Els benintencionats, que a casa nostra són legió, van creure veure en les paraules del president, un dia que era a Madrid, un cop de puny damunt la taula en tota regla. El cop de puny no va existir mai, ni en la ment de Montilla ni en la dels periodistes que ens el van vendre, però va ser comprat ràpidament pels crèduls de la teoria redemptora, que hi veien el primer símptoma de l'èxit de la seva arriscada aposta. Un baló d'oxigen per espolsar-se de sobre la pressió de la seva mateixa gent en demanda d'uns resultats que no acaben d'arribar mai.

Va ser aleshores que el terme "desafecció" va començar a fer fortuna. El català emprenyat ara ja és (també) el català desafecte. És un terme curiós, de reminiscències franquistes (que va ser el primer a parlar d'afectos i desafectos al règim), però com que el va dir el president i el van repetir els seus corifeus subvencionats s'ha convertit en un element més del nostre paisatge nacional.

No sé què passarà a partir d'ara, però el PSC faria bé d'analitzar els efectes secundaris que tindrà aquesta manifestació, perquè en tindrà. En aquest cas, els desafectes secundaris.