27 octubre 2006
La reflexió d'en Martí Estruch
Us recomano la lectura de l'article publicat per en Martí Estruch a Vilaweb avui. Encara que els manuals de campanya diguin que aquests darrers dies hem de fer tencaments incondicionals de files, crec que a la majoria de la gent que llegeix els blocs dels uns i dels altres no es deixa impressionar tan fàcilment ( per sort per al país). Per això us en recomano la lectura. És un article que està pensat per fer reflexionar, des de la independència d'en Martí i d'una forma que és evident que no s'inscriu en cap estratègia de partit.
No hi puc estar d'acord en tot. Comparteixo alguns temors i entenc les raons de les seves decepcions o almenys les seves prevencions. Si avui ens trobem en aquest atzucac alguna responsabilitat hi deu tenir l'elecció estratègica d'ERC ara fa tres anys. El Tinell ens havia de dur cap a una Catalunya que en cap cas imaginàvem, tres anys després, que coneixeria l'estat de depressió nacional que patim. Si l'aposta era tan intel·ligent i tan bona per al país, per què estem tristos?
A resultes dels comentaris i dels intercanvis de cartes obertes i missatges creuats, i ara de l'article d'en Martí Estruc, em sento més optimista. No pas en relació a l'aposta estratègica d'ERC a partir del dia 1, que sóc pessimista sincerament, sinó perquè crec que comencen a donar-se condicions perquè es pugui obrir un debat franc i desinteressat perquè sapiguem què caram ens passa. Per què no podem convergir (perdoneu el verb, no ho he fet amb segones) almenys en una mateixa estratègia nacional? Per què fem veure que estem tan lluny si segurament som molt a prop? Per què confonem la tàctica amb l'estratègia? Per què no actualitzem l'inventari de coincidències nacionals, però no pas entre els partits sinó, per començar, dins del sobiranisme social i cívic?
Els estrategues electorals han de fer la seva feina. Els estrategues polítics, també. Però on són els estrategues nacionals? Si estan tristos no ens faran bona feina. Si se senten anònims, tampoc. Em vénen a la memòria unes memorables jornades, als anys vuitanta, sobre el nacionalisme català a la fi del segle XX. Serien possibles, avui? I si ho fossin, qui les hauria de liderar? Tinc clar que NO les hauríem de liderar els que farem política, tinc clar que s'haurien de fer amb el que l'Artur Mas en diu colideratge amb la societat civil. Però on és aquesta societat civil capaç d'organitzar fòrums transversals perquè puguem parlar sense retreure'ns els ulls?

 
Escrit per krls el dia 27.10.06 | Enllaç permanent |


0 Comentaris:


Publica un comentari

~ Inici