02 novembre 2006
Qui seria el president d'una Catalunya independent?
Si Catalunya fos una nació independent, qui creieu que seria el seu president tenint en compte els resultats de les eleccions? L'Artur Mas, sens dubte. En tots els països avançats i democràtics del món, la persona que els lidera és qui guanya les eleccions, i això no admet discussió. Si considerem Catalunya com una nació, i ens ho creiem de debò (i no només de cara a la galeria per aconseguir quatre vots joves), la nostra actitud ha de ser també nacionalment digna. Seria José Montilla el president que ha d'anar pel món representant i liderant Catalunya? Algú que pateix un esfondrament tan considerable, que no guanya en cap de les quatre demarcacions i que és derrotat a la mateixa capital del país, pot liderar Catalunya? Tan poca consideració els mereix, a la gent d'ERC, la Presidència de la Generalitat? Què és això de refugiar-se en el reglamentarisme parlamentari per justificar no fer president l'Artur Mas?

Com que veig ERC molt disposada a fer Montilla president de Catalunya recomano la lectura de l'anàlisi que fa l'Enric Sopena, un periodista vinculat al PSC i que exerceix una notable influència amb les seves anàlisis a través de la publicació electrònica que dirigeix, El Plural. Us reprodueixo el fragment del final:
"Montilla tiene el derecho, el deber y toda la legitimidad democrática de abrir conversaciones con ICV y, por supuesto, con ERC para vertebrar el nuevo tripartito. CiU ha vencido, pero depende de ERC o de la dificilísima coalición con el PSC. Estas son las reglas del juego parlamentario. El tripartito dispondría de una cómoda mayoría para gobernar Cataluña. Y ERC también dispondría de una nueva oportunidad para pasar de partido adolescente a partido adulto. Con influencia muy importante en Cataluña y también en Madrid. Como ya la tuvo, y acabó lanzándola por la borda de forma escasamente responsable. Que Carod y Puigcercós tomen nota."
Ja veieu que el PSC aposta clarament pel tripartit, la direcció nacional d'ERC també i ICV no cal dir-ho. No importa si els diuen "adolescents" o "escassament responsables". O que Montilla digués en plena campanya que ERC era un partit immadur i sense cultura de Govern. Estan empipats amb CiU per haver-los recordat la vergonya que ens han fet passar aquests tres anys i això és suficient per engegar les opcions de pacte nacional a rodar.

Davant d'això, el pacte nacional no té cap opció de materalitzar-se. I si no es fa ara, ja no es farà mai més, i per tant ja no té sentit que en continuem parlant. CiU ja té tots els elements sobre la taula per saber on es vol moure cadascú, i com fa tres anys ja sabem la resposta que hi dóna ERC: no al pacte nacional, sí a fer president José Montilla.

Així les coses, veient que el candidat d'ERC a presidir el país és el perdedor de les eleccions, qualsevol nacionalista té l'obligació d'intentar que Catalunya estigui presidida per un nacionalista. Si ERC vol regalar la presidència del país a un autonomista espanyol que perd estrepitosament les eleccions, CiU està obligada a fer tot el possible perquè no se'n surtin. La presidència d'Artur Mas és immensament més positiva: en primer lloc, perquè és el guanyador absolut de les eleccions, i això és molt més sa i genera més confiança en la política que el tripijoc. Ningú no li pot discutir la victòria. I en segon lloc, perquè és un president que no obeeix consignes de cap secretari general de Madrid ni la seva política no depèn dels comitès federals del PSOE.

Els qui hem defensat de forma explícita el pacte nacional ens hem quedat sense arguments, i val més que ho deixem córrer. Davant la perspectiva d'una presidència a mans de José Montilla, la fórmula del convercialisme em sembla la millor opció per assegurar que la direcció del país serà nacionalista. Una opció tan legítima com la del tripartit, tant o més catalanista que ella, i tant o més progressista que ella. Serà difícil, com diu Sopena, i potser no ens en sortirem. Tant li fa: tenim l'obligació moral d'intentar-ho i d'explicar bé als ciutadans la posició de cadascú. Però si no ens en sortim, sens dube Catalunya perdrà una ocasió magnífica, i perdrà en pluralitat i equilibri territorial. Un país totalment en mans del PSC i amb una ERC de comparsa mirant de no fer soroll perquè no la titllin d'immadura, irresponsable o mancada de cultura de Govern, és una aposta ben galdosa per a un sobiranista...

 
Escrit per krls el dia 2.11.06 | Enllaç permanent |


6 Comentaris:


At divendres, 03 novembre, 2006, Blogger Jaume Planas

Sento que parlem de persones i no de projectes. Les eleccions no son presidencialistes. Doneu a ERC una imatge de defensar el finançament, les inversions...fins ara no ho heu fet.
Com a simpatitzaant d'ERC com de CiU crec que un pacte nacional seria el millor. Ara mentre escric aixó veig que CiU ha votat la reforma del IRPF amb el PSOE.
Ho sento pero veig tant a prop de ZP en Montilla com en Mas. Es més crec que CiU dirá de tot i semblará que el tripartit es re-editi pero el que es fará es CiU+PSC.

 

At divendres, 03 novembre, 2006, Blogger krls

Jaume, tens raó amb això dels projectes però has d'admetre que les persones que els lideren són també molt importants. Si no fos així, a les eleccions hi presentaríem projectes i no persones. La reforma de l'IRPF és una de tantes lleis que es voten a Madrid, i et podria posar un munt d'exemples de lleis votades a favor per ERC. Sense anar més lluny, una d'impresentable des del punt de vista nacional: la llei de dependència, que és una Loapa amb totes les de la llei. El pacte tripartit està molt madur, el pacte nacional a ERC no hi ha ningú que el defensi (només cal veure els comentaris de la seva gent) i han caigut en la trampa del PSC i l'espanyolisme, creient que a Catalunya tenim un problema de dretes i esquerres quan en realitat el problema seriós el tenim en l'eix Catalunya-Espanya.

 

At divendres, 03 novembre, 2006, Anonymous Jordi Eduard

Pacte nacional o pacte masional? Què voleu, fer en Mas president o avançar, ja, ara, cap a la sobirania nacional? Perquè si acceptem el Pacte nacional, si acceptem que preteneu el mateix objectiu que ERC però amb altres plantejament socials, llavors estem parlant de que els independentistes tenim la majoria al parlament? I si no féssim president en Montilla sino que proposessim en Carod de president llavors seria legítim el pacte amb el socialisme català que es nega a seguir les ordres cap a la "sociovergència" d'en ZP?

La meva opció, com a militant d'esquerra és fer una oferta de màxims, màxima ambició nacional i creació d'un model d'estat del benestar propi. Qui l'accepti, el nostre suport. Prou de tacticismes, qui ens ha votat ja estava advertit tant per CiU com pel PSC que erem uns "irresponsables" o uns "immadurs" o un "submarí del PSOE" en qui no es podia confiar i així i tot ens segueixen votant. Hem de fer cas d'aquests votants.

Carod president, i grup català unitari al congrés.

Salut i una afectuosa abraçada.

 

At divendres, 03 novembre, 2006, Blogger krls

Per a mi, els problemes de Catalunya es troben en la relació amb Espanya, no en l'eix dreta-esquerra. No tinguis cap dubte que si la disjuntiva fos entre Montilla i Carod (és a dir, si Carod hagués estat el cap de la llista més votada), nosaltres apostaríem clarament per Carod. No hi perdríem gaire temps. Si resultés que no hi ha opció de pacte entre CiU i ERC, la millor opció crec que seria la natural: que presidís Catalunya el guanyador de les eleccions. No s'han de fer més enrevessaments perquè la gent acabarà per no votar mai més.
Sí que crec que hi ha una majoria sobiranista al Parlament. El que passa és que amb això no n'hi ha prou. És a dir: mai serem lliures només perquè puguem articular una majoria parlamentària que en sigui partidària. La plena sobirania del país (és a dir, poder decidir lliurement si volem ser o no un Estat independent) ha de ser la conseqüència d'un procés molt i molt més complex (i sòlid) que això. Ha de ser un procés que sapiguem que el podem guanyar, i hi hem d'incorporar totes les capes de la població, no només els que ens cauen simpàtics, els que són d'esquerres, els que són guais. Fer sobiranistes costa molt, però crear anticossos al sobiranisme costa molt poc.
Fa tres anys ens vau dir que havien de passar tantes coses boníssimes. Entre altres, el PSC havia de caure als braços del catalanisme i arrossegar l'obrerisme cap al sobiranisme. Avui tenim un país en què la gent participa menys de les eleccions, en què hi ha desconcert, en què el PSC és liderat per la facció més espanyola i centralista, i en què Espanya continua essent la mateixa de sempre. Els resultats d'aquella aposta estratègica no poden ser més dolents.
Amb un 14% dels vots es poden fer poques coses, però importants. D'entrada, no fomentar el desprestigi de la política ni la sensació que tot això és un mercadeig. Sobretot, amb un 14% cal ser molt i molt humil i oblidar-se de la temptació redemptorista de voler arreglar tots sols Catalunya. Ho hem de fer entre tots, i la democràcia diu que ho hem de fer comptant amb la voluntat de la gent. Quin missatge estarem enviant a la gent si feu un pacte que exclogui altre cop la força guanyadora? No veieu que els pobres resultats de participació tenen alguna cosa a veure amb el mercadeig d'ara fa tres anys? Quina idea tenim de les majories i les minories? Serveix d'alguna cosa que algú guanyi unes eleccions?
Si Carod fos president per alguna raó o altra, jo me n'alegraria. Prefereixo un sobiranista que un socialista espanyol. Ara, a vosaltres us fa igual que sigui en Mas que en Montilla, perquè us considereu per damunt del bé i el mal nacionals.

 

At dissabte, 04 novembre, 2006, Anonymous Jordi Eduard

Estic d'acord amb tu que els "problemes" de Catalunya no resideixien en l'eix esquerra dreta, perquè aquesta és només una diferència de gestió de la cosa pública. El que ja no entenc, és que si el problema és la relació amb Espanya, el partit o federació de partits pel qual et presentes no ha presentat encara una proposta clara de superació d'aquest marc de conflictivitat. No entenc encara com no s'ha presentat un canvi en la llei electoral que permeti que el candidat que no han votat el 69 % dels electors sigui automàticament president de la Generalitat. No entenc com és que no n'hi ha prou amb una "majoria sobiranista" al parlament del nostre pais. Què cal doncs? Si la majoria d'electors voten a partits sobiranistes com pretens, què més ens cal per presentar un referèndum d'autodeterminació? És que Montenegro no s'ha declarat independent amb un 55 % dels vots? I parlant de malalties electorals, un govern CiU-ERC és l'antídot als "anticossos sobiranistes" ?

fa tres anys, es va fer una aposta per no crear un anticos sobiranista massiu. Per no crear un front nacionalista enfront a un front "no nacionalista". per destapar les contradiccions entre les ànimes catalanista i espanyolista del PSC. Els resultats han estat un èxit. Votants i militants catalanistes del PSC descontents amb la direcció centralista dels capitans, socialistes espanyolistes molt descontents, acusacions al socialisme de ser més nacionalistes que els nacionalistes, un partit que exhibeix el vot socialista com a mostra que han desenmascarat el "social-nacionalisme" del PSC etc etc.

Amb un 14 % dels vots, no és pot proclamar la independència. Es pot fer exactament el què està fent esquerra, infuir electoralment en la composició del govern del nostre país en la direcció que els votants d'esquerra desitgen: més autogovern, més progressisme. M'indigna profundament que a aquest acte profundament democràtic d'exercici d'influència política en diguis "mercadeig". Com definiries doncs els successius pactes de CiU amb el govern central ? Amb el 14 % dels votants, s'ha estat humil, s'ha reconegut que no s'ha guanyat, i s'ha reconegut que no es pot formar un govern indepenentista ara mateix. És per això que es pacta. És que CiU amb els resultats que ha aconseguit pot governar sense pactar? S'ha estat humil a CiU amb els pitjors resultats absoluts des de 1980? Quin missatge s'envia a la ciutadania si es margina als 55 % de votants que no ha votat opcions nacionalistes? Si de veritat creus en això que exposes de la "força guanyadora" i del "first past the post" la solució és molt senzilla: presentar com a primer projecte de llei de la nova legislatura un canvi en el sistema electoral del país. És tan senzill com això.

Si tu fossis candidat a la presidència de la Generalitat, no hi hauria dubte, el meu vot hagués estat per Convergència. Per desgràcia s'ha presentat un candidat que segons dos personatges de la talla d'en Pedro Jota Ramírez i en Jaume Matas és el mal menor. I el què es pitjor, un candidat que ha declarat que "caminarà lealmente junto a españa". Esquerra no està, ni es considera per sobre de cap bé ni mal. Simplement fem camí cap a la llibertat nacional amb uns altres passos, cosa que considero molt democràtica i legítima. Quan CiU presenti un programa sobiranista de veritat, aquell dia reclameu el meu vot i la meva militància.

 

At dissabte, 04 novembre, 2006, Blogger krls

Jordi, gràcies per la confiança d'escriure amb claredat i per oferir-te com a votant :-)
Crec que hem de fer les coses de manera més senzilla. No ens hem d'embolicar amb estratègies per redimir els altres dels seus pecats: dediquem-nos a fer bé la nostra feina i deixem que els altres facin la seva. No crec que la missió d'un partit polític sigui influir per canviar els altres partits. Hem de transformar la societat, i serà només aleshores quan els partits s'aniran adaptant a la realitat; la tàctica de fer entrar el clau per la cabota és inacceptable en una societat madura i democràtica. Tanmateix jo no sóc tan optimista pel que fa als resultats de l'aposta estratègica de fa tres anys. Ja sé que molts sou partidaris de "quan pitjor, millor", però a mi em sembla un error. Tot aquest merder que es viu a la família socialista no sabem exactament d'on ve, però jo seria molt caut a l'hora d'interpretar-lo. En qualsevol cas, el procés l'han de fer ells i amb el màxim respecte per part nostra. El mateix passa amb el PP: deixem-los estar, coi! Si volen ser espanyols, que ho siguin. Si volen ser de dreta dura, que ho siguin. Qui vulgui crear algun dia un partit de dreta dura que sigui independentista suposo que ja ho farà. No hem pas de ser nosaltres, des de fora, els "senys ordenadors" del país, perquè no som deus de la política.
Quant al mercadeig, deixa'm recordar-te tots els qualificatius dirigits a Artur Mas pel tema de l'Estatut o a Pujol pels seus pactes amb el PSOE i el PP. No eren menys legítims ni menys bondadosos, en la seva intenció, que l'intent també legítim i bondadós d'ERC de ser influent. Les coses al seu lloc: si ERC té dret a ser respectada en la seva estratègia --i jo li respecto-- crec que heu de ser humils i admetre que de vegades us heu situat en un pla de superioritat moral que us ha dut a desqualificar tota acció de CiU encaminada també a ser influent. Si CiU intenta influir, aleshores és perquè defensa "els poderosos, els corruptes, els poders fàctics" (de vegades hauríem de llegir menys en Sellarès, de debò)?
CiU haurà de pactar si vol governar. No en tinc cap dubte. Del que dubto és que tingui l'oportinitat, que crec que es mereix sobradament, de poder-ho fer. El missatge que enviem a la ciutadania és ben clar: la força guanyadora de les eleccions queda exclosa del govern. Tota la resta (sumes i restes d'agrupacions polítiques) serveix per a la ciència política, per a l'anàlisi i la sociologia. Però la gent sap i accepta (no ho oblidis això) la convenció democràtica que la força guanyadora té el mandat per formar govern. No sempre pot, i ara segurament tampoc no podrem, però hem de ser conscients que no és allò que la societat menys politizada entén de la democràcia. No crec que tingui a veure amb les lleis: no hi ha cap llei que em permeti dur el CAT sobre la E de la matrícula, i bé que li porto. Cal, simplement, que ens creiem de debò que som una nació i conferir, en conseqüència, el rang que es mereix a la presidència del país. Ho veig així, i crec que la majoria de la població també ho entén d'aquesta manera.
CiU ha estat humil amb els resultats electorals. No he vist cap arrogància ni xuleria a l'estil del vostre soci Joan Saura (el que us diu que l'esquerra intel·ligent són ells, no ho oblidis. No ho fa en forma de DVD, això és cert). No e'ns pot dir que no hàgim administrat els resultats amb la màxima exquisidesa i consideració. Hem guanyat en percentatge i en escons, i crec que no hauries de fer servir les xifres absolutes tenint en compte la participació que hi ha hagut (perquè la xifra absoluta de pèrdia de votants d'ERC seria terrible, demoledora).
Això de programes sobiranistes de veritat s'ha de veure. Quin és el d'ERC? Què té de sobiranisme de veritat un nou tripartit? Digueu clar que preteneu convertir el PSC al sobiranisme, i que voleu provocar una reacció a Espanya que comporti no sé què... Però no ho dieu, només ho doneu a entendre i de vegades ho desmentiu. Pura tàctica. Nosaltres també caminem cap a la llibertat nacional, i quan reclamo humilitat a ERC també li demano que no ens negui, que no ens retiri la credencial de sobiranistes (potser d'una altra mena, a la nostra manera) perquè no en té el dret. Una mica de consideració: ens hem de posar en la pell de l'altre, en la mirada de l'altre. Si no ho fem, la confrontació està servida. Si voleu la confrontació perquè creieu que Catalunya hi sortirà guanyant (és un argument que l'he sentit en molts companys teus) ho heu de dir clarament, no? Si no, no s'hi val a acusar els altres de tacticisme i doble joc, perquè vosaltres també el practiqueu.

 

Publica un comentari

~ Inici