Ho ha reconegut Pasqual Maragall, malgrat que era evident per a tothom menys per als obcecats del tripartit: si el TGV va arribar l'any 1992 a Sevilla i Madrid i encara és hora que avui arribi a Barcelona és per una decisió socialista. Els socis i amics d'Esquerra, que curiosament només recorden de "plantar cara" quan es tracta d'arreplegar poder però no quan es tracta de defensar els interessos de Catalunya, van prendre la decisió política de connectar amb alta velocitat ferroviària la capital andalusa amb la capital espanyola abans que no pas la capital catalana amb la resta del món, però avui juguen a la desmemòria o, cosa pitjor, a la manipulació de la història. I d'aquella decisió vénen els problemes d'avui. Això sí: cap assumpció de responsabilitat, cap petició d'excuses (de fet, encara esperem que el PSC demani perdó per la Loapa).

Que avui haguem de sentir al Parlament com portaveus del tripartit acusen amb vehemència CiU de ser la responsable de tots els desastres em produeix una pena molt profunda. No pas per la crítica, perquè la sé mancada de tot fonament, sinó per la degradació moral i de la qualitat democràtica del país que comporta. Aquest és el país que està construint el Tripartit, i van de pressa i sense complexos. I el que és pitjor: sense contrapès.

Haurem d'acceptar que els socialistes tenen una flor al cul, perquè facin el que facin sempre manen. Són els culpables de la marginació indecent de Catalunya en el tema del TGV, però encara pugen a la tribuna del Parlament a dir-nos, amb prepotència i sornegueria, que el problema és de CiU. I per si fóra poc, ara tenen a disposició una regadora que es diu Esquerra que procura que aquesta flor llueixi sempre ben formosa.

De fet, un partit que és capaç de mantenir de Ministres uns ineptes com Clos i Álvarez sense que senti la necessitat de cessar-los és que es tracta d'un partit amb un poder i una convicció sobre el control de tot, el que és permès i el que no, que espanta. He de dir que un dels arguments més al·lucinants d'Esquerra per justificar el primer tripartit era el d'estendre la mà a un PSC que "no ens podem permetre el luxe que es trenqui" i que no "podem deixar al marge de la governació del país". Per sort, en aquest segon tripartit ens han estalviat la vergonya de repetir un argument tan indecent.