Després del ridícul per la forma i el moment en què Esquerra ha introduït el debat de l'autodeterminació, aquest partit ha decidit emprendre finalment una acció concreta: ha anunciat una proposta de resolució al Parlament, que segurament s'haurà de debatre i votar dijous, on pensa sol·licitar la convocatòria d'un referèndum. Però de les paraules del seu portaveu, Joan Ridao, es continuen desprenent sensacions estranyes. Què vol, en realitat, Esquerra? Mireu què ha dit en Ridao: "la pilota està a la teulada de CiU, que o bé ha de votar favorablement o si no serà la fi de la seves proclames patriòtiques i del seu discurs de sobiranista que no surt de l'armari, quedant molt clar que es tracta d'una estratègia electoralista utilitzada aquests mesos per erosionar Esquerra". Caram! Segur que volen l'autodeterminació? Sembla més aviat que vulguin que CiU voti que no per poder continuar dient: "ho veieu com teníem raó? Aquests de CiU són uns botiflers!".

L'objectiu d'aquestes anades i vingudes que fa Esquerra no és altre que el de perseguir CiU i empastifar-la amb alguna llufa per, ara que vénen eleccions, treure-la com un espantall davant la crèdula audiència que conformen alguns dels seus seguidors. Però això ara ja no cola com colava abans. Els trucs d'Esquerra ja no fan efecte, perquè en coneixem el secret.

Si volen que parlem d'autodeterminació, fem-ho seriosament. M'hi apunto ara mateix. Però no pas forçats per una circumstància atzarosa, o per caramboles: parlem-ne llargament, a l'interior dels nostres partits i també entre nosaltres, i mirem en què coincidim i en què hem de continuar parlant. Decidir convocar un referèndum per l'autodeterminació --cosa per la qual treballo des que tinc ús de raó, encara que els ortodoxos d'Esquerra no m'homologuin el certificat de sobiranista, ni falta que em fa-- és la conseqüència última d'un procés llarg, discret, honest i sense pressions electorals ni partidistes.

I perquè s'iniciï aquest procés calen uns preliminars, que de moment no veig per enlloc; i en qualsevol cas, aquest procés s'ha de desenvolupar en un clima de confiança mútua que ara per ara és literalment inexistent.

Al meu modest entendre, caldria prèviament el següent:

1. Treballem per poder parlar un dia d'autodeterminació sense prejudicis ni trampes (o sigui, no pas per fer-ne una prova del cotó a ningú).
2. Creem les condicions necessàries perquè es recuperi la confiança entre CiU i Esquerra, condició indispensable per avançar nacionalment. I qui més responsabilitat té en la recuperació d'aquesta confiança és Esquerra. No és cap mostra de confiança creure's amb la superioritat moral d'atorgar o retirar carnets de sobiranista.
   
3. Definim unes regles del joc, per tal que el procés es desenvolupi de forma serena, honesta, sense pressions alienes i amb discreció.
4. Definim uns objectius marc dels quals estiguem disposats a parlar.
   
5. Diguem què és compatible i què no és compatible amb el procés. Per exemple, és evident que no és compatible estar al govern amb algú que no vol entrar en el procés i mantenir a l'oposició el que sí que hi està disposat. Iniciar un procés de diàleg sobre l'autodeterminació estant al govern amb un partit que s'hi nega en rodó és totalment inacceptable.
   
6. Comprometem-nos a parlar-ne a l'interior dels nostres partits i a respectar la seva decisió, en el temps i la forma que cada organització consideri, sobiranament, oportuna.
7. Parlem de quina estratègia s'ha de seguir per articular una majoria social plural que s'adhereixi al procés.

Si tot això passa, aleshores podrem parlar de si convoquem o no un referèndum. Només aleshores els ciutadans entendran que això de la política i del sobiranisme és una cosa seriosa. No és de rebut que Esquerra ens insulti i ens recomani Prozac i l'endemà ens ofereixi la presidència del país.

Diumenge que ve és el Ram, i la Pasqua ve després, no abans.