Cauen quatre gotes, però no plou. Em rondava pel cap fa setmanes un poema de Josep Carner d'una musicalitat excepcional que, recuperat aquests dies, em duu a una enyorança infinita dels paisatges que evoca en els quals m'he submergit moltes vegades amb el record fresc dels versos de "Plou". També hi penso cada vegada que algú parla del Roine. Us el reprodueixo:

Totes les bruixes d'aquest món perdut

són en el cel bretó, que en desvaria;

l'aigua bruny, delerosa, el punxegut

capell dels cloquerets de Normandia.

París regala deplorablement;

es nega Niça d'aiguarells en doina.

Milers d'esgarrifances d'un moment

punyen Sena, Garona, Rin i Roine.

L'aigua podreix els carrerons malalts;

gorgolen per cent becs les catedrals.

La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,

veu solament alguna mà que es mou

fregant un vidre de finestra. Plou

a totes les estacions de França.