En Jordi Gultresa, mossèn Jordi, ha mort aquest dimecres. Feia temps que estava delicat, però la notícia de la seva mort m'ha sobtat. En Jordi era com de la família. L'apreciàvem profundament, i ell també ens corresponia amb una gran i exquisida consideració. En Jordi era capellà per damunt de tot, i vivia la seva espiritualitat amb una intensitat reforçada no pas per una fe cega --la del fanàtic, la del sectari-- sinó per l'assumpció conscient del que representa el cristianisme com a forma de vida, com a model de valors, com a marc de referència per progressar socialment i també nacionalment. Va ser monjo de Poblet, i gràcies a aquest fet vaig tenir el privilegi de passar unes setmanes durant uns quants estius de la meva joventut al costat dels monjos cistercencs, en una època trepidant per al país i per al monestir i els seus estadants.

Però sobretot, per a mi, en Jordi era un patriota excepcional. Un independentista que va creure que el millor camí per una Catalunya independent era aconseguir primer una Catalunya lliure, dotada d'un sistema democràtic d'una gran qualitat, probablement perquè en Jordi sempre havia estat un admirador de les democràcies més avançades del món i perquè la seva altra formació, la d'advocat, li proporcionava una visió de la democràcia i dels seus mecanismes de funcionament que molt poques persones coneixien quan ell va decidir fundar CDC a Amer.

El recordo el dia en què va tornar de Girona complint l'encàrrec que jo li havia fet, quan m'havia assabentat que s'havia fundat la Joventut Nacionalista de Catalunya i que al seu ideari hi figurava la reivindicació del dret a l'autodeterminació. Va tornar amb una bossa carregada d'adhesius de la JNC --alguns dels quals encara conservo a la meva caixa de records--, papers programàtics, i un nom amb un telèfon de la persona amb qui em podia posar en contacte per formar la JNC de Girona. Ho vaig fer, la trobada va tenir lloc a can Lloret de la plaça Independència, i en vam sortir havent decidit fundar l'organització a la ciutat de Girona. Vam tirar mà dels contactes personals, dels amics de la colla, per configurar el primer quadre de militants...

En Jordi era infatigable en el convenciment d'una Catalunya lliure i plenament sobirana. Em dol que se n'hagi anat veient com les esperances que sempre havíem posat en una visió diguem-ne ecumènica del nacionalisme s'han frustrat d'una forma que mai hauríem imaginat: no pas per la derrota política sinó per la divisió fratricida promoguda per quatre oportunistes amb molta pressa però mancats del sentit de país, del sentit de la història i de la transcendència que tenia en Jordi.

En Narcís Junquera, que l'estimava com un germà, m'explica que en Jordi ha volgut ser enterrat amb la bandera estelada. És exactament la bandera que li escau, per la seva trajectòria, per la seva coherència, per la seva tenacitat en la lluita per la llibertat, pel seu optimisme, per la seva capacitat de sacrifici, per la seva militància. I ha honorat la meva família demanant ser enterrat al costat del meu oncle-avi, que també fou capellà i nacionalista com ell, i amb qui compartia cada tarda dels dilluns al menjador de casa els meus pares una tertúlia política, on s'afegien persones de diversa procedència, d'on jo, encara adolescent, obtenia lliçons de política, de democràcia i d'humanisme. I en les quals el tema central sobre el qual giraven les discussions era, sempre, Catalunya.

Que descansis en la pau eterna, Jordi. I moltes gràcies per tot el que has fet pel país. La gent com tu l'ha aguantat i l'ha salvat. No us ho podrem agrair mai prou.