26 gener 2007
M'acomiado del "Cata... què?"
En l'edició d'aquest cap de setmana de la revista Presència es publicarà la meva darrera columna sota l'epígraf "Cata... què?". Fa un temps ho vaig anunciar al director, l'amic i blocaire Miquel Riera. Ja fa molts anys que la vaig començar i crec que ha arribat el moment de deixar-ho, sobretot perquè la meva dedicació política em limita molt el temps que podia destinar a la recerca de continguts per a la secció. Estic molt agraït a la revista i als dos directors amb els quals he tingut tractes, en Xevi Xirgo, que em féu la proposta, i en Miquel Riera, i als lectors que tots aquests anys m'han enviat comentaris, crítiques, informacions i suggerències.
Deixo d'escriure d'un tema que, no obstant, em continua captivant: la projecció de Catalunya a través de la premsa internacional. M'hi vaig començar a interessar a finals dels anys vuitanta, molt abans de la universalització d'Internet i quan els arxius i les hemeroteques eren en paper i era molt difícil trobar, al nostre país, capçaleres estrangeres de referència. A partir de la premsa francesa i especialment d'una revista de premsa que publicava Le Monde Diplomatique on apareixien resums dels continguts d'altres publicacions, seguia el rastre de notícies que em permetien trobar referències a Catalunya. La idea de convertir aquella afició en una especialitat periodística em va venir en llegir un titular de la plana 3 de Le Monde on informava de l'inici a Ljubljana del que després es coneixeria com a guerra de Iugoslàvia, però que aleshores només foren escaramusses militars amb alguns morts. El titular deia que "Quan el canó retruny a Ljubljana, Catalunya i el País Basc comencen a somiar".
La descomposició del totalitarisme socialista soviètic i l'aparició de nous estats bàltics i la posterior descomposició de Iugoslàvia van posar de moda les nacions sense Estat de l'Europa occidental, sobre les quals tothom preveia canvis en la sobirania. El fet que Catalunya tingués en aquell temps una nodrida colònia de periodistes estrangers, a causa de la futura celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, va provocar que ocupéssim la primera línia d'atenció informativa de les publicacions més importants del món. El reportatge aparegut a Newsweek titulat "Ressons bàltics a Catalunya" o d'altres que especulaven obertament amb la hipòtesi d'una secessió, van posar molt nerviosa la família socialista catalana i espanyola, que temien que els Jocs es convertissin en un aparador mundial de la causa nacional catalana. Van fer tot el possible, el confessable i l'inconfessable, perquè fracasséssim. El lamentable comportament d'alguns dirigents socialistes catalans en aquell moment, especialment durant la inefable Operació Garzón, no l'oblidaré mai. Jo sí que sé on era i què vaig fer aleshores, i sé què pensaven alguns dirigents encara en actiu d'aquest PSC avui portat als altars del catalanisme. L'intent de conduir la premsa estrangera cap a altres focus d'interès va acabar triomfant: de la brillant obertura de la revista Time dedicada als Jocs titulant "Benvinguts to the Catalan Games!" es va passar al titular de la cloenda que publicava el diari comunista francès l'Humanité, els amics del matrimoni Saura-Mayol, dient "Adiós, Barcelona". Del benvinguts a l'adiós hi van poques setmanes, però decisives. Eren temps en què a Madrid no hi manava pas l'Aznar, sinó gent com l'actual ministre de l'Interior espanyol i il·lustres i gens mileuristes membres de la família socialista catalana.
Passats els Jocs em vaig dedicar a recollir tota la informació que vaig poder trobar de la projecció de Catalunya al món a través dels diaris, començant pels fets de Prats de Molló. En va sortir el llibre "Cata... què? Catalunya vista per la premsa internacional" publicat per La Campana el 1994 i amb una segona edició al setembre d'aquell mateix any.
L'esclat de la revolució digital va canviar-ho tot. La recerca es va fer més fàcil. Però un cop acabats els jocs, l'interès per Catalunya va disminuir sensiblement i les aparicions es van reduir molt. Però no hem deixat mai de sortir als diaris, i per això vaig pensar que seria interessant no pas fer un segon volum del llibre sinó anar-lo fent cada setmana a través d'una columna a la revista Presència.
Fins avui, que crec que ha arribat el moment de descansar.
Llegir premsa estrangera és quelcom que sempre faig i sempre faré, perquè em satisfà i m'enriqueix. Ajuda a veure el món, també el teu propi món, d'una forma diferent; llegir sense necessitat que uns altres t'interpretin el món a partir de la seva discutible visió és una activitat saludable i recomanable. Conèixer les propostes que fan altres ciutats sobre problemes que saps que més tard o més d'hora t'arribaran a casa teva; saber per on van la resta de països, sobretot en àmbits com les telecomunicacions i tecnologies de la informació, m'ha estat de gran ajuda en la meva vida professional i personal.

 
Escrit per krls el dia 26.1.07 | Enllaç permanent |


2 Comentaris:


At divendres, 26 gener, 2007, Blogger Narcís Sastre i Fulcarà

Per quan una segona part del llibre? en 13 anys ha plogut molt...

Acabo d'arribar de Londres, i allà aquests dies la paraula "balcanització" també hi sona molt. Els 300 anys de la unió han arribat en mal moment, i el sentiment nacional britànic està per terra.

 

At divendres, 26 gener, 2007, Blogger Marc Arza Nolla

Estic engegant una campanya des del mou bloc per tal de reclamar a AENA que concedeixi la nova terminal al grup Star Alliance, permetent la consolidació del Prat com a hub intercontinental.

Et convido a sumar-t'hi, fer-hi referència al bloc i fer arribar el text per correu als teus contactes per tal que corri i creixi.

Link:

http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/01/campanya-per-un-hub-interconinental.html

Gracies,

Marc

www.catalunyafastforward.blogspot.com

 

Publica un comentari

~ Inici