10 desembre 2006
La Catalunya que no funciona
La premsa d'avui és un indicador dels problemes que té el país, i que demanen solucions urgents. La impunitat amb què es poden cometre actes de violència contra la gent (el segrest d'un nen a Begur, l'assalt a la casa d'un joiers al Bages) només és equiparable al desconcert polític que evidencien les nostres autoritats: cap resposta seriosa en tres anys i mig a l'onada de robatoris. Molta retòrica i molt de patriotisme social, però hi continua havent-hi inseguretat i desconfiança en el sistema de protecció públic. Llegeixo que Barcelona s'ha convertit en una capital europea del moviment okupa, competint amb altres ciutats del continent cèlebres per la seva tolerància. Fa anys vaig anar al barri dels squatters d'Hamburg, un dels més nodrits d'Europa, per conèixer de prop el fenomen. Vaig entrar en alguna casa, vaig parlar amb la gent. Vaig veure un paisatge desolador. També vaig anar a Copenhague per conèixer la situació de la famosa ciutat lliure de Christiania, i conec una mica els suburbis d'Amsterdam, on s'amuntegaven els immigrants sense papers. Amb tota sinceritat: no voldria per a la meva ciutat res que s'hi assemblés. La degradació de l'entorn i la degradació humana, i la desconnexió amb la resta de la ciutat --que en el millor dels casos mira cap a un altre costat-- són evidents.
També llegeixo que Catalunya és l'enclau estratègic del narcotràfic, i que cada any entra més droga a través del nostre país. No m'extranya: he hagut d'anar en dues ocasions al moll d'inflamables del port de Barcelona, on arriben els petroliers a descarregar, i us asseguro que he pogut entrar i sortir sense que ningú, ni a l'entrada ni a la sortida del port, em demanés el nom, la documentació o registrés el meu vehicle. En faig prou dient el nom del vaixell, cosa a l'abast de qualsevol persona, i que hi vaig a veure un parent. Sempre he pensat que si algú volia entrar qualsevol cosa d'amagat a Barcelona ho tenia francament fàcil.
Us voldria parlar també de la situació denunciada per un català de 68 anys que ha provat, infructuosament, que el Serevi Català de la Salut l'atengui decentment. Ho podreu llegir en aquest enllaç a l'Avui d'avui. Impresentable, inacceptable.
És una mostra de la Catalunya que no funciona però de la qual es parla poc. O si se'n parla, es fa procurant que res no desequilibri la relació de poders instal·lats que hi ha en el nostre paisatge quotidià. El problema dels okupes s'intenta dissimular, com també el problema de la droga i de la inseguretat. Sempre hi ha estadístiques favorables que es poden esgrimir en un moment determinat. Sempre hi ha alguna teoria per fer-se aplaudir, una declaració d'intencions compartible per la majoria.
Però els problemes romanen, i s'enquisten.

 
Escrit per krls el dia 10.12.06 | Enllaç permanent |


0 Comentaris:


Publica un comentari

~ Inici