Catalunya esta dividida. La nacio es parteix en dues meitats, a tenor de l'entrevista que Joan Puigcercos ha concedit a El Pais: ''70 diputados de mayoría progresista y 65 conservadores''. La dialectica Catalunya-Espanya ja no existeix. Nomes tenim, sembla, un problema de conservadors i progressistes, pero sempre, evidentment, segons el dret al repartiment de carnets de progres que assumeix l'esquerra ortodoxa. Segons la visio maniquea dels ortodoxos, jo dec ser conservador i el senyor Pere Portabella deu ser progressista. El futur president Montilla, que duu els nens a una escola totalment privada i cara, deu ser progressista. El meu amic convergent que els duu a la publica, es conservador.
Aquests dies estic llegint ''La petita historia dels tractors en uncraines''. Recomanable, amena, i per als qui coneixem una mica el taranna de l'est d'Europa, francament divertida. En un moment determinat, intentant reconstruir el passat familiar, la protagonista evoca els records de la seva mare. Era una uncrainesa que va patir, com milions d'essers humans, el terror comes en nom del socialisme. Recorda en concret la fam provocada pel lider comunista Stalin els anys 1932 i 1933, durant els quals van morir de gana a Ucraina entre set i deu milions de persones. ''La mare deia que l'objectiu de fer-nos passar fam era trencar l'esperit del poble per obligar-los a acceptar les col.lectivitzacions. Stalin creia que la mentalitat dels pagesos, estreta, cobdiciosa, supersticiosa, deixaria pas a un esperit noble, de camaraderia, un esperit proletari''.
Aquesta visio del mon i de la societat que va crear Stalin i el socialisme sovietic, criminal i sempre indultat per la progressia occidental --amb honroses excepcions-- es encara vigent en la ment de la gent formada sota la influencia d'aquella ideologia. Els canvis s'han de provocar, s'ha d'obligar la societat a anar en una determinada direccio. Si cal, obligant la gent a passar gana perque s'adonin del que els conve. Aquest es l'esperit que hi ha rere determinades decisions.