CiU.

Hem fet un servei a la ciutat. L’hem buscat, i en aquestes darreres hores jo el vaig demanar de manera explícita. I això passa per damunt de qualsevol altra consideració.

Algú es podrà preguntar per què aquestes incorporacions no van ser plantejades abans, fins i tot en el tràmit de l’aprovació. Jo també m’ho pregunto. No crec que les posicions fossin tan allunyades aleshores com per no haver fet l’esforç que ara hem estat capaços de fer per apropar-les. Però feliçment aquella porta que es va tancar s’ha reobert a finals de setmana i hem aprofitat l’escletxa. És el nostre deure, és el que esperen els ciutadans dels seus representants. Explorar escletxes sempre que hi hagi possibilitat –i voluntat, cosa no secundària– d’arribar a acords forma part del sentit més elevat i noble de la democràcia representativa.

La nostra voluntat sempre ha estat oferir l’acord. El termini per a l’acord s’acabava, per a mi, fins a l’hora mateixa de començar el Ple de dilluns. I jo diria que un cop superada la dificultat de la voluntat, que crec que ha estat la resistència més forta, la resta ha estat fàcil. No tenim reticències a incorporar matisos i prioritats en temes dels quals compartim la diagnosi.

Tanmateix és molt probable que no haguéssim arribat a aquest nou escenari sense que el grup més petit de tot l’Ajuntament, ICV, no hagués mantingut el seu compromís sincer, honest i responsable, de mantenir l’abstenció. Amb la seva abstenció no en fèiem prou, però malgrat això l’han mantinguda fins i tot a risc de quedar-se sols ajudant, de manera molt crítica si voleu però amb un elevat sentit de ciutat, un govern que bona part del seu electorat el percep ideològicament molt llunyà i fins i tot hostil. És probable que sense aquest gest les coses haguessin estat molt més difícils. I al final s’ha fet evident que les dues abstencions potser no eren suficients per tombar una votació però sí que han resultat determinants per mantenir un peu falcant la porta del diàleg per evitar que es tanqués irremeiablement.

Algú va dir que una societat que ha perdut la capacitat de donar gràcies i de demanar perdó ha entrat definitivament en la decadència. Per això no perdo mai l’ocasió de fer-ho quan toca. I ara toca donar les gràcies a tots els qui, siguin del PSC o de CiU, han treballat intensament fins avui mateix per l’acord.