10 desembre 2006
Ha mort un criminal
Pinochet acaba de morir. L'exdictador xilè no ha superat les complicacions de salut que ha tingut els darrers dies i, finalment, s'ha mort. S'acaba el pinochetisme, o el que quedava d'ell, i s'obre la porta a la superació definitiva del període més fosc del país sudamericà. No hi havia possibilitat de retorn, però la presència de Pinochet i la seva condició de senador vitalici eren sempre una complicació. Veurem com decidirà fer els funerals el govern xilè, perquè tècnicament ha mort un excap d'Estat que gaudia d'una consideració institucional que no recordo de cap exdictador. Deixar de ser dictador i no haver de marxar a l'exili ni anar a la presó pels teus crims, i a sobre gaudir del privilegi d'un càrrec vitalici, és una situació insòlita.

Un dia que vaig entrevistar la Victoria Prego pel seu llibre sobre la transició espanyola, es queixava que part de la família demòcrata lamentés que Franco hagués mort al llit. "I a on volien que morís, sinó al llit?", es demanava. El problema de Franco, a diferència de Pinochet, és que va morir en plenes funcions de dictador, mentre que el seu col·lega xilè --per cert, dels pocs caps d'Estat a anar al funeral de Franco-- no ha tingut tanta sort.

Jo prefereixo que els dictadors, com qualsevol altra persona, morin quan els arriba l'hora biològica. Sóc contrari a la pena de mort, en qualsevol circumstància. Però sobretot desitjo que tinguin ocasió de comprovar el fracàs de la seva intenció aberrant. Hitler, Stalin, Mussolini, Mao o el mateix Franco haurien hagut de veure, naturalment entre reixes, el fracàs rotund dels seus règims, i comprovar com la gent de les generacions posteriors fan tot allò que van intentar exterminar. Que la seva visió del món era errònia. Que tinguessin temps per conèixer a fons la magnitud dels seus crims. Jo prefereixo això que el suïcidi (Hitler), la mort en ple exercici del poder (Stalin, Mao, Franco), el linxament de les masses (Mussolini) o l'execució sumaríssima i urgent per part d'un tribunal militar sense garanties, més interessat a tapar la boca del primer testimoni dels crims col·lectius que no a acabar amb el règim (Ceausescu). Mao seria l'únic que encara podria sentir-se mig satisfet, perquè la Xina continua essent la dictadura més gran del món.

Pinochet ha tingut un final molt més plàcid i comfortable, i una vida moltíssim més llarga que no pas les milers de víctimes del seu règim. Però estic convençut que se n'ha anat trist, decebut, emprenyat. Sense ell al poder, Xile ha entrat en el camí de la prosperitat i s'ha instal·lat en un règim de llibertats.

No sé què passarà amb Fidel Castro. Un altre dictador criminal que sembla estar al final de la seva vida. Temo que quan mori Cuba serà, encara, una gran presó. No li desitjo cap mort violenta, sinó ben natural i en el moment que humanament li correspongui. Però sí que fa temps que desitjo que el seu règim estigui liquidat, que la dictadura comunista de Cuba i el seu règim siguin jutjats i condemnats, i que els habitants de l'illa tinguin l'oportunitat d'alliberar-se des de tots els punts de vista. Ep, no dic que sigui senzill i que no hi hagi riscos.

La mort de Pinochet no m'alegra ni tampoc m'entristeix. Li tocava i ha passat avall. Em fa sentir més optimista pel futur de Xile i tot el con sud. Llàstima que no se l'hagués pogut jutjar i condemnar (no pas a l'estat espanyol, sinó a Xiler mateix). Però no lamento que hagi mort al llit. On hauria hagut de morir?

 
Escrit per krls el dia 10.12.06 | Enllaç permanent |


1 Comentaris:


At dilluns, 11 desembre, 2006, Blogger xtomasbl

Carles,

Ara la incògnita és com s'articularà (si és que ho fa) el moviment pro-pinochetista amb un fort arrelament a la dreta xilena. Ho vàrem veure a les recents eleccions presidencials, on encara no es pot dirimir clarament entre la "dreta democràtica" i la "dreta autoritària".

Esperem, que l'avançada (cívica-participant) cultura política dels xilens, comparats amb bona part de la resta dels països de llatinoamèrica pugui servir per digerir en termes democràtics el pinochetisme i el seu suport polític i social.

 

Publica un comentari

~ Inici