18 juliol 2008
El català del president de la Generalitat és un tema tabú?
La ministra de Fomento, la socialista Magdalena Álvarez, es pot ficar de manera grollera durant un debat parlamentari amb el castellà del diputat Joan Herrera (per allò de "antes doblada que partida"), però Felip Puig no pot qüestionar la qualitat del català de José Montilla en una intervenció en un programa d'humor a la ràdio. A una li riuen les gràcies, i a l'altre l'acusen de xenòfob els companys de partit de la Maleni. I és que del català del president de la Generalitat no se'n pot parlar. És un tema tabú. A la Catalunya trisocialista impera la llei de silenci sobre determinats temes. Abans es queixaven que hi havia un oasi, però ara sembla que els convé la pau dels cementiris. Tots callats o surt la tropa a mossegar directament al coll.

Si no podem parlar del català del president de la Generalitat... podrem parlar mai del català de ningú? És que només podem parlar del català de Montilla per dir que segueix cursos però no podem demanar-li per què en trenta anys que fa que cobra un salari públic no ha trobat el temps per matricular-s'hi molt abans? I encara una altra pregunta: si Montilla no hagués estat elegit president i fos el cap de l'oposició al Parlament, també estaria fent cursos de català?

Jo no discuteixo la necessitat de no fer un debat a l'entorn d'aquest tema. No l'hem de fer, ni ens convé. Però quan Carod-Rovira acusa els espanyols que no saben pronunciar el seu nom en català de "tenir un problema", o quan humilia una diputada de CiU en una comissió parlamentària pel seu català i s'atreveix a citar Pompeu Fabra durant la seva intervenció per fer més evident la seva sapiència... qui atia veritablement el foc? És que Carod és un home que provoca "simpatia" cap a la causa que diu defensar? És que és un exemple per aconseguir adhesions a Catalunya? Que no recorda que unes paraules seves --degudament tretes de context, com ara li passa a Felip Puig-- van provocar un boicot execrable a productes catalans? Que no té un mínim de memòria i de decència?

Una persona amb la cua de palla com ell faria bé de ser més modest, més discret, més responsable. Però no ho és. I aquest és un dels problemes de la llengua catalana: que qui l'ha de defensar és un priòman que no se sap controlar. I que no dubta ni un segon a posar la llengua catalana als peus dels cavalls si pensa que això el pot beneficiar políticament. No em va estranyar gens que en sortir Carod de l'hemicile, un diputat del PP el felicités des de la distància, amb un gest de clara aprovació. En sóc testimoni.

Del debat d'ahir em quedo amb la cara del secretari de política lingüística, que s'ho mirava des de la tribuna. Era un poema. No sé si ho interpreto bé, però jo diria que no va sortir molt orgullós de la intervenció de Carod.

Quina pena que Carod no dediqués tanta energia a respondre els incompliments de la seva gestió que jo li vaig exposar. L'haurien d'avergonyir. D'això seria bo que també en parlés el president d'Esquerra Joan Puigcercós, i que demanés per què la consellera Geli no exigeix als metges que vénen de fora el mateix que el conseller Huguet vol per als professors universitaris que també vénen de fora. I que demanés per què el secretari d'Immigració (d'esquerra) parla en castellà en una entrevista per a una televisió estrangera. També és per què fa més fino? I que digués les raons per les quals Esquerra de Girona no va votar la moció en contra del decret de la tercera hora de castellà. Ho pot explicar?

 
Escrit per krls el dia 18.7.08 | Enllaç permanent |


2 Comentaris:


At dissabte, 19 juliol, 2008, Blogger Cristòfol

En la meva opinió el debat es pueril i estèril.

Infantil perquè no aporta res ni tindrà fruits.
Estèril perque desmotiva i esterilitza consciències al meu voltant A la metròpoli.

Els arguments són fluixos i el nus gordià [la voluntat i el 'tempo'] subjectiu.

És una llàstima llogar servidors públics per malbaratar cèntims en aquestes baralles de galliner.

 

At dissabte, 19 juliol, 2008, Blogger krls

Cristòfol, merci pel comentari.
Faig una reflexió sobre si hi poden haver temes tabú. És bo saber-ho. Si no podem parlar de l'educació que Montilla ha triat per als seus fills (és gaire motivador, això? és un missatge de confiança cap als catalans que porten els nens a l'escola pública?) ni podem parlar de l'ofici i el benefici del president, ni de res... m'adono de quina qualitat democràtica anem consolidant.

D'altra banda, si hem de calcular què motiva i què desmotiva, jo també et puc parlar del meu entorn i de la gent que blasma del sistema democràtic pels abusos de la fórmula tripartita. Jo no vull entrar --i fixa't bé que no ho faig en cap moment, ni ho faré-- a opinar del català que ha de parlar Montilla o el que parla. No ho he fet mai perquè crec que només pot alimentar un victimisme interessat. Però em sembla inconcebible treure de context unes declaracions i fer-les més grans del que eren. L'error inicial d'en Felip Puig, reconegut i esmenat a les poques hores, va ser aprofitat indecentment per Carod-Rovira, que va centrar el seu discurs a la tribuna del Parlament en aquesta qüestió. T'asseguro que la desmobilització del catalanisme que provoca aquest personatge és de proporcions gegantines. A mi això em preocupa, i molt.

 

Publica un comentari

~ Inici