Tenir esperança surt (de moment) de franc. No sé si el tripartit, sector Joan Saura, s'inventarà alguna llei que també reguli el desig i l'anhel, però mentre ens quedi la llibertat de poder esperar el que ens vingui de gust l'hem de practicar fins que ens posin cartells de "prohibit", com a bons èmuls dels seus mestres marxistes.

A nivell de Girona ciutat, espero que les obres del TAV comencin bé i s'iniciïn havent incorporat tot el que la ciutat ha demanat. Espero que l'equip de govern es desdigui de fer un pavelló d'esports a la Devesa. Espero que no augmentin els impostos, que es circuli millor i que la ciutat millori en neteja. Desitjo que les previsions econòmiques no incrementin la bossa de gironins que necessiten els serveis socials, i que l'educació inverteixi la seva tendència a la baixa.

A nivell nacional, certament els temps no són bons. L'espanyolisme del PSC ha refinat la seva eficiència i ara avança de la mà d'un determinat independentisme, que li fresa el camí d'una manera servil i desproporcionada. L'espanyolisme del PSC ha entès que per desmuntar la identitat nacional catalana no cal fer-ho de front, com en els bons temps en què feien lleis com la Loapa, ni tan sols de manera explícita com quan convidaven l'Alfonso Guerra a fer campanya a Caralunya. Ara ens volen indolents davant les desgràcies que ens plouen, que és la preparació discreta d'un estat d'ànim nacional que obri el camí a la rendició definitiva. Ara ens volen desmobilitzats, emprenyats, abstencionistes, perquè la unió del catalanisme sincer no guanyi suports parlamentaris. De moment se'n surten perquè compten amb l'ajut d'uns camàlics inesperats, i mentre duri el servei en trauran tot el profit que puguin.

Malgrat tot això, conservo l'esperança que el 2008 sigui un gran any per al catalanisme. Si el catalanisme, en totes les seves expressions democràtiques, guanya suports i pot enviar a Madrid un nombre de diputats major del que té ara, potser començarem a anar bé. Però si la tàctica socialista fa efecte (indolents, que vol dir indiferents, i emprenyats, que vol dir absents de les urnes) confirmarem la nostra deriva decadent. Necessitem diputats independents de qualsevol grup parlamentari espanyol. Els diputats socialistes no serveixen Catalunya: serveixen la idea d'Espanya que defensa el PSOE i per això renuncien a presentar-se sols a les eleccions i tenir grup parlamentari. Fa trenta anys que això és així, de manera que no sé ni per què en parlem. Si en trenta anys no han canviat, per què han de canviar ara que tenen tot el que volen?
Ens calen més diputats de CiU i d'Esquerra que no pas del PSC i del PP. Ja sé que els vots dels diputats d'Esquerra són habitualment pels seus socis socialistes, però això és un error que podran rectificar de forma sobirana quan ja no puguin ignorar més temps el desastre que han provocat.

El 2008 pot ser l'inici de la recuperació de l'autoestima nacional i del projecte col·lectiu que ha estat sempre el catalanisme, o pot agreujar la falla tectònica que va produir la voladura incontrolada dels maldestres artificiers d'Esquerra. Personalment m'apunto a la idea de la refundació, en un sentit ampli (més enllà de les fronteres dels partits), i perquè sigui el motor de modernització constant del país en el qual fan falta tots els engranatges possibles.