05 novembre 2006
El que explicarem d'aquí a uns anys sobre què fèiem aquests dies...
Vivim hores decisives. Escric això a mes de 3.000 quilòmetres de distància d'on s'estan produint les negociacions per a la configuració del nou govern del país, i el teclat de l'ordinador no em permet escriure com ho faria a Catalunya, perquè no reconeix accents i totes aquestes coses que ens fan tan rars, als catalans. He d'anar al mapa de caràcters i copiar cada lletra accentuada i enganxar-la una a una.
Són hores que marcaran una inflexió en el nostre recorregut nacional. Sé que hi ha molt de ressentiment, odi, set de venjanca, raons justes i raons injustes, personalitats confrontades, interessos partidistes, etc, que ara mateix condicionen les opcions dels partits que tenen la clau de fer govern. Els negociadors de totes les bandes potser no sabran sobreposar-se a tota aquesta misèria. Però voldria creure que encara hi som a temps, tot i que em temo el pitjor.
No sé què acabarà passant. Segons com, l'error serà colossal, dels que fan història. Potser els dirigents d'ERC estaran la mar de satisfets de la segona venjanca contra CiU i aniran a dormir tranquils cada nit, sobretot si són consellers, directors generals o càrrecs de confianca i van pel món en cotxe oficial i despeses pagades. Això ja m'és igual. La del curt termini és una batalla perduda. Em preocupa el llarg termini, i no tinc cap dubte (ni un, creieu-me) que l'opció del tripartit allunya les opcions de ser lliures. Convé que ho comencem a dir a tota la gent de bona fe que creu en l'engany i la ficció sobre la qual ERC dissenya la seva estratègia. Una Catalunya en què uns sobiranistes són els principals responsables que els sobiranistes guanyadors nets i clars d'unes eleccions no puguin formar govern i quedin expulsats de totes les institucions del país, no pot ser mai una Catalunya lliure. Es una Catalunya condemnada al psiquiatre, i fins que no abandoni el divan no estarà en condicions de plantejar-se grans coses.
La història contemplarà aquests dies amb gran severitat (si l'historiador es sobiranista) o amb gran entusiasme (si l'historiador es federalista espanyol). Però més enllà de la història hi haurà la biografia particular de cadascú. Ara ja no estem parlant de signar un manifest o d'enganxar un adhesiu a la matrícula. Estem davant d'unes noves Corts de Casp i del perill de reeditar el compromís que va iniciar la pèrdua de la sobirania. Segurament els seus promotors pensaven que era el millor, però sens dubte la història diu que la van errar estrepitosament. Van triar l'opció que ara en diríem espanyolitzant, i així ens ha anat.
D'aquí a uns anys ens creuarem pel carrer amb ''sobiranistes'' que ara defensen posar Catalunya en mans del perdedor --per tant, de qui no pot exercir un lideratge moral-- i de l'opció més espanyolista, i parlarem de tot això. Els demanaré on eren i què feien aquests dies, què defensaven, què deien, què preferien. No acceptaré que m'ho justifiquin dient que uns anys abans en Pujol va fer no sé què. Res comparable amb fer president algú que és castigat a les urnes i que representa el vessant espanyolista i menys plural del PSC, i que condemna l'espai del sobiranisme a una greu confrontació.
Potser és que creuen en els miracles i en les conversions sobtades, i saben (per experiència?) que els conversos són els més fanàtics de totes les causes. El miracle seria que recobressin el seny abans no fos massa tard. La resta, un suïcidi nacional.

 
Escrit per krls el dia 5.11.06 | Enllaç permanent |


2 Comentaris:


At diumenge, 05 novembre, 2006, Anonymous ratafia

Krls: Bon viatge, però per reposar t'hauries d'haver deixat l'ordinador a casa, que despres de tanta campanya, en deus estar fins al cap de munt.

 

At dilluns, 06 novembre, 2006, Anonymous Mineu

La veritat, no se ni què pensar i molt menys què dir.

El meu estimat país l'estem matant des de dins. Els que més diem que l'estimem, els que més diem que el defensem i els que més diem que lluitem per ell, L'ESTEM MATANT!!!

I això només ho puc atribuir la poca capacitat de mirar lluny dels nostres polítics, i com deies tu Carles l'altra dia, a la manca de sentit d'estat de tots ells, inclòs en Mas i la direcció del meu partit.

El pacte Mas-Zapatero sempre he dit que no l'entenia. Ara afirmo que amés de no ser bo per el país, el que fa és encegar els que se?n van veure exclosos, i no veuen el mal que fan a la nostra nació!!!

Estem pagant, per tant, les conseqüències de la mirada curta d'en Mas i el seu equip. Mal em pesi.

La baixada de pantalons d'en Mas oferint a en Carod a corre-cuita la Conselleria en cap, no se quantes conselleries més, la presència o el control de la "Corpo" i demés... ens ha fet enrogir les galtes a més d'un militant. Tant poca dignitat queda als nostres polítics?

Les raons esgrimides per en Carod, son com a mínim infantils, i demostren que es pensen que els votants no sabem pensar per si sols.

La direcció d'ERC, s'ha afanyat a anunciar que aquest acord "no cal que l'aprovin les bases". Amb això el que demostren és una falta de confiança amb la seva pròpia militància. No suportarien una altra desautorització com la del estatut, que estic segur que es produiria.

En Montilla dient que el temes conflictius s?aparcaran i punt. Governar aparcant punts conflictius és paralitzar desenvolupament del país. Això no és governar!!

Tot plegat és per plorar.

I l'abstenció creixent!!!

Mineu.

 

Publica un comentari

~ Inici