La majoria de les reaccions a la meva carta al sobiranista indecís han estat de respecte, algunes des de l’acord i d’altres des del desacord. Hi ha excepcions, algunes que no val la pena comentar perquè s’emparen en l’anonimat i ja fa temps que vaig decidir no donar més crèdit a aquests tipus de publicacions. Em sembla lícit recórrer a l’anonimat en determinats casos (entenc, per exemple, que molts comentaris siguin anònims) però no quan es pretén crear estat d’opinió i d’informació: cal donar la cara i cal que el lector sàpiga qui hi ha al darrere perquè sabrà en conseqüència també quins interessos hi ha.
Avui som més a prop del tripartit que la setmana passada. Hi ha massa coincidències i proves circumstancials, que també he trobat en la majoria de missatges creuats. Per exemple: a ERC genera molt més rebuig l’existència del DVD, que no deixa de ser una tècnica electoral circumstancial, que el cessament de Carod i l’expulsió d’ERC del Govern. Jo crec que no hi ha punt de comparació, però el fet de situar l’efecte del DVD com una causa del possible desacord nacional diu molt sobre els apriorismes que existeixen. I ERC té dues vares de mesurar greuges segons qui els comet: sembla que a CiU no se’ns perdona ni una sola llicència i, en canvi, al PSC li toleren tot (no dic que ho facin a gust, però el resultat és el que és).
Vull acabar amb una reflexió: no és bo que ens mesurem el sobiranisme de cadascú en funció de les opcions estratègiques, perquè el sobiranisme no és un programa electoral sinó un valor i una convicció personals. Jo no he qüestionat mai les conviccions d’algú que votant ERC sigui partidari de fer president Maragall i ara Montilla; en tot cas en discuteixo l’opció estratègica i en discuteixo profundament que això ens ajudi a avançar nacionalment. Però no cometré l’error de creure’m en la superioritat moral de dir qui és i qui no és sobiranista prescindint de les conviccions i les opinions de la persona afectada. Ho dic perquè de la mateixa manera que se’ns va criticar en excés la sensació que ens apropiàvem de la representació del catalanisme, em sembla igualment criticable que algú, i des de l’anonimat, atorgui i retiri carnets de conviccions sobiranistes.
Strict Standards: Declaration of Social_Walker_Comment::start_lvl() should be compatible with Walker_Comment::start_lvl(&$output, $depth = 0, $args = Array) in /srv/vhost/carlespuigdemont.cat/home/html/blogwp/wordpress/wp-content/plugins/social/lib/social/walker/comment.php on line 60
Strict Standards: Declaration of Social_Walker_Comment::end_lvl() should be compatible with Walker_Comment::end_lvl(&$output, $depth = 0, $args = Array) in /srv/vhost/carlespuigdemont.cat/home/html/blogwp/wordpress/wp-content/plugins/social/lib/social/walker/comment.php on line 60
Tens raó quan dius que el sobiranisme no és un programa electoral, però sí que és un programa polític, més enllà de ser una conviccció personal. I aquest programa polític, malauradament per a Catalunya, es troba a ERC però no a CiU. Fins i tot dins de CDC m’atreviria a dir que és minoritari. Fins a on pot “avançar nacionalment” Catalunya si la governa un partit que no creu en la sobirania com a programa polític a mitjà o llarg termini?
Per en Narcís Sastre: el dret a l’autodeterminació CiU ja el va defensar (i votar a favor) en una memorable sessió al Parlament de Catalunya als anys vuitanta. Va ser un diputat de CiU que la va proposar en una comissió (era en Max Cahner) i deia que Catalunya no renunciava al dreta a l’autodeterminació. Està aprovat. Però els “pronunciaments” no ens duen enlloc. Podem quedar molt a gust amb el nostre cos i esperit, però l’endemà tornarem a estar igual com estàvem. Jo crec que hem de fer processos previs molt importants abans de plantejar formalment l’exercici d’aquest dret. I estic una mica d’acord quan això del sobiranista indecís. Ja vaig dir a la carta que també s’estava plantejant no anar a votar o votar en blanc. Jo també en conec alguns. N’hem de prendre nota, tots plegats, i treure’n conseqüències. Ep, si hi som a temps… cosa que veig cada dia més difícil i cansada. No hi ha res que m’esgoti tant com polemitzar amb un patriota, perquè crec que l’energia i els recursos els hauríem de destinar, tots, a predicar en camp contrari nacional.
Jaume: el tema és molt llarg d’argumentar. Crec que Catalunya ha de ser una nació lliure. Vull dir que ha de tenir la llibertat de decidir el seu futur. El Quebec no és independent però és lliure de poder decidir ser-ho. També ho és Escòcia. Que jo militi en un partit que no ho digui explícitament no canvia ni va en contra les meves conviccions, entre altres coses perquè es tracta d’un assumpte íntim i que té multituds d’estratègies diferents i vàlides. El camí nacional de Catalunya té un recorregut llarg, sinuós i a més no en tenim el plànol. No crec que un 4×4 ens serveixi: l’hem de fer a peu, en silenci i a les palpentes. Ep, en les actuals circumstàncies (no et diria el mateix en un context de guerra civil, cop d’etat o d’altes situacions excepcionals que, ara mateix, ni desitjo ni prevec que es produeixin). ERC és un 4×4 que vol tirar pel dret, però ja he dit que la ruta és sinuosa i no en tenim el plànol. Podem prendre mal.
Estic molt d’acord amb tu que no es pot mesurar el independentisme per el fet de ser de CDC o de ERC. Ara convindrás amb mi que ERC diu que es independentista, i en canvi CiU diu que no ho es. Jordi Pujol va dir que l’Estatut del 30 de setembre tancaba les seves aspiracions reivindicatives, i ningú no el va contradir.
Tu demanes la independencia desde CDC, contradient Pujol? CiU aspira a un, ara si que seria, bon Estatut.
Jordi Pujol deia en un discurs:
“D?aquí neix l?acord dels dies 28 i 29 de setembre que fa possible que el dia 30
a Catalunya s?aprovi un Estatut francament bo. El que si s?hagués aprovat a
Madrid al meu entendre tancaria definitivament el plet nacional de Catalunya.”
Hola de nou Carles,
només un comentari al comentari que tu em vas deixar al bloc abans d’ahir. En un moment determinat dius “L’independentista que m’interessa (ens interessa) és aquell que votarà “sí” el dia que es convoqui el referèndum. D’on vingui, què hagi sopat el dia abans, què hagi votat a les eleccions nacionals… no té cap importància.”. D’acord, però m’agradaria saber si CiU s’atrevirà a defensar tant com fagi falta el dret a l’autodeterminació quan faci falta. El precedent més immediat -l’Estatut- va ser una decepció en aquest sentit: el pròleg el mencionava de manera indirecta i complicada, i al final va desaparèixer. El principal problema de CiU és, per mi, la seva falta de definició i coratge en els moments clau. Bé, de fet potser això ho podem dir del conjunt dels partits catalans des de la perspectiva històrica…però tant se val.
A més, una altra cosa: per mi, el “sobiranista indecís” no és tant aquesta persona que a hores d’ara no sap si votarà CiU o ERC a les properes eleccions, sinó la persona que s’ha quedat desconcertada arran del rumb erràtic que han emprès en determinats moments convergents i republicans. Conec gent independentista i de tarannà liberal que votarà en blanc a les properes eleccions, i això ens hauria de donar un toc d’atenció a tots plegats.
Fins aviat!
N.