A tots els que practiquen l'esport de moda d'aquest país (la fiscalització dels gestos, paraules, accions, decisions i acords de CiU) els recomano que analitzin amb calma i rigor intel·lectual el procés negociador d'aquests dies a Madrid. La realitat és tossuda i deixa en evidència, per ganduls mentals, els que s'abonen entusiastes als relats que escriuen els guionistes oficials i oficiosos d'aquest país. Resulta que mentre el país s'entreté amb les bromes fàcils i fatigants sobre Duran i Lleida i les seves suposades obsessions ministerials, qui de debò perd el cul per ser ministre i no se n'amaga és el senyor Corbacho, del qual ningú gosa fer cap mena de broma, no fos cas... Mentre mig país pensa que CiU ha acceptat "abstenir-se" en la votació de José Bono com a president del Congrés a canvi d'una vicepresidència de la Cambra, en contrast amb el "vot en contra" i de la fermesa d'Esquerra... resulta que la papereta amb què els diputats de CiU i d'Esquerra han expressat el seu vot ha estat exactament la mateixa.
Negociar és consubstancial a la política. Per fer-ho calen dosis d'habilitat, una noció del calendari i dels temps històrics, molta informació de l'adversari, poc dogmatisme... i sobretot molta discreció pública. Sempre m'ha sorprès la lleugersa dels "estrategues" d'Esquerra que expliquen per les cantonades la seva estratègia (allò d'apropar-se al PSC per poder penetrar en el seu espai social i així créixer en els seus feus tradicionals), perquè no han fet més que posar sobre avís les teòriques víctimes de la seva gran visió estratègica. El resultat salta a la vista: PSC 25, ERC 3.
Per això vull felicitar els negociadors de CiU a Madrid, amb Duran i Lleida al capdavant. Han aconseguit retornar una mica de seny a la praxi política i elevar el nivell. Aconseguir una vicepresidència sense haver d'empassar-se el galàpet de votar a favor de José Bono no era gens fàcil, sobretot tenint en compte qui hi ha negociant a l'altra banda de la taula. A algú això li sabrà greu, i ja trobarà explicacions plausibles que casin amb els guions que escriuen des de llocs tan remots com Nicaragua, Polònia o Calàbria. La vida, quan te la simplifiquen, és més fàcil de suportar. Hi ha gent que agraeix no haver de pensar gaire, i d'això me'n vaig adonar de molt jovenet quan llegia a les planes del desaparegut Correo Catalán el lema d'un candidat postfranquista al Senat a l'inici de la Transició (devia ser l'any 1977) que es deia Eduardo Tarragona i que es pagava la campanya de la seva butxaca: "Al pa, pa, i al vi, vi". Però per sort és menys gent de la que els politburós dels partits s'imagina. Eduardo Tarragona no en va fer ni cinc de calaix, amb la seva campanya.
Torna el temps de la política, i s'allunyen els temps de la ximpleria i la gesticulació buida? Tan de bo, però sobre això sóc pessimista. No hem d'oblidar que d'aquí a pocs dies s'investirà president del Govern espanyol el rei de la buidor, la lleugeresa i la frivolitat polítiques.