La Clàudia Pujol i en Carles Llorens han presentat aquest vespre a Girona el seu llibre "Dissidents. Les veus que Castro no ha pogut silenciar" (Dèria Editors - La Magrana), acompanyats de dos dels cubans protagonistes del treball, que ens han il·lustrat amb els seus exemples personals les "gràcies" de la dictadura comunista, la forma com el règim castrista liquida les llibertats, aniquila persones i ha robat a diferents generacions la dignitat que té tot ésser humà. A casa nostra, l'esquerra més tronada encara admira el dictador cubà i els seus mites, i la que no ho és tant també es presta a aquesta admiració amb formes més subtils. Solen riure-li les gràcies, relativitzar els seus crims, ser més comprensius que amb d'altres criminals, no compartir els mètodes però sí els objectius, etc, etc. Ramon Colás (a l'esquerra de la foto) és una persona culta i educada, que un bon dia va agafar la paraula del dictador ("En Cuba no hay libros prohibidos, sólo falta de dinero para comprarlos") i va emprendre el projecte que avui es coneix com a Biblioteques Independents. Alexis Gainza, director de la revista Misceláneas de Cuba, exiliat a Suècia, víctima del concepte reeducatiu del règim, explica de forma colpidora el seu cas personal, on fins i tot es reprimeix la dimensió emocional d'una critatura per tal que creixi segons el cànons de l'ortodòxia marxista.
El pas d'una dictadura a la democràcia l'hauran de fer els cubans, de la forma com vulguin els cubans i si pot ser amb les menors interferències externes possibles. Han de rebre tota l'ajuda que demanin, però el procés l'han de dissenyar i protagonitzar ells, cosa que de vegades tampoc no acaben d'entendre algunes democràcies occidentals. I si és així, els granets de sorra --o roques!-- que hi han ficat aquests dissidents hauran estat pedres fonamentals d'un sistema de llibertats.