11 abril 2008
El PSC, la kryptonita del catalanisme
Llegeixo que Carme Chacón serà nomenada ministra de Defensa. Sembla que a Zapatero li continua interessant més l'estètica dels gestos que no una certa idea de governar l'Estat. Busca més els titulars que ja comencen a córrer (la primera dona ministra de Defensa) que no pas la coherència d'un nomenament. I ja sabem que Corbacho també serà ministre, i veurà satisfeta la seva ambició i obsessió personal (que curiosament ha passat inèdita als ulls dels savis i aguts humoristes del nostre país, tan valents quan es tracta de ficar-se amb qui no té el poder de despatxar-los de la feina o de no renovar contractes amb les seves productores, o de no comprar-los nous programes).

El nou gabinet Zapatero confirma que el PSC ha tornat a exercir de kryptonita del catalanisme: un cop a Madrid, es treuen la careta i es dediquen a complaure l'amo per tal d'anul·lar tota opció d'influència i força política del catalanisme a l'Estat. Segur que a partir d'avui posaran a treballar la seva legió d'estómacs agraïts perquè elaborin teories que demostrin que per a Catalunya és vital gestionar els exèrcits des del catalanisme. Per no parlar de l'entusiasme que ha despertat en els sectors catalanistes el nomenament de Celestino Corbacho, el polític més barrut del socialisme espanyol instal·lat a Catalunya, l'home disposat, si li ho encarreguen, a ressuscitar formalment la federació catalana del PSOE. (Per cert, l'home a qui Esquerra ja ha votat a favor com a president de la Diputació perquè imagino que complia els requisits ideològics i nacionals que suposo que amb el nou càrrec no desapareixeran. Vull dir que espero que ningú d'Esquerra s'estripi les vestidures).

Però la realitat és contundent: a Foment repeteix la Magdalena Álvarez, i el president del Congrés és José Bono. I què han fet els 25 diputats del PSC? Aplaudir, i quasi els salten les llàgrimes dels ulls de tanta felicitat.

L'aposta per regalar tot el poder de Catalunya al PSC havia de servir, ens deien, perquè així els socialistes catalans a Madrid plantarien cara al PSOE i començaríem la revolució que ens portaria a la independència (sic). Algun d'aquests savis que ens han ficat en aquest embolic em pot dir, sincerament, quina diferència hi ha entre un PSC que no hagués obtingut els colossals favors d'Esquerra, i l'actual PSC? Quina diferència de comportament a Madrid hi hauria? Cap ni una. Ep, i la culpa no és del PSC: ha continuat fent allò que ja feia i que li ha permès governar Catalunya gràcies a Esquerra i sense haver de variar ni un punt del seu programa. Per què han de canviar allò que els dóna tant de rendiment? Si els surt gratis!

Per cert: m'agradarà veure la cara dels regidors republicans de Girona que van impedir que s'aprovés la moció de CiU en què demanàvem la reprovació de la ministra de Foment, per inútil i perquè no és cap garantia per a les obres del TGV a Girona. I teníem raó: han passat els mesos i la incompetent de Foment no ha començat les obres. Ara ja no tinc cap dubte que quan demanarem que l'enderrocament del viaducte el pagui Madrid i no pas els gironins els regidors republicans li tornaran a fer costat, que per això serveixen les crosses.

Ni foment, ni economia, ni cultura, ni educació: Defensa i treball, i va que xuta. És clar que Zapatero pot tenir raó en una cosa: si tot el que el "catalanisme" del PSC pot aportar a sectors estratègics com Indústria és aquesta calamitat que es diu Joan Clos, el millor que podem fer és quedar-nos a casa.

Objectivament, el catalanisme està pitjor que mai a Madrid. I segons els xarlatans de fa cinc anys avui ja hauríem de ser l'hòstia en patinet. La seva capacitat de previsió, planificació i anticipació recorda la dels dissenyadors i ideòlegs de la línia Maginot, uns dels curts de gambals més notables de la història moderna. És clar que potser pensen com Pétain, que va creure que el millor que es podia fer per salvar la pàtria era pactar amb els nazis invasors, i va demanar als francesos que li fessin confiança... Jo sempre he preferit De Gaulle. Encara que això impliqui passar un temps a l'exili. Un dia alliberarem París, no en tingueu cap dubte.

 
Escrit per krls el dia 11.4.08 | Enllaç permanent |


3 Comentaris:


At dissabte, 12 abril, 2008, Blogger Patrici Oliveras

Carles, bon dia,
Quina emprenyada que portes, tens tota la raó i l'única cosa que ens queda és que surt el sol cada dia, i això és una alegria. Del PSC ja sabem que en podem esperar, tant a casa nostre com a Madrid, l'única cosa que els importa és tenir el poder polític per poder estar a prop del poder econòmic i riure'ls-hi les gràcies. Encara tinc fresc a la memòria les farres de Marbella amb la jet i els ministres Gonzalez, en Boyer i la Isabel Presley (o com es diguin), i també recordo amb tristesa el que va suposar l?estafa de les ?primes úniques? a mans dels ministres socialistes. Gent que havia treballat tota la vida, estalviat tot el que van poder, i confiant en el que els hi deien els directors de la Caixa i del Banc de Bilbao, van dipositar els seus estalvis en les primes úniques que més tard van ser denunciades. Va ser un robatori legal a tota la societat treballadora. I ara es queixaran que no estalviem, ja els hi val.
Bé com deia, sort que cada dia surt el sol, i el podem veure.

 

At dissabte, 12 abril, 2008, Blogger Patrici Oliveras

per cert i ara d'on treuran els diners per donar resposta a les necesitats creades

 

At dissabte, 12 abril, 2008, Anonymous Diego Sola i Garcia

Brillant post, Carles. Felicitats!

Tant de bo el dia de l'alliberament de París, seguint la metàfora històrica, no estigui lluny. El col·laboracionisme amb l'enemic de la causa nacional catalana (i ja n'hi ha prou que els mitjans catalans parlin de 'catalanisme [Corbacho i Chacón ?!?!] al govern de Zapatero') està fent estralls a una velocitat vertiginosa.

Ens en sortirem! Salutacions!

 

Publica un comentari

~ Inici