25 novembre 2006
Per què he votat no a la investidura de Montilla
M'hauria agradat escriure el post abans, però no he tingut temps. En acabar la sessió d'investidura del president de la Generalitat he tornat a Girona i hem anat de seguida a veure "El perfum" als Oscar. Les escales de Sant Martí, el racó que personalment trobo més bell de la nostra ciutat des que hi passava cada dia per anar al Col·legi Universitari, hi han sortit especialment afavorides. I he reconegut en Joan Comalat en la seva aparició d'un segon de durada (un segon de glòria!).

La qüestió és que ahir vaig votar en contra de la investidura de José Montilla com a president de la Generalitat, i ara ho vull argumentar. És el meu president, com no podia ser altrament, però no és el meu candidat.

D'entrada, si ens baséssim només en el discurs que havia de convèncer-nos, he de dir que el trobo mancat d'ambició nacional, mancat de prioritats estratègiques i sobretot mancat d'un model clar de país. Hi ha una aproximació a model de societat, però no a model de país. Això sol seria, al meu entendre, un motiu suficient per votar no. Però hi ha més.

Crec que la presidència del país ha de ser la més reforçada possible, i aquesta no ho és. Agafo una frase del mateix Montilla admetent que l'aritmètica parlamentària no ho és tot. En efecte: no n'hi ha prou de tenir una majoria parlamentària forta (encara que més afeblida que l'anterior) sinó que calen més fortaleses. Sóc de l'opinió que la prelació que marquen les urnes té un valor i un significat. És a dir, que si hi ha una candidatura que té manifestament més vots que una altra, això indica una determinada voluntat. Que ningú em faci dir coses que no estic dient. Dic que em penso que també hi ha una legitimitat en la victòria de CiU, sense negar la legitimitat de la suma de minories per conformar una majoria. Hauria volgut per al meu país, que és quelcom superior a una corporació local o a una comunitat autònoma qualsevol, la suma d'aquestes dues legitimitats, i no pas la seva confrontació: imagineu-vos la fortalesa de la presidència i del govern del nostre país si a la legitimitat de tenir una majoria absoluta a la cambra s'hi sumés la legitimitat de la victòria a les urnes. Dic això: hem perdut una oportunitat com a país de tenir un president i un executiu que sortissin des d'una posició de lideratge molt més reforçada.

He votat en contra també perquè el candidat Montilla no ha parat d'insistir en una idea que em sembla perversa per a la democràcia: la que emana del seu eslògan electoral "Fets, no paraules". No sé què té en contra de les paraules, però no m'agrada la democràcia feta a base de silencis. No és "parlamentària". Li recomanaria que canviés l'adverbi per una conjunció copulativa, i que proclamés l'imperi dels "fets i paraules". Altrament no sé com pensa arribar a acords amb l'oposició, si no és primer amb paraules. La paraula ha estat injustament desprestigiada i menystinguda pel candidat del PSC, ERC i ICV, i l'ha convertit en un instrument devaluat. Si no parlem, no hi ha parlament possible. Alguns ens volen callats, que diuen que estem més bé, però callant la gent no s'entén; callant no es fa Parlament sinó Callament; callant, la democràcia és incompleta.

Tampoc no m'han agradat dues mentides greus que ha pronunciat el candidat Montilla. La primera, quan ha atribuït a CiU el qüestionament de la legalitat de la seva elecció. Mai, en cap cas, CiU ha parlat que la situació no fos legal. I Montilla ho sap, però ha preferit embrutar la trajectòria democràtica de la Federació imputant-li afirmacions antidemocràtiques amb un aplom que posa els pèls de punta. La segona, quan ha tingut la barra de dir que el PSC no hauria acceptat les rebaixes a l'Estatut que CiU va acabar acceptant a la Moncloa. És una de les mostres de cinisme i revisió històrica més greus que he vist en política catalana. No vull un president que menteixi i que sigui cínic.

No m'ha agradat gens el to populista del seu posat. El populisme del treballador que, en realitat, es dedica des de fa 28 anys a la política institucional, em sembla perillós. No sé a on ens vol dur Montilla, però la combinatòria del seu discurs de populisme gris amb el populisme gasós de Carod-Rovira em fa témer la consolidació d'un règim polític que liquidarà les darreres reserves del catalanisme cívic, integrador i plural.

I tampoc no m'agrada el panorama polític de Catalunya, en el seu conjunt. La falta d'equilibris i contrapesos, l'exclusió de la força guanyadora a totes i cadascuna de les comarques del país (llevat de tres), de la immensa majoria de municipis incloses les quatre capitals de demarcació, l'estigmatització a què està sotmesa CiU cada cop que obre la boca per fer crítica legítima, em preocupa. Si avui Artur Mas fos avui el president investit, ningú no podria dir que no es tractés també de la voluntat popular. El resultat d'un pacte entre CiU i ERC o el PSC també hauria estat allò que volen els ciutadans, però sobretot hauria tingut la bondat de no posar la nostra societat en les mans d'un únic règim polític. L'alternança, els contrapesos, la pluralitat institucional, em semblen valors molt necessaris en democràcia. I els resultats de les eleccions nacionals permetien, des d'un respecte absolut a totes les legitimitats possibles, reforçar un sistema polític català diferent del de la resta de l'Estat.

Certament és una experiència de la qual CiU ha de treure algunes lliçons. Tindrem temps per extreure-les, analitzar-les, parlar-les. No és avui que ho hem de fer, per més pressió que hi hagi de l'establishment polític i mediàtic del país. Però hem de posar sobre la taula la revisió d'algunes coses. La ingenuïtat de posar la cara perquè te l'acabin trencant els qui els l'has salvada, per exemple. Demano, però, respecte pel procés i que no ens diguin els nostres rivals polítics allò que hem de fer. Que cadascú reformuli el seu catalanisme, i que es deixi de pretensions messiàniques de reformar (això sí, cada tres o quatre anys) el catalanisme universal.

(La foto que acompanya el text la vaig fer amb el telèfon des del meu escó, segons després que el president del Parlament proclamés José Montilla com a president electe. Tots els diputats, inclosos els de CiU, ens vam alçar en senyal de respecte a la institució. No vam aplaudir; això ho van fer amb entusiasme els diputats del PSC, ERC i ICV)

 
Escrit per krls el dia 25.11.06 | Enllaç permanent |


0 Comentaris:


Publica un comentari

~ Inici