Estic d'acord amb tu amb la majoria d'aspectes, però el que realment em preocupa és que els dos partits polítics nacionalistes catalans no s'entenguin i estiguin comfrontats d'aquesta manera, crec que això és dolent per catalunya i pels catalans.

Benvolgut Carles,
En primer lloc felicitats pel bloc. I també pels comentaris, que lluny de compartir-los en alguns casos, els trobo reflexionats en la majoria, però no en tots. No sé com a la gent de PSC ens dius "partit espanyol". Tenim unes arrels catalanes com a mínim tan (jo diria molt més) importants que Convergència (i aquí m'aturo). Només cal recordar Campalans, Serra i Moret, Pallach, Obiols, Maragall. En fi, que la catalanistat no l'ha de monopolitzar el nacionalisme si no ens volem convertir en totalitaris, que per faceta liberal que manifestes confia en què la resposta sigui no.

Gràcies Alfons pel teu comentari. Fixa't, però, que jo no acuso el PSC de no ser català ni de no ser catalanista. Sempre he anat molt amb compte amb això, perquè no vull caure en allò que cauen d'altres partits quan reparteixen carnets de progressisme o de democràcia. Jo us veig d'un catalanisme espanyol, que és una manera de fer espanyolisme. No ho dic com una desqualificació, sinó com una qualificació estricta. Hi ha gent que defensa que la nostra manera de ser espanyols és ser catalans, però jo no ho comparteixo i ho trobo contradictori. Conec catalans que mai seran espanyols, perquè viuen a l'estat francès. Per exemple. I conec nous catalans que han vingut de països que no tenen res a veure amb l'espanyolitat i no la senten ni la poden sentir com a quelcom seu. Entenc la vostra opció, però no condueix a cap altre lloc que la dilució de la nostra identitat nacional. I quan contemplo l'escenari polític jo no cauré mai en la trampa de l'espanyolisme de dividir-lo entre dretes i esquerres d'una forma tan maniquea com simple. Hi ha un vèrtex de la política espanyola que es diu Catalunya --amb tota la seva coloració-- i jo treballo per potenciar-lo i fer-lo imprescindible. És una manera d'avançar cap al sobiranisme. D'altres --vosaltres, però sorprenentment també Esquerra-- voleu eliminar aquest esquema i reduir-lo a un joc de dos bàndols perfectament homologable al sistema polític espanyol.
Jo et voldria suggerir d'altres lectures, a més de les que recomanes. Llegeix Gaziel, per exemple, que no és cap pensador polític però sí que el seu pensament serveix per a la política.

Benvolgut Carles,
Gràcies per l'extensa i argumentada resposta. He llegit Gaziel, tinc un parell de volums d'articles durant la Segona República a davant meu, a Josep Pla, Eugeni d'Ors i d'altres. Precisament, constructors d'identitats, com els uns i com els altres, perquè això finalment, i també el nacionalisme i les nacions són identitats, tal com diu, integrades a processos històrics que les fan canviants com a mínim. Per tant la dilució de la identitat, en tot cas, la porten a terme els nacionalismes, en tant que voler conservar quelcom, les identitats, que finalment sempre són canviants. En aquest sentit el federalisme s'adapta molt millor que el nacionalisme, que en poques ocasions poc escapar de la mirada en el passat, allà on Pla, d'Ors, Gaziel, Prat, Milà i Fontantanals, però també Menéndez y Pelayo, Unamuno, Laín Entralgo -a tots he llegit molt atentament- van ubicar un espai d'or anomenat nació (fos aleshores Espanya o Catalunya) per tal de portar a terme un projecte polític egoista i propi, el seu. Les nacions també han estat utilitzades, en conseqüència, per enamorats de les essències intrínseques i contradictòries, ja que finalment no poden ésser essències, sinó mirades, que d'això del segle XX ho hauríem d'haver entès: els metarrelats de conte per a nens i final feliç han acabat, avui la realitat es complexa, plural, multiforma, polièdrica, i per la qual cosa resulta empobrido parlar d'identitat, quan sempre són identitats, transversals i molt plurals. Una salutació ben cordial, altra volta felicitats pel bloc, Alfons.

Moltes gràcies Alfons pel teu comentari i per la seva qualitat. Fa goig poder debatre d'aquesta manera. De Gaziel sempre en recomano --a part de la seva memorable descripció del viatge a la Sierra-- una frase que resumeix tot això de les identitats d'una manera molt gràfica i entenedora. És al llibre sobre la història de la Vanguardia (per a mi, un monument literari i periodístic excepcional) quan parla de la seva condició de català. Diu que se sent català i no una altra cosa de la mateixa manera que un albercoc és albercoc i no préssec. És clar que la realitat és complexa i polièdrica! Es tracta d'això, precisament. I la catalanitat és una cara del poliedre, és un factor que enriqueix la pluralitat i fa entenedora la complexitat. Sóc un entusiasta de la glocalització, i crec que els catalans tenim l'obligació de preservar allò que ens fa ser catalans i no una altra cosa, i que sigui aquesta la nostra (modestíssima) aportació a la humanitat.
Una salutació molt cordial (i fraternal ;-)

Moltes gràcies a tu, Carles, per les respostes i el diàleg, i dir que ha estat un gran plaer poder compartir idees, finalment, descobrint que en algunes no estem tan allunyats. Un plaer el teu bloc. Alfons.