25 març 2007
Vendrell demana a CiU allò que no gosa demanar al PSC
Xavier Vendrell acaba de proposar fer president Artur Mas si CiU accepta convocar un referèndum per l'autodeterminació. És al·lucinant: proposen a l'oposició allò que són incapaços d'exigir al partit al qual han elevat, fa tot just cent dies, al màxim poder del país. És el món al revés en què viu ERC des de fa una temporada, des que van passar de la pancarta, la barricada i el grafiti a la moqueta, el cotxe oficial i el pacte amb el socialisme espanyolitzant. Que no havia de ser Montilla qui ens conduís a la independència? Que no era la gran aposta estratègica?

L'autodeterminació de Catalunya no l'aconseguirem a través de cap mercadeig polític, ni de cap carambola electoral. Un dels errors de l'Estatut és que va ser fruit d'unes circumstàncies accidentades, de necessitats forçades i de condicionaments de futur, cosa de la qual no podia sortir massa res de bo. No es pot pretendre que el país doni un gran salt endavant amb bases tan precàries: fent president el cap de la llista perdedora per així provocar un "efecte agraïment" entre els seus càrrecs i votants, i forçant l'oposició a actituds més radicals per caure simpàtics als diputats que tenen la clau de fer i desfer presidents de la Generalitat.

Senyors, així no.

Catalunya exercirà algun dia el dret a l'autodeterminació no pas com a resultat d'un cambalatge polític indigne, sinó per la força implacable de la voluntat majoritària. Què s'han cregut que és, l'autodeterminació? És un dret molt seriós, massa seriós com per ser grapejat d'aquesta manera. Som molts els qui pacientment i de forma discreta treballem perquè Catalunya el pugui exercir algun dia, i hi continuarem treballant el temps que faci falta. Això no és una broma, ni un passatemps, ni una mercaderia electoral.

Per a Esquerra l'autodeterminació és un simple canvi de cromos. ¿Quina solidesa podria tenir un procés de tanta transcendència si parteix de bases tan primes i tan circumstancials?

Què busca, en realitat, Esquerra? Temo que en realitat pretén enviar un missatge tranquil·litzador a les seves bases i als seus simpatitzants de cara a les eleccions municipals, perquè sap que la seva integració com a membre de ple dret en el si del Tripartit Socialista de Catalunya és difícil de pair. Les renúncies han estat majúscules i la seva gent està, amb raó, preocupada. Pretén tornar a fer culpable CiU de renúncies que són seves i només seves. Però això ara ja no cola.

Si volia arribar a un acord sobre l'autodeterminació, no hauria estat millor que en parléssim en campanya electoral i que fos una de les condicions que posessin per pactar? No hauria estat molt més creïble que aquest punt figurés en les condicions irrenunciables per arribar a un pacte de govern? No ho van fer per una raó molt senzilla: el pacte ja estava fet amb el PSC i sabien que si posaven aquesta condició, els socialistes no l'acceptaven.

Em comença a cansar aquest joc. Crec que genera moltes frustracions que no beneficien ningú. No es pot jugar d'aquesta manera amb les aspiracions nacionals, perquè llavors passa el que passa: es passen dècades reclamant seleccions nacionals i fent creure que si no les tenim és per culpa de CiU, i quan arriben al poder i teòricament hauria de ser bufar ampolles, els falta temps per organitzar uns jocs de fireta perquè han arribat a la conclusió que, de fet, mai no podrem tenir seleccions nacionals oficials. Jo no ho comparteixo, perquè si el COI va canviar la norma la podria tornar a canviar en el futur. Però em sembla que quan sortien al carrer per reivindicar les seleccions tot això ja ho sabien, i només pretenien empastifar la imatge d'altres partits per poder créixer electoralment.

La frustració que genera l'estratègia d'Esquerra ens passarà factura a tots plegats; és a dir, al país, perquè crea desafecció a la idea de llibertat nacional:.

Jo els recomanaria amb tota humilitat una altra estratègia: que treballin discretament per la independència. Que facin menys soroll i es posin menys vegades aquesta paraula als llavis. Que mirin que no perdem llençols en les bugades desnacionalitzadores que ens preparen periòdicament els seus socis (de tan agraïts que estan, ho paguen d'aquesta manera...), que procurin que a les escoles catalanes no entrin més hores de castellà, que no votin a favor de lleis que trinxen competències de la Generalitat, que procurin que tan TV3 com Catalunya Ràdio tinguin més sensibilitat nacional, i que assumeixin la responsabilitat de rectificar les relacions amb Convergència abans de proposar cabrioles que ni ells mateixos es creuen.

 
Escrit per krls el dia 25.3.07 | Enllaç permanent |


3 Comentaris:


At diumenge, 25 març, 2007, Blogger xfebrer

Em sembla una argumentació molt correcta. Des fa temps intento fer veure que les coses no són tan simples i també un element que considero vital: si volem ser independents ho haurem d'aconseguir amb la concurrència de tots, tant dels que tenen molt clara la independència, com dels que estimen el país on viuen encara que no sigui el de la seva procedència. Segons quines actituds, el que es produeix és una reacció contrària.

 

At dilluns, 26 març, 2007, Blogger Jaume Planas

Una proposta es un a proposta, si interessa s'agafa, per analitzar les causes tens temps després. Interesa o no? no contestes a això Carles, estàs donant arguments per el "no tenim bemols"?
Que passa si CiU diu "Si"?
Que perdeu?
No ho entenc, anàlisi del perquè d'una proposta sense mullar-se en si ho vols o no. Per mi es simple o ho vull o no, després ja veurem perquè us ho van preguntar, i perquè a vosaltres i no al PSC.
Per a mi, i ja ho he escrit abans això, es molt mes important que hi hagi un referèndum que no pas guanyar-lo.

 

At dilluns, 26 març, 2007, Anonymous Anònim

No em negaràs que certa dosi d'histrionisme hi ha a la proposta d'en Vendrell, no? Ara toca creure'l?

 

Publica un comentari

~ Inici