29 agost 2007
Independència per convergència o independència per conversió?
La independència d'un país modern, format, connectat, no es produeix mai com a un "esdeveniment", una proclama, un pronunciament. Això són fórmules per a països democràticament poc madurs i sovint poc avançats. És més aviat un procés per decantació, de vegades més lent del que voldríem però quan arriba a la seva plenitud esdevé imparable. I el que és més important: genera civisme i comunió entre els ciutadans del país, que lògicament tenen ideologies ben diferents però se senten part d'una mateixa cosa.

El mètode de la proclama, que tant agrada els líders d'Esquerra, exigeix, en canvi, un pensament únic, una única manera d'entendre el país, i qui no s'hi ajusti se l'ha d'obligar: a uns se'ls priva del poder per haver-se portat malament, als altres se'ls pretén seduir regalant-los dosis inacabables de poder mai imaginat. Tot al servei d'aconseguir que els uns i els altres acabin convertits --els uns perquè ja no volen ser "castigats" més temps, i els altres per por de perdre el poder-- a la fe de la salvació que ens proposa el politburó format per les ments més preclares del sobiranisme. Així, tots agafats de la maneta i conduïts per aquests nous timoners, aniríem a la independència, que evidentment només pot ser d'esquerres. Però els resultats no hi són i el preu és terrible: desconfiança colossal, tacticisme exagerat, insults, odis, ganes de revenja, divisions, desercions, cansament, fatiga. Això, comptant que la prioritat d'Esquerra sigui la independència, perquè a ningú no se li escapa que, mentrestant, la fórmula d'ocupació del poder al preu que sigui proporciona al politburó els ingressos i les comoditats suficients com perquè l'espera, si resultés que per aquelles coses de la vida acabés allargant-se més del compte, es faci d'allò més suportable.

Per això celebro que es vegin moviments de fons que es proposin contribuir a la maduració de la idea de sobirania que es contraposin a la inacceptable tàctica d'Esquerra, que també en això coincideix amb el PSC, d'aniquilar Convergència. A la independència per conversió a què ens constreny Esquerra hi oposen de manera molt més encertada la independència per convergència (vull dir allò que el diccionari entén per coincidència d'idees, tendències socials, polítiques, culturals...). Sumar, agregar, incorporar, sense exclusions i des del respecte a les opcions ideològiques de cadascú.

Són moviments que necessiten canalitzacions adequades, i perquè això sigui així cal, al meu entendre, no fer passos en fals ni posar la carreta davant dels bous. A mi no em preocupa tant canviar el marc legal perquè ens permeti fer referèndums: aquest és un dret que quan els catalans ens hi posem d'acord l'exercirem peti qui peti. El que em preocupa de debò és que no ens passi com al Québec, i que mentre ens obsessionem amb una data i unes tàctiques surrealistes (com la de fer president del país un membre del comitè federal del PSOE per així arrossegar els socialistes cap al sobiranisme..!) no puguem evitar fer el ridícul perdent el referèndum. Veurem com evolucionen aquests nous moviments.

De tota manera, qui té veritablement la paella pel mànec és Esquerra. Jo no tinc dubtes que mentre puguin, Carod, Puigcercós i tota la colla tornaran a formar govern amb el PSC i escolliran novament Montilla de president, amb el mateix entusiasme --i prepotència-- que els vaig veure el primer dia. Els veig també regalant si poden les Diputacions de Lleida i de Girona al control del PSC i posant-se a disposició dels socialistes per evitar governs de canvi democràtic i higiènic en ciutats com Girona. Algú, sincerament, en té dubtes?

La solució, a la meva manera de veure-ho, és evitar que Esquerra tingui aquesta capacitat, enfortint l'única alternativa democràtica i catalanista al Tripartit, que és CiU. Perquè quan Esquerra té la capacitat d'arbitrar majories, ja ha demostrat que només la posa al servei dels socialistes. Cal que deixi de tenir la possibilitat de sumar amb el PSC, perquè és l'única forma que garanteixi que els no-nats pactes nacionals puguin ser factibles. Mentre això no sigui així, no cal que perdem el temps. Ells triaran sempre la via que perjudiqui més Convergència.

Potser algun dia entendran que contra Convergència no s'arriba a la independència. Dit d'una altra manera: que sense Convergència no hi ha independència. I Convergència vol dir no només els seus dirigents, els seus quadres i els seus militants sinó també el seu gairebé milió de votants. Assetjant-los, insultant-los, menystenint-los, arraconant-los, enganyant-los... no es fa via cap a la sobirania. Espero que aquell dia no sigui massa tard...

Mentrestant, us recomano la lectura de l'article de Jordi Graupera a l'Avui d'avui. Ironia, i sense complexos.

 
Escrit per krls el dia 29.8.07 | Enllaç permanent |


0 Comentaris:


Publica un comentari

~ Inici