21 octubre 2007
Esquerra: vostès tenen un problema, i aquest problema es diu poltrona
Ha calgut molt poc temps perquè Esquerra deixés de dir-se ERC; perquè el partit de les "mans netes" se les emburtés amb salaris indecents i col·locacions de comissaris polítics a l'administració; perquè saltessin en mil bocins els ponts que quedaven per muscular una alternativa democràtica al règim del Tripartit; perquè la seva antiga no subordinació a les polítiques espanyoles quedés estrictament a benefici d'inventari. Ha calgut molt poc temps perquè Esquerra passés de ser un element més del sistema polític català (que ja és prou cosa!) a convertir-se en un factor revolucionari que, des d'una discreta tercera posició política, pretén imposar un nou model polític i canviar el model de país malgrat la voluntat de la majoria; perquè passés de ser un partit que té criteri propi a ser un partit que fa la feina bruta del PSC i adopta el seu llenguatge i les seves tàctiques i estratègies. És el curt camí que va de fer un recorregut polític comú de respecte i consideració, perquè enteníem que empènyer el carro del país no era qüestió d'un únic partit ni només d'un govern, a que el seu candidat a les eleccions espanyoles ens qualifiqui de "regionalistes" en una de les més execrables i repugnants ofenses gratuïtes, que hauria de fer reflexionar aquells companys de blogosfera preocupats per la salut de les relacions entre CiU i Esquerra. La frase de Joan pedant Ridao "el regionalisme de CiU està en crisi" és una indecència que la gent d'Esquerra hauria de sancionar. L'espanyolisme està content de veure com Esquerra es distancia de CiU, i veig que això també fa contenta la gent d'Esquerra: ¿ser d'Esquerra és, per tant, una altra manera de fer espanyolisme? Au Ridao, calma't una mica i no siguis tan bocamoll, que després potser maleiràs no haver-te mossegat la llengua...
Esquerra va a la deriva. No sap on va. Potser encara pensen que van de dret a la independència. Em recorden aquells africans que sense saber nedar i sense entendre ni un borrall de navegació s'embarquen en una pastera convençuts que per arribar a la terra promesa només han de passar unes hores dins de la barca, i que és qüestió de temps que arribin a bon port. Certament alguns, per atzar, hi arriben. Molts d'altres es queden pel camí, i amb ells el futur de les seves famílies i les seves esperances.
Fer societat política amb l'espanyolisme de José Bono, que és qui José Montilla preferia, no té cap ni peus. Entenc el nerviosisme i la crispació dels líders d'Esquerra, que continuen demostrant major preparació per a fer oposició que per a governar. Però ja n'hi ha prou que sigui el país que hagi de pagar les seves contradiccions, el seu diletantisme polític, la seva erràtica acció. S'ho han de fer mirar.
Em pregunto --i suposo que ells també-- quin hauria estat el resultat de les votacions de la Conferència Nacional si aquestes haguessin estat secretes, i no pas a mà alçada. La poltrona ha pesat més que el país, i els compromisos laborals d'un grapat de militants han fet decantar la balança, ben justet, en favor dels ortodoxos oficialistes. Parafrasejant el clàssic els diria que tenen un problema, i aquest problema es diu poltrona.

 
Escrit per krls el dia 21.10.07 | Enllaç permanent |


0 Comentaris:


Publica un comentari

~ Inici