06 desembre 2006
Ridícul de bandera
La cosa no anirà a més perquè l'atac de respecte constitucional que els ha agafat als dirigents d'ERC sembla que és sincer i durador. Però té gràcia que el sobiranisme simbòlic del conseller teòricament amb els dallonses més ben posats hagi durat vint-i-quatre hores, el temps que ha trigat el president José Montilla a fer-lo entrar en la raó de la Constitució. No m'alegro d'aquesta nova derrota, ben al contrari. No vaig anar a la celebració de la Constitució que organitza cada any l'Ajuntament de Girona. Però si algú a qui jo hagués fet president, salvant-li la vida política, m'obligava a anar-hi, el sentit de ridícul no me'l treuria ningú. No sé què dirà Carod-Rovira, que sempre es refereix al nacionalisme de cap de setmana per desqualificar el compromís polític dels qui hem optat per una altra via sobiranista. Quin sobiranisme és aquest, que treu banderes espanyoles i les ha de tornar a hissar davant de tothom, perquè tothom s'adoni de qui mana realment en aquest país? Espero amb candeletes la definició de Carod.

Fer president algú que pertany a un partit que participa en l'elecció del secretari general del PSOE i que és responsble directe de la política espanyola té aquestes coses. No li retrec al PSC que sigui allò que sempre ha estat i proclamat; és a dir, un partit que se sent plenament identificat amb la nació espanyola, que diu ser respectuós amb la Constitució i que ha donat mostres al llarg dels 28 anys de mandat ininterromput a institucions claus de Catalunya com l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona de quina és la seva actitud amb els símbols d'una i altra nació. La presència d'ERC a aquestes institucions no ha fet variar ni un pèl aquesta línia de coherència. Li retrec al conseller Puigcercós dues coses: que pensés que podia arriar la bandera espanyola sense que això generés pressions de Montilla, i que fons tan diligent i sol·lícit a hissar-la a la primera insinuació del seu superior. Per acabar així més hauria valgut que ens estalviés l'espectacle, perquè la imatge del sobiranisme n'ha quedat afectada en negatiu.

No m'interessa si en l'origen del conflicte hi ha l'exconseller Sabaté, que ja es va apressar a posar la bandera espanyola després que tant el conseller Carretero com Vendrell l'haguessin retirat. Això era previsible, ¿o es pensaven que ara que els han fet el favor del segle XXI els deixarien , almenys, fer gestos de cara a la galeria? Els socialistes catalans estan integrats a la federació espanyola del PSOE; no són membres de la Internacional Socialista; participen amb veu i vot en els congressos del PSOE... Com volen que un partit amb aquesta vocació i aquestes obligacions accepti segons quines coses? Jo recordo perfectament com els diputats catalans del grup parlamentari del PSOE no van alçar ni un dit quan Martín Toval va presentar esmenes contra la denominació oficial de Girona i Lleida exclusivament en català i pretenia que fos cooficial també la denominació en espanyol. Aquell dia jo era al Congrés dels Diputats, i vaig ser-ne testimoni directe. Si avui no ens diem Gerona ni Lérida és gràcies al grup de CiU, particularment el diputat Josep López de Lerma, que va denunciar les esmenes contràries a l'acord previ que ja s'havia assolit, i a la mobilització ciutadana, que va anar contra el que van decidir fer els socialistes catalans i espanyols. Intentar que la denominació de dues ciutats catalanes fos en bilingüe no era, al meu entendre, un acte de catalanisme. Però no em va sorprendre, i per això no em sorprèn ara que aquelles mateixes persones exigeixin al conseller Puigcercós que torni a posar la bandera espanyola. Només que aquesta vegada se n'han sortit, i aquella no. I no canviaran, per més premis que els donin i per més que els posin tot el país a les seves mans. Els que canvien són els altres. Ells, mai.

 
Escrit per krls el dia 6.12.06 | Enllaç permanent |


1 Comentaris:


At dimecres, 06 desembre, 2006, Blogger Jaume

Enfonsaran el país. El PSC mirarà de fer-ho a poc, a poc. ERC ho farà més depressa.

 

Publica un comentari

~ Inici