L’expressió “fer país” és una de les genuïnes del president Pujol i la frase més simple que pot sintetitzar una idea enormement complexa. Quan la dèiem, als anys vuitanta, tothom ens entenia i tots ens enteníem. Sabíem de què parlàvem i sobretot de quin país parlàvem. Es va convertir en una raó de fer política, que els nostres adversaris van intentar atacar ridiculitzant el caràcter patriòtic de la sentència.

Avui que ja tothom dóna per fet que el catalanisme consisteix en això, a fer país, i els qui abans ens ridiculitzaven avui es reivindiquen patriotes de forma vehement, ens hauríem de marcar una nova fita: “fer nació”. Catalunya ha estat sempre una nació, però sabem que el reconeixement formal no fa la cosa. La llengua pròpia de Catalunya és el català però aquesta condició no l’allibera desgraciadament del risc de regressió. Fer nació és una actitud que bàsicament només la podem assumir els nacionalistes. Els federalistes si de cas proposen fer federació, i els regionalistes es limiten a fer regió. Només un govern nacionalista pot assumir la necessitat de “fer nació”, i el moment és aquest, és ara, és avui. Si assumim el compromís de fer nació, si la nostra generació pren el relleu del “fer país” i el sap posar al dia i estendre’l amb la mateixa eficàcia amb què ho féu la generació anterior, serem més a prop de la plena sobirania.