Dic això perquè aquest argument encara me'l tiren en cara diputats d'Esquerra per justificar la seva brillant aposta estratègica per convertir al sobiranisme els sectors que no s'hi han passat mai per culpa, es veu, de Convergència. Aquell dia, em diuen, vau perdre la Generalitat.
Ves per on que avui Joan Ridao perpetra una intervenció al Ple del Parlament que supera, pel to, per la mala bava i sobretot perquè era del tot gratuïta, la teòrica gravíssima ofensa que un dia els féu Pujol. La reacció de Ridao, tirant mà d'hemeroteca de l'any 2003 (i oblidant-se que aquest mateix mandat el seu grup va subhastar la presidència de la Generalitat en una calçotada!), és indigna, impròpia d'un partit que teòricament respecta les nostres institucions.
Ridao no té nivell, no té tremp, no se sap controlar. El que ha fet avui és un míting partidista aprofitant el torn de preguntes al President de la Generalitat, i s'ha adreçat amb una arenga més pròpia d'un Jiménez Losantos sobiranista que no d'un portaveu que estima Catalunya i les seves institucions. Fer servir el Parlament per fer un míting de campanar m'ha fet avergonyir.
La sort és que Artur Mas ha demostrat que sap improvisar i llegir adequadament el moment, i ha protagonitzat un acte de dignitat institucional que honora la política catalana. Ha pujat a la tribuna i s'ha adreçat al poble català a través del Parlament, i ha parlat claríssim.
La pèssima jugada de Ridao ha omplert de satisfacció els espanyolistes del Parlament, que s'han mirat la trifulca organitzata pel patètic candidat d'Esquerra amb la sornegueria del que sap que algú li cuida l'hortet bordant cada vegada que d'altres s'apropen al jardí del Tripartit dels Socialistes de Catalunya.
La casa socialista no perilla, perquè està ben vigilada pels entregats peons d'Esquerra Republicana.
Avui Ridao ha perdut els papers, però ha perdut alguna cosa més.
At divendres, 22 febrer, 2008, Alfons
Benvolgut Carles,
En primer lloc felicitats pel bloc. I també pels comentaris, que lluny de compartir-los en alguns casos, els trobo reflexionats en la majoria, però no en tots. No sé com a la gent de PSC ens dius "partit espanyol". Tenim unes arrels catalanes com a mínim tan (jo diria molt més) importants que Convergència (i aquí m'aturo). Només cal recordar Campalans, Serra i Moret, Pallach, Obiols, Maragall. En fi, que la catalanistat no l'ha de monopolitzar el nacionalisme si no ens volem convertir en totalitaris, que per faceta liberal que manifestes confia en què la resposta sigui no.
At divendres, 22 febrer, 2008, krls
Gràcies Alfons pel teu comentari. Fixa't, però, que jo no acuso el PSC de no ser català ni de no ser catalanista. Sempre he anat molt amb compte amb això, perquè no vull caure en allò que cauen d'altres partits quan reparteixen carnets de progressisme o de democràcia. Jo us veig d'un catalanisme espanyol, que és una manera de fer espanyolisme. No ho dic com una desqualificació, sinó com una qualificació estricta. Hi ha gent que defensa que la nostra manera de ser espanyols és ser catalans, però jo no ho comparteixo i ho trobo contradictori. Conec catalans que mai seran espanyols, perquè viuen a l'estat francès. Per exemple. I conec nous catalans que han vingut de països que no tenen res a veure amb l'espanyolitat i no la senten ni la poden sentir com a quelcom seu. Entenc la vostra opció, però no condueix a cap altre lloc que la dilució de la nostra identitat nacional. I quan contemplo l'escenari polític jo no cauré mai en la trampa de l'espanyolisme de dividir-lo entre dretes i esquerres d'una forma tan maniquea com simple. Hi ha un vèrtex de la política espanyola que es diu Catalunya --amb tota la seva coloració-- i jo treballo per potenciar-lo i fer-lo imprescindible. És una manera d'avançar cap al sobiranisme. D'altres --vosaltres, però sorprenentment també Esquerra-- voleu eliminar aquest esquema i reduir-lo a un joc de dos bàndols perfectament homologable al sistema polític espanyol.
Jo et voldria suggerir d'altres lectures, a més de les que recomanes. Llegeix Gaziel, per exemple, que no és cap pensador polític però sí que el seu pensament serveix per a la política.
At dissabte, 23 febrer, 2008, Alfons
Benvolgut Carles,
Gràcies per l'extensa i argumentada resposta. He llegit Gaziel, tinc un parell de volums d'articles durant la Segona República a davant meu, a Josep Pla, Eugeni d'Ors i d'altres. Precisament, constructors d'identitats, com els uns i com els altres, perquè això finalment, i també el nacionalisme i les nacions són identitats, tal com diu, integrades a processos històrics que les fan canviants com a mínim. Per tant la dilució de la identitat, en tot cas, la porten a terme els nacionalismes, en tant que voler conservar quelcom, les identitats, que finalment sempre són canviants. En aquest sentit el federalisme s'adapta molt millor que el nacionalisme, que en poques ocasions poc escapar de la mirada en el passat, allà on Pla, d'Ors, Gaziel, Prat, Milà i Fontantanals, però també Menéndez y Pelayo, Unamuno, Laín Entralgo -a tots he llegit molt atentament- van ubicar un espai d'or anomenat nació (fos aleshores Espanya o Catalunya) per tal de portar a terme un projecte polític egoista i propi, el seu. Les nacions també han estat utilitzades, en conseqüència, per enamorats de les essències intrínseques i contradictòries, ja que finalment no poden ésser essències, sinó mirades, que d'això del segle XX ho hauríem d'haver entès: els metarrelats de conte per a nens i final feliç han acabat, avui la realitat es complexa, plural, multiforma, polièdrica, i per la qual cosa resulta empobrido parlar d'identitat, quan sempre són identitats, transversals i molt plurals. Una salutació ben cordial, altra volta felicitats pel bloc, Alfons.
At dissabte, 23 febrer, 2008, krls
Moltes gràcies Alfons pel teu comentari i per la seva qualitat. Fa goig poder debatre d'aquesta manera. De Gaziel sempre en recomano --a part de la seva memorable descripció del viatge a la Sierra-- una frase que resumeix tot això de les identitats d'una manera molt gràfica i entenedora. És al llibre sobre la història de la Vanguardia (per a mi, un monument literari i periodístic excepcional) quan parla de la seva condició de català. Diu que se sent català i no una altra cosa de la mateixa manera que un albercoc és albercoc i no préssec. És clar que la realitat és complexa i polièdrica! Es tracta d'això, precisament. I la catalanitat és una cara del poliedre, és un factor que enriqueix la pluralitat i fa entenedora la complexitat. Sóc un entusiasta de la glocalització, i crec que els catalans tenim l'obligació de preservar allò que ens fa ser catalans i no una altra cosa, i que sigui aquesta la nostra (modestíssima) aportació a la humanitat.
Una salutació molt cordial (i fraternal ;-)



Estic d'acord amb tu amb la majoria d'aspectes, però el que realment em preocupa és que els dos partits polítics nacionalistes catalans no s'entenguin i estiguin comfrontats d'aquesta manera, crec que això és dolent per catalunya i pels catalans.