Han passat els primers dies de la precampanya. Cada partit ha aplicat el manual de la forma que li ha semblat però tots han fet més o menys el mateix: presentació de candidats, explicació de les primeres propostes, definició d'objectius electorals, etc. Per la meva condició de polític de CiU no sóc neutral però crec ser fidel al rigor periodístic si dic que en Jordi Xuclà porta, en aquesta precampanya, el mateix avantatge que ha mantingut en tota la legislatura en relació amb els diputats gironins dels altres partits. Com que el conec sé que, amb les quatre setmanes que queden, els seus adversaris no tindran cap opció a retallar aquest avantatge. En Jordi ha recollit perfectament la tradició pencaire de diputats convergents com Josep López de Lerma i Zoila Riera.

Ara bé, d'aquests primers dies en trec sobretot algunes preocupacions. La més important és comprovar com creix, a mesura que ens apropem a la data de les eleccions, la temptació del catalanisme per al vot en blanc, esperonat per un Pasqual Maragall que ens deu algunes explicacions abans d'embarcar-nos en una nova aventura. Em sorprèn el nihilisme en què cau de vegades el catalanisme, tot i que no m'estranya tenint en compte qui ens governa. Una altra preocupació és l'actitud d'Esquerra, captiva i desarmada, més capficada a buscar la manera que, passi el que passi, res no l'aboqui a renunciar al poder que no pas a articular una majoria nacional que pari els peus a socialistes i populars. També em preocupa el paper del PSC, sobretot pel que té de demostració del fracàs de l'aposta estratègica d'Esquerra. El partit que havia de liderar la nova onada sobiranista (la de la gent que no té cap afecte per la identitat nacional però que, per art de màgia, havien de ser una legió d'independentistes per la butxaca) resulta que paga altre cop el favor fent la campanya més espanyolitzant de les que recordo. El PSC destina els seus recursos a fer campanya contra Pizarro, número 2 del PP a Madrid, que a Catalunya és la quarta força política. El PSC no reconeix ni CiU i ERC com a alternatives polítiques de res, i passa directament a fer campanya contra Mariano Rajoy, Pizarro i els bisbes espanyols. Menysprea el sistema polític català senzillament perquè no hi creu, perquè pensa que és una anomalia de la democràcia espanyola i que algun dia --ells pensen que més taviat que no pas tard-- aquesta anomalia quedarà subsanada i ja serem "normals": per fi podrem triar entre PSOE i PP, sense la molèstia que representa CiU --extingida-- i Esquerra --dissolta dins del PSC.
Que prenguin nota els grans estrategues d'Esquerra d'aquesta nova aportació socialista a la "independència" de Catalunya. Mireu la campanya del PSC i sabreu quin país tenen al cap. Catalunya? No: Espanya.