14 gener 2007
El "meme" que devia...
Fa uns dies en Narcís Sastre em va llençar el repte d'acceptar la seva invitació a publicar un "meme", concretament una nota personal que intenti explicar alguna cosa desconeguda de la teva personalitat. Hi he estat donant voltes i no sé què escriure, perquè ignoro què desconeixen els lectors d'aquest bloc sobre mi. Però m'atreveixo a partir de l'esquema que ell mateix ha seguit al seu "meme" particular. A veure.

1. Vinc d'una família nombrosa. Sóc el segon de vuit germans. Sempre hem compartit feines de la llar o del negoci familiar, i els recursos (menjar, roba, bicicletes...) limitats de què disposàvem. Mai m'he hagut d'esforçar ni de conscienciar ideològicament per actuar d'una manera que avui els progres de manual en dirien sostenible i solidària. Durant els anys d'estudi a l'institut vaig treballar els caps de setmana, de divendres a diumenge, ajudant els meus pares a l'obrador de la pastisseria. En vaig treure la cultura de l'esforç, el treball i un coneixement de l'art de la pastisseria que, viatjant pel món, m'ajuda a aproximar-me a cada cultura: quins materials fan servir, com els treballen, amb què els combinen, quan els mengen i quines celebracions fan...

2. Tinc passió per la política i el periodisme des de jovenet. En les primeres eleccions democràtiques del 77, ara farà 30 anys, jo tenia 13 anys. Em vaig empassar tots els mítings de tots els partits, i vaig col·leccionar els cartells de tots, que encara conservo. Després vaig començar a freqüentar el Fossar de les Moreres, fins que em vaig cansar de sentir cada any el mateix discurs i no avançar gens: em provocava una gran frustració. Vaig anar a la mani anti-Loapa de Barcelona i amb uns amics vam sortir retratats a la portada del diari ultradretà El Alcázar, sostenint una pancarta que deia "Independència", juntament amb els organitzadors. A ells els van detenir acusats de sedició o una cosa per l'estil. Vaig anar a París amb el primer Tren de les Nacions amb l'Àngel Colom, i poc després vaig assistir a una manifestació anti-Otan a Ginebra, d'on em va alarmar el perfil dels companys de viatge: des dels partidaris de Jomeini fins als de Ghadaffi. No em van veure mai més. I vaig anar al mític acte de la Crida a la Solidaritat "Som una Nació!" del Camp Nou.

3. Em sento més proper a Convergència que a cap altra formació política des de l'any 1980. Jo encara no podia votar, però vaig anar al míting que feia en Jordi Pujol i en Joan Vidal i Gayolà al Teatre Municipal de Girona i després d'haver sentit tots els partits l'any 77 i 79, la proposta de Convergència em va semblar --i em sembla encara, malgrat els lògics desencontres en tants d'anys-- l'opció que millor defensa el model de societat en el qual em sento més còmode i més lliure, i el camí més sòlid cap a l'exercici del dret a l'autodeterminació. Sóc independentista de convicció, no de pronunciament. Crec que la plena sobirania l'abastarem només a través de la convicció íntima de la majoria social dels catalans, no pas per cap imposició, proclamació revolucionària, rentament de cervell o forçant les circumstàncies polítiques d'uns partits necessitats de poder.

4. No tinc ídols, però respecto algunes biografies per damunt les altres. Una dona que sempre he trobat d'una gran dignitat és Simone Veil, i m'alegra saber que apareix en una exposició sobre dones que ha organitzat a Madrid l'ambaixada alemanya. Vaig admirar Mitterrand fins que, després de morir, van aparèixer aspectes vergonyants de la seva biografia. Tanmateix, Chirac sempre m'ha caigut bé a causa del seu caràcter un pèl pagès (que intenta dominar però que li surt sense poder-hi fer més) i una forma peculiar de comunicar. De l'època en què seguia més de prop la política francesa em vaig fixar amb una jove ministra que, fa més d'una dècada, em va cridar l'atenció per les seves maneres i empatia: Ségolène Royal. No m'estranya el seu ascens i no és, en absolut, un producte oportunista o de circumstàncies.

5. En gustos culturals sóc terriblement eclèctic. Després d'haver llegit de tot, en els darrers anys selecciono molt. Em decanto sovint per l'assaig, la novel·la històrica, però no defujo els artefactes literaris plantejats amb gran ambició (com al seu dia va ser El pèndol de Foucault). Em cansen, en canvi, els artificis que no duen enlloc i les afectacions exagerades. Tinc algunes lectures de referència, però només en desvetllaré unes poques: l'obra completa de Gaziel, en especial la seva obra ibèrica i, per damunt de tot, la fabulosa Història de La Vanguardia; La memòria és un gran cementiri, de l'Ibáñez Escofet, d'on vaig saber amb precisió què hauria estat de mi si hagués viscut la Guerra Civil; les Cartes de lluny, de Josep Pla i, encara que no té valor literari però, en canvi, un gran valor humà, el Quadern de notes per a un diari del mateix Pla. No entenc una part de l'art contemporani, però en canvi sí que entenc la música contemporània. M'agrada, de fet, tota la música amb algunes excepcions insuperables. Conservo un gran record del concert que vam organitzar, els de la JNC, a l'antic pavelló de la Devesa de la Companyia Elèctrica Dharma i la cobla Mediterrània. I de tots els que he assistit: Rolling Stones, Dire Straits, Pink Floyd, Bruce Springsteen, Bob Dylan... M'agraden els clàssics, especialment Beethoven. I moltíssimes peces d'autors molt diversos i de tots els temps, des de Mozart a Guns N'Roses --amb la seva memorable versió de Knocking on Heaven's Door-- passant pels cants de la litúrgia ortodoxa i el folklore balcànic, les sardanes interpretades per les grans cobles (la Bisbal o la Selvatana, per exemple) i la guitarra de Paco de Lucía, el Cor de pelegrins del Tannhäuser de Wagner... Uf, paro. La llista seria inacabable.

6. Sempre he volgut estar a Girona, i quan per raons de feina vaig haver d'estar un temps a Barcelona el canvi no em va agradar. En canvi, sóc un enamorat de París. I en un llarg recorregut per Europa a principis dels anys noranta em vaig enamorar dels tramvies. Recordo haver escrit una "Oda al tramvia", que deu estar perduda en algun disc dur d'un vell ordinador irrecuperable, fascinat per aquest servei meravellós. Imaginava la ciutat com un immens disc, com els de vinil, on les vies del tramvia n'eren els solcs. El tramvia era l'agulla d'un tocadiscos monumental, i m'agradava pensar que si li connectàvem un altaveu gegant podríem sentir el so, la melodia i la veu de la ciutat. He vist despertar Montpeller un cop li van posar el tramvia, i vaig veure les obres del tramvia de Bordeus en ple centre de la ciutat. Aleshores em vaig demanar per què ningú no havia tingut l'ambició de proposar solucions com aquestes a casa nostra.

7. Sóc seguidor del Barça, però sense cap passió exagerada. Quan no juga contra el Barça, prefereixo que l'Espanyol guanyi sempre. Vaig anar a la final de Basilea. El viatge i l'entrada em van costar menys de 20 euros. Vaig necessitar el permís patern per sortir del país, perquè era menor i les fronteres d'Europa estaven molt més blindades del que són ara. I després he anat algunes vegades al Camp Nou, però poques.

Fins aquí la "meme"; ara es veu que he de convidar algú altre a fer-ne. I he triat en Jordi Xuclà, en Josep Ma. Corominas, l'Andreu Mas, en Marc Vidal i en Miquel Riera.

 
Escrit per krls el dia 14.1.07 | Enllaç permanent |


1 Comentaris:


At dimarts, 16 gener, 2007, Anonymous Anònim

això NO és un comentari, sinó una noticieta (ho deixo aquí pq el correu no em/et funciona):

El PSC ofrece a ERC la presidencia de Caixa de Gerona a cambio de desalojar a
CiU de la Diputación

http://www.elconfidencial.com/noticias/noticia.asp?id=20683&edicion=16/01/2007&pass=

MCV

 

Publica un comentari

~ Inici