Els diaris Avui i La Vanguardia publiquen dues entrevistes, a Josep A. Duran i Lleida i Felip Puig respectivament, que val la pena que llegim amb atenció i que tinguem presents. La de Felip Puig respon d'una forma nítida a la raó de ser de Convergència, i proposo als qui encara s'empassen el relat que Convergència i el PSC tenim el mateix projecte nacional que contrastin les paraules de Puig amb els fets de Montilla d'ahir mateix: on era el primer secretari socialista català, amb qui estava reunit i què va decidir... Em quedo amb la claredat de les respostes de Puig, la coherència amb el plantejament gradualista cap a la sobirania i la crítica als tics totalitaris del règim tripartit. Perquè no hem d'oblidar de dir als ciutadans quin model de país sobirà volem: el d'un en què personatges sinistres com Bolaño grapegen la llibertat d'expressió, o un altre en què, amb errors i encerts, tothom hi té cabuda i tothom hi té un paper. El d'un país sobirà on la voluntat de mig país és reclosa en un camp de concentració polític perquè vota la formació política equivocada i cal que sigui reeducat, o el d'un altre en què l'opció política no determina l'èxit professional i social de cadascú...

De l'entrevista amb Duran i Lleida en trec algunes frases que tenen una càrrega política que els socialistes, probables guanyadors de les eleccions generals, haurien de sospesar

"Nosaltres no podem donar suport a Rodríguez Zapatero a partir del compromís de la seva paraula. Nosaltres no podem donar suport a Zapatero a partir d'un paper que estableixi deu punts de prioritats de la legislatura. Només podem donar-li suport si realment estan disposats a una nova cultura política".

"Però és que, a més, si convé no donar suport a Rodríguez Zapatero, s'ha d'estar disposat a no donar suport a ningú a Espanya. I que s'ho arregli Rodríguez Zapatero. Que governi en minoria o que convoqui eleccions. Que faci el que vulgui. Nosaltres hem de prioritzar una cultura diferent. Hem d'utilitzar el pacte com a instrument d'avenç econòmic, social i nacional per a Catalunya, però s'ha de materialitzar de manera molt diferent de com ho hem fet fins ara"

Aquesta darrera resposta m'agrada especialment. Sóc dels que penso que ja n'hi ha prou que ens prenguin el pèl, i que si el Partit Socialista té ganes de fer el ximple i de jugar al joc dels disbarats pensant que, si les coses van maldades, sempre hi haurà una CiU disposada a posar-hi el seny que ells s'han ventilat per culpa del seu sectarisme estúpid, que en pateixi les conseqüències i n'aprengui la lliçó. No hem de ser nosaltres els que hem de rescatar l'Estat espanyol d'una situació d'ingovernabilitat provocada per la ximpleria, l'engany, la frivolitat, la indigència intel·lectual dels socialistes que ens governen. No és CiU la que ha de sacrificar la seva expectativa política perquè d'altres puguin engreixar-se acaparant tot el poder, el que els pertoca i el que no.

Per això opino que si els socialistes persisteixen en la seva miserable política basada en l'engany i el sectarisme, el que es poden trobar no és la nova Escòcia a què l'il·luminat messies-conseller de la Vicepresència pretén dur-nos (i que ja aviso que ni de broma se'n sortirà, primer perquè és incapaç i segon perquè caldria el concurs de la gent a qui aquest personatge ha condemnat a cremar-se als inferns, i més aviat el veig fregant-se les mans veient com s'hi rosteixen...), sinó a la Bèlgica ingovernable i insostenible a què Zapatero s'encamina acceleradament. I que consti que a mi no m'inquieta gens ni mica que acabem com a Bèlgica.