En positiu: les darreres dades sobre l’atur a Girona

No hem deixat enrere la crisi, ni tampoc els seus efectes devastadors. No estem, encara, preparats per canviar un model socioeconòmic que ens ha generat la pitjor recessió econòmica de les generacions contemporànies. Però ens allunyem de les pitjors etapes d’aquesta crisi i podem començar a albirar, sense eufòria ni triomfalismes, que el punt d’inflexió ja s’ha produït i que, de moment, estem remuntant. A la ciutat de Girona les dades de l’atur corresponents al mes d’octubre van ser especialment rellevants i per això les vull destacar.

En primer lloc, perquè es produeixen en un context de repunt de la desocupació a nivell general. Mentre va augmentar un 6% a les comarques gironines i de més d’un 2% a Catalunya i a l’Estat espanyol, a la ciutat de Girona va disminuir un 1,69%. La disminució interanual encara és més acusada i marca gairebé un 15% de baixada en relació amb el mes d’octubre de 2014.

variació aturats interanual octubre 2015

De fet, és la primera vegada que la disminució interanual és de més de 1.000 persones, fet que s’afegeix a una llarga cadena de disminucions interanuals que abraça els darrers 23 mesos. Alhora, s’estan registrant nivells de contractació laboral i afiliació a la Seguretat Social sensiblement diferents als de tots aquests anys de crisi. La variació consolidada del tercer trimestre d’enguany és, en positiu, la més alta des d’abans del 2006.

afiliats ss tercer trimestre 2015

També són molt positives les dades de contractació que acaben d’arribar, corresponents al mes d’octubre passat. Cal que ens fixem bé tant en l’increment mensual com en l’acumulat al llarg de l’any, i també en el balanç global d’afiliacions a la Seguretat Social. Us en deixo les gràfiques tot seguit:

3aa513d7-fb56-4b77-b364-b7aa628850e7

2f355389-15ca-4816-a840-bccc4e5dc298

a39b47d4-1f80-437b-8ba8-b7e90dc298c2

Són xifres que animen a continuar per aquest camí. No ens podem alegrar de la durada de molts dels contractes contractes i encara menys de la remuneració de la majoria, però és un escenari millor del que teníem fa uns anys i que ens obliga a continuar empenyent. Iniciatives com el Girona Actua, de la qual vam presentar el balanç fa una setmana, van en la bona direcció i posen resultats concrets i positius sobre la taula. La promoció de la ciutat de Girona és, en aquest sentit, un factor que ajuda a la dinamització econòmica de les nostres empreses, dels nostres comerços, dels nostres autònoms i professionals.

Confio que la campanya de Nadal que aviat començarà serà, també, positiva en termes de contractació laboral i de generació de riquesa.

Sis articles per a la cuina política d’aquests (últims) dies

El programa El Suplement de Catalunya Ràdio em va preguntar, aquest cap de setmana, per la situació política al país. Ho va fer en el marc de l’emissió especial amb motiu del Fòrum Gastronòmic de Girona i em va semblar que podia manllevar metàfores culinàries que ajudessin a explicar com ho veia jo, i que ampliessin l’espectre de metàfores més enllà de les marineres. Vaig dir que la nostra política, si fos cuina, no seria de brasa o de planxa que, gustos a banda, no és d’una gran sofisticació i no requereix grans habilitats per obtenir un resultat digne. La nostra seria, en tot cas, una cuina d’esferificacions, de síntesis, de fusions i de maridatges. I això ja és més complex i complicat, perquè entrem en un terreny experimental de resultat incert. Es pot assolir l’excel·lència i fregar l’èxtasi gustatiu, però també et pot sortir una pasteta o un bunyol. Cal ofici, experiència, coneixement, ambició, un punt de risc, tecnologia, bon producte… i no perdre mai de vista el comensal, que és per a qui es fan tantes cabrioles a la cuina. Si el que preparem ho fem pensant que haurà de ser menjat i ser gaudit, ens aproparem més a l’èxit. I un plat d’aquestes característiques és, sempre, un plat excel·lent pel qual val la pena treballar.

No puc anar més enllà d’aquí.  Som, encara, a la cuina i no sabem si el que tenim entre mans serà excel·lent o serà bunyol, però sé que tots els qui són a la cuina treballen per embadalir el comensal, cadascú de moment a la seva manera. Per això em permeto recomanar-vos sis lectures indispensables de textos que han aparegut aquestes darreres hores. De tots ells crec que en podem fer síntesis, fusions i maridatges que ens ajudin a assolir en política allò que, com a país, ja hem assolit en gastronomia.

  1. Andreu Barnils a Vilaweb: “Carta oberta a un votant de Junts pel Sí
  2. Andreu Mas-Colell al diari Ara: “No asfixiem el procés
  3. Pep Riera al Punt Avui: “L’abraçada
  4. Antonio Baños a El Món: “Durant els dies de soroll i nervis
  5. Joan-Lluís Lluís a Vilaweb: “L’agulla d’estendre com a eina d’investidura d’un president
  6. Blanca Serra a Llibertat.cat: “Cop de CUP

Em sembla que de la lectura de tots ells ens en podem fer la idea del que ens hi juguem, del que tenim entre mans, del que podem guanyar i del que podem perdre. I de com ho podem guanyar i com ho podem perdre. I amb qui. Se n’hi poden afegir molts més, i segur que cadascú té també la seva llista de recomanacions. El que em sembla important i necessari és que ens llegim les reflexions de totes les parts, no només la d’aquella que ens dirà el que volem sentir o amb la qual estem gairebé sempre d’acord. És un exercici que demana empatia, generositat i obertura de mires. Qui es tanqui en el búnquer no avançarà i, el que és pitjor, no ens ajudarà a avançar.

Respecte

Respecto l’opinió i el desig dels qui volen que Catalunya continuï unida a Espanya. Respecto els qui treballen perquè Catalunya no esdevingui un Estat independent; tant si és des de la política com des dels mitjans de comunicació o dels grups econòmics. Hi tenen dret. Crec, a més, que els responsables i els líders del moviment independentista, tant a les institucions com a la societat civil, han expressat un respecte escrupolós en el seu combat per defensar les seves posicions

Però als altres els demano el mateix respecte envers nosaltres. I ho demano després de llegir la premsa majoritària, editada a Catalunya o a Espanya, que en la seva lícita defensa de la unitat espanyola cauen en una falta de respecte inacceptable; una actitud de menyspreu i de ridiculització i banalització del desig d’una gran part dels catalans. La mateixa manca de respecte que molts dels líders polítics contraris a la independència estan evidenciant aquestes hores, emprant conceptes inadequats en el debat democràtic. La portaveu de Cs acaba de dir, per exemple, que volem construir un Estat perquè els nens mengin gelat de postres cada dia. I parla de “locura” per referir-se al procés, en una prova evident de l’opinió que li mereixen els catalans i catalanes que voten independència. Si us plau!

No són moments per frivolitzar i menystenir l’altre. Em sap greu llegir editorials que per defensar la seva legítima posició contrària a la independència no empren raons ni arguments sinó que busquen ridiculitzar la posició dels qui la defensem a base d’adjectius i comparacions volgudament ofensives. Deu ser una bona cosa perquè deu voler dir que ja no tenen cap altre recurs per impedir la voluntat popular, però és poc coherent si ve dels qui volen abanderar la trinxera del “seny” i de la “moderació”. Menyspreen persones que es manifesten durant quatre anys i que voten massivament, només pel fet que s’expressen a favor de la independència; si es manifestessin en favor de la unitat espanyola i votessin els partits que la defensen això no passaria i el respecte seria absolut. Diguem que es manifestessin 1,5 milions i els votessin gairebé 2 milions de persones: ningú no parlaria de paròdia, ni de violentar l’altra meitat de la societat, ni de dividir el país, ni de no representar-nos a tots.

La manera de resoldre un conflicte que es produeixi en qualsevol societat democràtica és escoltar, negociar i acordar. Escoltar el resultat de les urnes és el primer pas. Saber-lo llegir honestament. Després, negociar a partir d’aquí i essent respectuosos amb l’opinió de la gent. I finalment acordar solucions que estiguin en sintonia amb el missatge dels ciutadans. El deure dels representants polítics i els responsables de les institucions és aquest, és canalitzar responsablement la voluntat majoritària i resoldre el conflicte.

Altrament la democràcia va minvant. Si no s’admet això no s’admet la possibilitat de fer grans canvis en una societat; des d’aquest esquema serà impossible que a Espanya es debati mai seriosament entre república i monarquia, per exemple. Perquè sens dubte que aquest debat també “dividiria” la ciutadania entre els partidaris del monarca i els de la república, i implicaria proposar iniciatives que “trencarien” la legalitat que consagra la monarquia constitucional. Han de renunciar, els espanyols, a tenir aquest debat? A tenir aquesta possibilitat? Els estan dient que sempre més seran una monarquia i que quan algú obri el debat sobre la forma d’Estat des d’una part de les Corts, els cauran les mateixes plagues que ens envien a nosaltres?

En aquesta situació ens topem amb una incompareixença persistent de l’Estat espanyol. L’hem interpel·lat en nombroses ocasions, dins i fora dels parlaments. Hem proposat, i hem dedicat molts esforços a fer propostes d’encaix. Ho sap prou bé tothom. Fer veure que tot això no s’ha fet o s’ha bandejat, que no s’ha buscat pel dret i pel revés el diàleg i la negociació que encara avui alguns reclamen és ser profundament injust i deshonest. S’ha fet, fins i tot per a molts de nosaltres s’ha fet durant massa temps i s’ha estat massa pacient amb els incompliments reiterats i les ofenses gratuïtes i permanents que líders espanyols han adreçat a Catalunya com a nació, a la seva llengua i a les seves aspiracions d’autogovern.

La diferència veritable és la resposta a donar davant del que ningú no pot desmentir, que és la incompareixença i la negativa de l’Estat. I no de l’Estat actual, sinó de l’Estat que hem conegut –i ajudat— durant més de tres dècades. La resposta és el que ens diferencia: o continuar per un camí que ja sabem quins resultats pot donar (tendents a zero, o pitjor) o encetar-ne un de nou. No hi ha cap altra opció. Cap ni una més. O ens resignem a una situació que no canviarà en allò substancial (fer creure el contrari és enganyar, a la vista dels darrers trenta anys, o ser preocupantment il·lús) o no ens conformem i proposem sortides. De manera democràtica, pacífica i raonada, que és com estem fent les coses. Ens rebel·lem per aconseguir la solució que es deriva d’escoltar la gent. Què és tan horrorós? Què és el que mereix el descrèdit i l’ofensa ridiculitzant d’alguns, certament molt poderosos i influents? Què espanta tant? I què justifica que s’espanti tanta gent amb espantalls poc rigorosos i poc racionals?

Defenseu el que vulgueu. Feu-ho amb convicció, i vehemència si cal. Proposeu alternatives, o no les proposeu si creieu que no en calen. Però deixeu de considerar-nos moralment inferiors, políticament embogits i irresponsables, i personalment immadurs. Perquè al final, d’una manera o d’una altra, els ciutadans acaben per sortir-se’n. I si volen república, tindran república. Aquí i a Espanya. S’hi posin com s’hi posin els aristòcrates (o els seus inflats amanuenses).

L’ONU ja parla de nosaltres (de moment, sense parlar amb nosaltres)

El secretari general de l’ONU parla de Catalunya com un afer “purament intern” a una bona part de la premsa i corresponsals de Madrid. Després d’un agradable passeig per La Granja i haver-se cruspit un deliciós garrí de Segòvia, segons recullen les cròniques, el senyor Ban Ki-Moon parla de nosaltres sense parlar amb nosaltres, que és una manera ben curiosa de predicar amb el consell que ens dóna (“El que demano als líders i a la gent de la regió és que es comprometin al diàleg”). Ho fa des de Madrid, per regalar les orelles d’un president de Govern que acaba de completar una ronda de converses per tractar de Catalunya sense cridar cap representant de la força que acaba de guanyar les eleccions i que ha obtingut més de 1,6 milions de vots. Però Ban Ki-Moon ens reclama diàleg a nosaltres, a ningú més. Una manera més de contribuir al desprestigi d’una organització incapaç de resoldre els conflictes més greus que hi ha al planeta, incapaç de posar d’acord els grans Estats sobre els focus on s’estan produint tragèdies humanitàries que ens avergonyeixen profundament.

Però les quatre vaguetats de Ban Ki-Moon no tenen cap efecte. En primer lloc, perquè no són noves: és el que ha dit sempre, més o menys. En segon lloc, perquè ell mateix es contradiu; només de començar admet que “com pot suposar, com a secretari general de Nacions Unides no estic en posició de comentar la qüestió” però més endavant formula el consell als catalans que s’estalvia de dedicar als espanyols. I en tercer lloc, perquè deixa anar un missatge que cap mitjà de comunicació –editorialment afectes al règim unionista de Madrid— recull com a destacat: “Espero que hi hagi una solució consensuada basada en el diàleg i en línia amb la tradició democràtica”.

O sigui, que sí que hi ha un problema; que no és un problema intern perquè en parla el secretari general de l’ONU i gosa fer-hi aportacions i consells; i que s’ha de resoldre sobre la “tradició democràtica”, fet que exclou al meu entendre actituds i decisions que vulnerin el dret fonamental d’un sistema democràtic, és a dir la llibertat d’opinar i de decidir que hi té el seu poble. Per cert, en l’apel·lació a la tradició democràtica per resoldre el problema observo un matís en la versió que dóna una part de la premsa que no figura en la majoria. A la versió que dóna l’ABC, la frase que s’atribueix a Ban Ki-Moon és: “Espero que hi hagi una solució consensuada basada en el diàleg i en línia amb la SEVA tradició democràtica”. Em pregunto a quina tradició democràtica es vol referir la versió que dóna el diari conservador (que no és ni la que transcriu El País ni La Vanguardia)? A l’espanyola? Jo entenc més aviat que el secretari general de Nacions Unides fa referència a la tradició democràtica en sentit ampli; aquella que no deixa mai de tenir d’obeir a la voluntat d’un poble que s’expressi pacíficament i en llibertat.

I encara una altra cosa. Aquests dies a Girona té lloc la reunió del Parlament Cultural Europeu, que aplega intel·lectuals i actors culturals de més de 40 països del continent, alguns dels quals són destacats membres del que anomenem “diplomàcia cultural” i que en el decurs de la seva carrera diplomàtica i política van jugar rols internacionals molt destacats. Les dues edicions anteriors es van celebrar a Escòcia i a Kossovo. Justament, la delegació cultural kosovar no ha pogut venir a Girona perquè les autoritats espanyoles han denegat el visat als seus membres perquè l’Estat no reconeix la independència del país. D’això se’n diu una actitud compromesa amb la democràcia i la cultura, sí senyor. Ban Ki-Moon deu estar-ne encantat, amb els seus amfitrions.

Que li aprofiti el garrí, que es relaxi bé a La Granja, i que continuï parlant de Catalunya sense dignar-se a parlar directament amb els seus representants democràtics per contrastar opinions i versions. Passaran anys abans l’ONU no esdevingui un espai de resolució de conflictes internacionals i de salvaguarda dels drets humans, trepitjats per alguns dels seus admirables membres.

Nosaltres anirem prenent les decisions que afecten les nostres vides i el nostre futur perquè després d’haver ofert diàleg, propostes i acords durant dècades, la resposta ha estat sempre pitjor.

Catalunya, entre la postautonomia i la preindependència

Hem salpat definitivament i ningú que faci una anàlisi honesta dels resultats de les eleccions del 27 de setembre passat pot negar l’evidència d’una victòria tan contundent com històrica de l’independentisme. Mai la independència havia guanyat unes eleccions; ara ho ha fet i per una àmplia majoria absoluta. Una anàlisi igualment honesta ens confirma el desig majoritari de disposar d’un Estat propi, perquè tothom sap en quines circumstàncies i en quines condicions hem hagut d’anar a les eleccions; no cal fer-ne ara l’inventari però l’hem de tenir ben present. Des dels bancs a la Comissió Europea, des dels mitjans de comunicació al cardenal de València. Hi ha molt de material interessant per als investigadors del futur, que ens hauran d’il·luminar sobre com es van articular operacions destinades a trencar les cames al sobiranisme i, tanmateix, van acabar en fracàs. El finançament, els àmbits de decisió, les complicitats voluntàries o adquirides, tot un munt de dades que ens interessarà molt conèixer. No han servit per impedir l’inici del camí cap a la independència i, en canvi, han destruït la credibilitat de molts pilars sobre els quals s’ha de sostenir una societat democràtica.

Tot això no ha impedit, com deia, que aquest país s’hagi expressat de manera nítida a favor d’emprendre el camí que hem sotmès a la consideració dels ciutadans. Catalunya ha superat l’era autonòmica, els seus ciutadans ja no se senten membres d’una comunitat autònoma més. Hem entrat en la Catalunya postautonòmica. Tampoc no som una nació independent, encara. Som un país preindependent, que camina decidit cap a la plena normalització del seu estatus polític. Aquest és un lapse de temps excepcional, que demana fórmules i polítiques que estiguin d’acord amb aquesta excepcionalitat. Allò que servia per a l’autonomia no serà suficient, i allò que ens caldrà per l’Estat independent encara no ho gaudim. Calen grans dosis de generositat, paciència, preparació, astúcia i imaginació per garantir que aquest lapse de temps no s’allargarà més del compte i que culminarà amb un èxit absolut. En aquestes fases, s’aprofita tot. Perquè no hem d’oblidar que encara ens queda un tram per recórrer sols, sense ajuda exterior –més aviat, amb hostilitat exterior–, i que només comptem sobre les nostres pròpies forces.

Hem guanyat la independència

Catalunya ha començat avui, 27 de setembre de 2015, el camí de la seva independència. Els resultats de les eleccions, plantejades en clau plebiscitària, confirmen que, en efecte, el poble de Catalunya volia aquest plebiscit i que volia, també, canviar les relacions amb Espanya d’una manera definitiva. Ens n’hem sortit, i amb tot en contra. Ens n’hem sortit demostrant més que mai que som un sol poble, que no acceptem intents maldestres de dividir-nos des de fora i que volem decidir per nosaltres mateixos. Els hem dit que treguin les seves mans de Catalunya, que no els pertanyem ni com a país ni com a persones, i que els nostres orígens tampoc no els pertanyen. Els hem dit, amb totes les llengües que parlem els catalans, que volem ser un país lliure i net, que ens volem governar per nosaltres mateixos i que ja n’hi ha prou d’esperar la propina.

El resultat de les eleccions no deixa lloc dubte. Hem guanyat en escons, i també hem guanyat en vots. El resultat de la suma de Junts pel Sí i de la CUP s’ha de confrontar amb el resultat de la suma de Cs, PSC i PP. I s’hi han d’excloure els vots de dues formacions els líders de les quals han insistit reiteradament que no els havíem de comptar ni en el grup dels del “sí” ni tampoc en els del “no”. D’aquesta manera, la victòria en vots també és clara.

Ambdues majories ens legitimen a posat en marxa en procés que ha de culminar amb la proclamació de la independència. Catalunya serà, aviat, un nou Estat del món i el farem entre tots, amb tots.

Deixeu-me que en aquesta anàlisi d’urgència faci dues referències finals. La primera, per a tanta gent que té orígens a fora de Catalunya i que avui ha estat decisiva, que ha vençut la por i el xantatge dels dirigents dels partits espanyols que han pretès dividir-nos fent inacceptables apel·lacions ètniques. No m’imagino una millor manera de començar a construir el país que aquesta, i me’n sento enormement orgullós. La segona, per a Girona i els gironins, que han estat a l’avantguarda del “sí” d’una forma entusiasta i festiva, i que no hem fallat. És un goig poder contemplar els resultats de la nostra demarcació, i veure com la immensa majoria dels gironins hem enviat un missatge alt i clar que volem una Catalunya independent.

En els propers dies parlarem de moltes coses. Però la més important l’hem feta avui, i avui tot comença.

Finalment, el setembre ja no serà el mes de les derrotes dels catalans. Ara ja és també el de la victòria.

La seguretat viària com a prioritat social

Cada mort a la carretera comporta una tragèdia familiar irreparable, de la qual no som del tot conscients fins que ens toca de prop. Per això cada desgràcia, sobretot si es produeix en circumstàncies evitables, ens commou profundament. El risc a la carretera no estalvia ningú, i fins i tot massa sovint les víctimes no hi han tingut la menor responsabilitat. Per això cal que no oblidem que la lluita contra la sinistralitat no es guanya mai de manera definitiva, que hi cal batallar-hi cada dia i amb eines noves que ens ajudin a reduir a la mínima expressió la gravetat dels accidents. I que quan l’estadística ens vagi a favor, retinguem dues premisses indispensables: que per a la família que rep el cop les estadístiques no serveixen per a res, perquè ningú no els tornarà el seu ésser estimat; i que hem d’evitar el risc de baixar la guàrdia. En aquest sentit us recomano l’entrevista a la nova directora general de trànsit, Eugènia Domènech, que li fan al diari Ara (@diariARA).

Les notícies sobre els radars a les carreteres, les retirades de punts al carnet o les campanyes per prevenir les distraccions al volant van substituint, cada vegada més, les notícies que fins no fa pas tants d’anys eren habituals cada setmana: la del nombre de morts a les carreteres que semblava no tenir fi. Malgrat les desgràcies recents, ningú no pot discutir que en poques dècades s’ha revertit una situació alarmant. Hi han intervingut molts factors: la millora de les carreteres, la millora dels vehicles, la tecnologia, els controls, les campanyes de conscienciació… Avui, que tenim un parc mòbil molt superior al que teníem fa quaranta anys, i que les nostres carreteres són usades per milions de persones al llarg de l’any, les dades ens indiquen que el nombre de víctimes mortals ha canviat radicalment.

sitios trànsitAvui, en les efemèrides gironines que diàriament difon el servei d’arxiu de l’Ajuntament de Girona es reprodueix una portada del diari Los Sitios de fa 44 anys per recordar que tal dia com avui el ministre d’Obres Públiques va inaugurar el pont de l’Alferes Huarte de Girona. Era el tema principal de la primera pàgina, al costat d’una altra notícia destacada relativa a l’estança de Franco a La Corunya.  Repassant la portada em fixo amb una notícia que, de produir-se avui, obriria sens dubte la portada de qualsevol mitjà: el cap de setmana havien mort 10 persones a les carreteres gironines.  És la notícia que ocupa menys espai a la portada. Però aquesta dada d’un sol cap de setmana, si la comparem amb les dades de morts a les comarques gironines en tot el 2014, ens explica el canvi profund que s’ha operat en seguretat viària. L’any passat, segons l’anuari estadístic del Servei Català de Trànsit, 20 persones van perdre la vida a les carreteres gironines en accidents interurbans. Fa 44 anys, en un sol cap de setmana es van produir la meitat de les morts en el moment de l’accident que avui es produeixen en tot un any. Tenint en compte l’increment de vehicles que hi ha a les carreteres, aquesta reducció ens ha d’esperançar molt. Avui som un dels països amb la relació més baixa de mortalitat per cada milió d’habitants, i hem d’aspirar a més.

trànsit mortalitat unió europea

És això el que ens proposen? “No sigueu realistes, demaneu el possible”?

soyezEl Maig francès del 68 va representar una experiència revolucionària transformadora, un dels factors que va influir més poderosament en el pensament contemporani, la cultura i la política que havien de marcar les dècades posteriors. Va ser, alhora, una factoria d’icones gràfiques que han passat a la història. L’eslògan “Soyez réalistes, demandez l’impossible” (“sigueu realistes, demaneu l’impossible”) és a criteri d’alguns analistes “el més bell, el més profund i el més explícitament surrealista”. Ha fet fortuna i és evocat encara avui pels qui es volen fer entendre enmig de la confusa retòrica de què a vegades s’envolta tot procés transformador.

Però a Catalunya, alguns revolucionaris (que es presenten almenys com a tals) n’han encunyat una versió pròpia. Enlloc de convidar-nos a canviar-ho tot ara que el camí que hem recorregut ens ha conduït a un atzucac ens conviden a negar la realitat (a no ser realistes, per tant) i negar que hi ha un Estat que ens impedeix dotar-nos de mesures per combatre la pobresa o per evitar que es mati tanta gent a les carreteres “nacionals”; a negar el dèficit fiscal, els incompliments de l’Estat o la baixa inversió a Catalunya… i a demanar per tant només allò possible. “No sigueu realistes, demaneu el possible” ens diuen. No accepteu la realitat, negueu-la o abaratiu-la, i demaneu només allò possible…

Si podem, sí; si no podem, no. Curiosa revolució, aquesta. La revolució de les coses possibles.  Deu ser cosa del seny revolucionari, que ve a ser com la Tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart-Joan Oliver. “I tu, què vols” ens és preguntat avui pel poder (el que pot de debò, el que pot decidir si posem un impost a les nuclears o a les operadores de telefonia)  I el nou pretès revolucionari respon tot de coses… i acaba amb un revelador “Ei, si pot ser”.

Aquest “ei, si pot ser” defineix perfectament l’ambició de qui el pronuncia. Perquè, si se’ns respon que no pot ser aleshores els socialistes ens diuen que ni amb el 80% dels vots podrem; els de Podem ens diuen que no hi ha consens; els d’Unió ens diuen que ja ho veieu, que no hi ha res a fer i que per tant més val que ens esperem…

Rebel·lem-nos contra aquestes revolucions preventivament resignades, no ens deixem ensarronar. No tinguem por de pensar de manera elevada, per damunt de murs constitucionals que ens empetiteixen i de mentalitats tancades. Siguem realistes, demanem allò que ens diuen que és impossible (i que tantes nacions avui independents saben que era perfectament possible)

A qui destina l’Estat els diners de l’1,5% cultural? Els catalans, en 13a posició…

u i mig percent culturalL’Estat ha resolt, finalment, la convocatòria del 1,5% cultural a través de la comissió mixta que integren els ministeris de Foment i de Cultura i que es va reunir el passat dia 16 de juliol. En total, l’Estat hi destina 47milions d’euros que van a parar a un total de 93 nous projectes que han de “garantir la conservació i promoure l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i dels béns que els integren”. De l’import que es destina a cada comunitat autònoma se n’hauria de desprendre el nivell d’inversió en obra pública que hi executa l’administració de l’Estat, perquè aquest és el criteri que marca la Llei de Patrimoni Històric; de fet, la llei marca que s’hi destini l’1% però des del 2013 es va incrementar mig punt i per això avui parlem del 1,5%. Fet i fet, allò que ha resolt aquesta comissió té a veure directament amb els diners que el mateix Estat està dedicant per executar obra pública, i òbviament amb les sol·licituds que s’hagin presentat per part de projectes aspirants a rebre una subvenció que a vegades cobreix la major part de l’import total del projecte.

De la resolució de la comissió se’n desprèn el que ens temíem: per import total, Catalunya ocupa la cinquena posició del rànquing quan, en termes d’habitants, és la segona de l’Estat. De fet, si deixem de banda els “territoris” i parlem de les “persones”, que és una comparativa que alguns reclamen de fer servir sempre (recorden allò que els territoris no paguen impostos, sinó les persones?), els catalans passem a la tretzena posició; és a dir, en termes d’inversió en conservació del patrimoni cultural a través del 1,5% els catalans formem part de la cua de la llista. En aquest programa, l’Estat es gasta per cada ciutadà de Catalunya 0,65 cèntims, i en canvi destina 8,18 euros per a cada ciutadà de la Rioja, 3,33 euros per a cada càntabre; 2,77 per a cada ciutadà de Castella i Lleó; 1,94 euros per a cada ciutadà de Galícia… i així fins arribar a la tretzena posició que ocupem els catalans. No cal dir que la comunitat de Madrid supera la de Catalunya en import global i, per tant, també en import per habitant.

Massa aviat, Natàlia

nataliaLa Natàlia Molero ens ha deixat després d’una intensa i convençuda lluita contra la malaltia, a la qual va plantar cara amb la millor versió del caràcter que li coneixíem: amb valentia i coratge, amb fe i esforç, amb una profunda convicció que, de qualsevol de les maneres, hi ha un futur per al qual val la pena lluitar. De cop, per més que ja feia setmanes que en temíem el desenllaç, s’està fent un immens buit entre nosaltres i a la ciutat que sempre va estimar apassionadament. Mirem enrere i trobem un bagatge tan lluitat que hauria de fer envermellir aquells que s’autoinvesteixen de primers intel·lectuals de la ciutat i mai posen les coses fàcils a gent com la Natàlia. En el seu cas, per ser dona que es reivindicava amb fermesa i des d’una feminitat irrenunciable; per estimar-se com a persona i cultivar un estil carregat de personalitat insubornable; pel que escrivia i opinava, als diaris, a la ràdio o a la televisió, amb una convicció natural absoluta; per la seva feina que va fer sempre amb el coratge d’una dona que havia de vèncer prejudicis masclistes provinents dels llocs més insospitats; per ser nacionalista i esperançadament independentista. O per ser de Convergència i ser lleial a un partit al qual va servir des de diferents responsabilitats, entre les quals la de regidora de l’Ajuntament en un temps molt difícil per al partit. Li va tocar plantar cara a un determinat règim polític que té, encara ara, les arrels profundament incrustades en un sistema cultural i mediàtic que tendeix a menysprear tot allò que no li riu les gràcies. La Natàlia hi va plantar cara sempre, com ho ha fet aquests mesos amb la malaltia que se l’ha endut. Per això s’ha guanyat un lloc de respecte entre els ciutadans de Girona que han sobresortit i han deixat petja, i d’això me’n sento doblement orgullós: com a alcalde, i com a company i amic d’un projecte compartit que, també gràcies al seu empeny, és la principal font d’esperança per a un gran nombre catalans.

Els meus records de la Natàlia arrenquen de molt lluny, de quan va començar a publicar els seus primers articles d’opinió. Encara guardo el llibret que em va fer a mans el dia que ens vam veure per primer cop, amb el seu primer text que li havien publicat. Però sobretot guardo el record de la darrera vegada que ens vam veure, de la conversa sobre tantes coses i de les seves esperances sobre la vida que s’aferrava a retenir, i sobre el país i el moment tan il·lusionant que vivim. Quan ja acabàvem, em va agafar la mà amb un agraïment que em va commoure, perquè era jo qui em sentia profundament agraït de compartir una estona amb ella ateses les dificultats que l’envoltaven. Li vaig fer un petó amb tota la tendresa de la qual vaig ser capaç, i ens vam acomiadar.

La Natàlia ha gaudir de molt bons amics i amigues. Sobretot, però, ha gaudit d’una família que ens ha ensenyat què vol dir estimar sense condicions. La mare, la germana, els fills, han estat al seu costat en tot moment i per a tot,malgrat la duresa i la crueltat de la situació, i li han brindat un darrer tram de la seva massa curta vida carregada dels valors i sentiments que la Natàlia va observar sempre: bondat i amor.

La Natàlia no s’ha rendit. El seu cos ha estat derrotat una malaltia voraç, massa aviat i en un moment injust. Però la seva ànima continua lliure, com ella volia que també fos el seu país.

Descansa en pau, amiga.