Poques persones ignoren que la construcció i destrucció d'un fogueró de Sant Joan és un acte amb una dimensió simbòlica que emfasitza la seva ja prou espectacular dimensió física. Si hi cremem un moble vell, hi cremem el record de tot allò que l'ha acompanyat. Quanta gent no haurà volgut cremar, aquesta nit, els mals auguris de l'economia? En tot cas, finalment el president del Govern s'ha adonat --i ha estat l'últim a fer-ho, cosa que defineix perfectament la seva incompetència-- que no estem davant de cap aterratge suau, ni de cap ajustament sostenible. Encara no ha pronunciat el mot "crisi" perquè aquests socialistes són com els fanàtics religiosos d'antany: temen tant certes paraules que no gosen pronunciar-les, i per això busquen eufemismes. Zapatero admet que l'economia creixera "per sota del 2%", cosa que vol dir que podem estar contents si creix l'1'8%. Però encara fa servir el guarisme "dos". La taxa de desocupació superarà l'11%, i fa un parell de setmanes vaig sentir el professor Argandoña pronosticant que podia arribar al 12%. Un desastre monumental, que Zapatero intenta allunyar de la seva figura per por de perdre la santedat (laica, faltaria més) que aspira a representar.
Per a mi, sempre serà un misteri l'entusiasme amb què alguns han encarregat a un solemne incompetent la resolució dels problemes de la seva economia.
Potser l'any que ve ens sobraran coses per enviar al fogueró.