L'enèssima expressió sectària d'un diputat socialista és el resultat de diverses circumstàncies que lamentablement condicionen el nostre present nacional. La primera, la sensació d'impunitat que tenen els socialistes d'ençà que Esquerra va decidir casar-s'hi. Per això em sorprenen les llàgrimes de cocodril que mostren alguns destacats membres d'Esquerra que van fer tot el possible i més perquè individus com Manuel Mas o Joan Ferran tinguessin el poder per fer i desfer al nostre país. Es pot saber de què caram es queixen? La segona, la convicció històrica que té el PSC que l'hegemonia social de TV3 i Catalunya Ràdio ha estat l'obstacle que durant 25 anys els ha impedit de guanyar unes eleccions nacionals. Hi ha una càrrega de ressentiment tal que no en fan prou a controlar-ne fins el darrer detall sinó que en volen la seva marginalització. I per això hi ha les audiències que hi ha... I la tecera, la més important, és que per al PSC la premsa és un instrument fonamental d'un sistema polític en què ells són al vèrtex superior. La premsa ha de ser, per gust o per força, la col·laboradora necessària que els garanteixi l'hegemonia política. Fan tot el que poden per controlar redaccions de mitjans i per marcar les seves línies editorials. Quan convé, creen els seus propis mitjans i destinen enormes quantitats de diners a mantenir tinglados. El seu sectarisme no atén de raons, de persones, de punts de vista diferents, legítims i democràtics. Per desgràcia no tots són tan sapastres i inútils com Manuel Mas, que queda desactivat pel simple fet de revelar en públic les seves intencions periodisticides. N'hi ha que fan feina des de la discreció d'un consell editorial, sense avisar, a traïdoria i mentint per aconseguir la neteja ideològica de les redaccions.