La conferència d'Artur Mas demanarà reflexions i anàlisis més aprofundides, però em veig en l'obligació de deixar algunes notes just abans d'anar a dormir, ara que ja he pres un mos i m'he relaxat un xic després del viatge de retorn cap a Girona. Vull senyalar d'entrada un salt qualitatiu en el format de l'acte: hi havia bloggers escampats per la sala (ja he llegit algunes entrades fetes in situ, com les de Toni Ibáñez), i s'hi ha notat la mà de gent que hi entén en llenguatge audiovisual. La conferència no l'ha introduït ningú, sinó que ho ha fet un vídeo magnífic (que espero poder oferir-vos si ens el posen a l'abast. Val la pena, us ho asseguro). Després, al llarg de la conferència, es projectava la imatge vertical de Mas que captava una càmera de vídeo mentre parlava, de manera que semblava que hi havia un conferenciant de dimensions gegantines. I el detall professional l'ha posat el realitzador en el moment que Mas es disposava a dir els missatges finals: ha tancat el pla de la càmera fins a concentrar-se en un semi-primer terme que ha emfasitzat enormement el discurs. Trobo que ha estat una combinació plausible del format convencional de conferència presencial amb l'audiovisual.

Aquesta simfonia té, com no podia ser altrament, quatre moviments:

En parlarem més detingudament els propers dies, però la primera pedra d'aquesta Casa Gran del catalanisme ja s'ha col·locat i els plànols de l'edifici pinten bé. Sobretot perquè la casa està pensada per als que hi han de viure, per a les persones, no pas per a major glòria de l'arquitecte.

I li agraeixo tres sensacions molt importants pels temps que corren. La primera, que mai, en cap moment, Artur Mas ha perdut el to blanc del seu discurs (vull dir absent de crispació), cosa que no sap pas com és d'agrair. La segona, que ho ha fet de cor i amb sentiment profund. I la tercera que, finalment, algú ens parla de país, de futur i de política sense caure ni una sola vegada en el messianisme, en fer-se el milhomes o en presentar-se com un salvapàtries.