19 novembre 2006
El que volen els ciutadans?
Es repeteix molt, aquests dies, l'argument que el tripartit 2 és allò que volen els ciutadans, perquè la suma dels diputats dels tres grups parlamentaris que fan coalició fa majoria absoluta. L'argument l'haurem de tenir ben present en el futur. Em recorda, però, un altre argument repetit una i altra vegada: hem de parlar d'allò que interessa de debò la gent. Sempre hi ha, doncs, polítics que coneixen el que vol la gent i el que els interessa, que casualment sempre coincideix amb allò que vol i li interessa a ell.

Poden, els ciutadans, voler dues o tres coses diferents al mateix temps? És a dir, la suma dels diputats de CiU i PSC hauria estat també allò que vol la gent? Com ho sabem, que no? I la suma dels de CiU i ERC? Com podem estar segurs que la voluntat popular era exactament fer el tripartit?

Que diguin que la majoria absoluta fa govern, que això no té discussió. Tenen majoria absoluta i poden fer el que legítimament els peremti la llei, sense un bri de dubte. Però que no ens diguin que és el que vol la gent, perquè ningú no ho sap. Jo no sé si la gent volia un tripartit, un pacte nacional o un govern en minoria. Només podem saber que quan els partits demanaven el vot del ciutadà, ho feien de forma explícita per poder fer president el seu cap de llista. Ho reconeix avui mateix Carod-Rovira en l'entrevista que li fan a La Vanguardia: ell es presentava per president de la Generalitat, i el vot el demanava per a ell. ¿Sabia Carod, aleshores, que el votant d'ERC volia, de fet, que Montilla fos president? O que ho fos Mas? No, almenys jo no em puc imaginar cap manera humana de saber-ho.

Per això existeixen les regles del joc, que en democràcia són fonamentals. Les escrites i les convencions. Quan l'any 1996 el PP va aconseguir una victòria pírrica sobre Felipe González (que aleshores comptava amb el suport de CiU), va ser el mateix president del Govern el que va demanar públicament tant a CiU com al PNB que ajudessin el PP a formar la majoria de govern, tot i que el PSOE podia haver intentat un acord multibanda per mantenir-se al govern. Per un sentit d'Estat i de salut democràtica, González va entendre que la fortalesa i la coesió del país passaven també per respectar l'única expressió de la voluntat que es podia extreure, sense que es pugués discutir, dels resultats electorals: hi havia més votants que volien Aznar de president que no pas els que volien que ho fos González. Això era un fet i per a González, com per al conjunt dels actors polítics d'aleshores, això tenia un valor rellevant. I tampoc no són, les espanyoles, unes eleccions presidencials.

Aferrar-se a l'argument que el tripartit 2 és el que vol la gent és un error i, a més, és innecessari. Fa tot l'efecte com si haguessin de sobrejustificar una decisió que legalment podien prendre amb la tranquil·litat que ningú no els la podrà impugnar mai. Les coses són ben senzilles: hi ha una majoria parlamentària articulada sobre la continuïtat del tripartit, i el guanyador de les eleccions no en forma part. No ens aventurem a interpretar la voluntat de la població a través de l'enginyeria parlamentària, dediquem-nos millor a explicar de forma transparent a la gent què és el que volem els partits. I si pot ser abans que els demanem el vot. Potser aleshores ens aproximarem a la idea del que han volgut, realment, els ciutadans i en podrem parlar amb una base més acreditada que la simple especulació.

 
Escrit per krls el dia 19.11.06 | Enllaç permanent |


0 Comentaris:


Publica un comentari

~ Inici