Joan Ferran se n'està sortint. Reitera els seus arguments totalitaris, aconsegueix suports entre la resta de la militància socialista i passen els dies i ni tan sols ha rebut una simple estirada d'orelles del seu primer secretari, que és president de la Generalitat per la gràcia d'Esquerra. Deixar que se'n surti és un altre greu error de l'actual direcció d'Esquerra, per bé que en la perseverança de l'error no està sola sinó molt ben acompanyada per la legió de quadres dirigents col·locats a l'administració. Aquests dies he recordat el cas d'un predecessor de Ferran en l'ofici d'arrencador de crostes nacionalistes, que sempre tindré en la meva memòria perquè la crosta que va pretendre arrencar, l'any 1992, era justament la meva modesta persona. El meu delicte era no haver acceptat el feixisme informatiu que pretenia el socialisme governant --el mateix pel qual Esquerra avui perd el cul per no molestar-- de silenciar la ignominiosa operació Garzón prèvia als Jocs Olímpics (sí, aquells pels quals el mateix socialisme va sacrificar el TGV que encara avui no arriba). Recordo bé aquells dies i recordo bé aquell personatge abjecte, a qui per cert li va faltar temps per col·locar la seva filla de càrrec de confiança en un Ajuntament del qual ell era membre destacat de l'equip de Govern. Els socialistes són així: tan moralment superiors que practiquen el nepotisme més descarnat i repugnant mentre a tu t'intenten arrencar d'un lloc de treball, o interfereixen bruscament en la teva carrera professional donant-te pomposes i exaltades lliçons d'ètica.

Aquells socialistes són els mateixos d'avui. No han canviat, pensen i persegueixen exactament el mateix que aleshores. En alguns casos, no pocs, són també les mateixes persones. I com més poder tenen, més temptació d'arrenca-crostes els agafa. Que TV3 no es pugui veure al País Valencià significa, per a aquesta mena de gent, una crosta menys.

Pretendre minimitzar el cas Ferran com l'exabrupte d'un descontrolat unionista només pot ser obra de la mateixa ment que va parir la gran ximpleria de pensar que regalant tota Catalunya al PSC --amb les Diputacions de Lleida i Girona com a símbols d'aquesta voluntat decidida-- aquest ho agrairia tornant-se allò que no ha estat, no és ni serà mai: un aliat de l'alliberament nacional de Catalunya. Però com que els designis de Catalunya els regeix aquesta mentalitat infantil i previsible, en Ferran i la seva tesi són avui més forts que quan van sortir de l'armari.