09 juliol 2008
El Manifiesto punxa, però deixa un gust amarg
La carta de la cantant Luz Casal --una de les cantants del panorama ibèric que m'agrada més-- desmarcant-se del Manifiesto, les manipulacions diverses que es van coneixent i l'escàs suport acadèmic de la iniciativa, a més de dures rèpliques des de visions tan espanyoles com la dels seus promotors, indiquen que la febre nacionalista liderada per les velles glòries de l'espanyolisme va de baixa. El Manifiesto ha punxat per manca d'interès de la seva pròpia gent: en un Estat de 46 milions de persones tan sols l'han acabat subscrivint al cap de tres setmanes poc més de 100.000 persones. Una ínfima part, una minoria --molt radicalitzada, molt fanatitzada i molt sorollosa, però una ridícula minoria--, subscriu el que proposen gent que expressen tan bé la modernitat espanyola com són Federico Jiménez Losantos i Pedro J. Ramírez.
Em fa patir que Luz Casal ho hagi passat malament, i celebro que hagi tingut la valentia de rebel·lar-se contra la manipulació.
Les desercions al Manifiesto i sobretot les absències són una autèntica derrota, que serà dura de pair per als seus promotors. No han escamitat en mitjans, però el país --el seu i el nostre-- té un problema de debò, molt diferent al que ells volen convertir en prioritari, al qual el nacionalisme espanyol no té cap interès a fer front: la crisi econòmica. Mentre la societat té problemes per arribar a final de mes i està espantada per l'esdevenidor immediat, de què es preocupen els salvapàtries del Manifiesto? De salvar una llengua d'un perill inexistent i d'uns èxits esportius efímers. Aquest és el seu món, irreal, delirant. Són els mateixos que pensaven i encara pensen que l'11-M va ser obra d'ETA, i que van condemnar el partit polític al govern a un llarg període a l'oposició. Una gran perspipàcia i una gran intel·ligència, sí senyor. No és el món de la majoria, afortunadament. Hi ha moltíssims més espanyols amb seny que no pas sense.
És cert, però, que al final queda un gust amarg. L'Antoni Puigverd en un article a La Vanguardia, al·ludia a l'escassedat de ponts que encara queden dempeus. Em temo que no són bons temps per als enginyers: som a l'era dels dinamiters, i fa més gràcia col·locar càrregues explosives sobre els pilars que sostenen ponts que no pas reconstruir-los o mantenir-los.
I tanmateix no quedarà més remei, quan passi tota aquesta febrada, de posar-nos a treballar altre cop. Ni en la més sobirana de les Catalunyes independents ens podríem permetre el luxe de prescindir de ponts amb els nostres veïns occidentals.
Em fa patir que Luz Casal ho hagi passat malament, i celebro que hagi tingut la valentia de rebel·lar-se contra la manipulació.
Les desercions al Manifiesto i sobretot les absències són una autèntica derrota, que serà dura de pair per als seus promotors. No han escamitat en mitjans, però el país --el seu i el nostre-- té un problema de debò, molt diferent al que ells volen convertir en prioritari, al qual el nacionalisme espanyol no té cap interès a fer front: la crisi econòmica. Mentre la societat té problemes per arribar a final de mes i està espantada per l'esdevenidor immediat, de què es preocupen els salvapàtries del Manifiesto? De salvar una llengua d'un perill inexistent i d'uns èxits esportius efímers. Aquest és el seu món, irreal, delirant. Són els mateixos que pensaven i encara pensen que l'11-M va ser obra d'ETA, i que van condemnar el partit polític al govern a un llarg període a l'oposició. Una gran perspipàcia i una gran intel·ligència, sí senyor. No és el món de la majoria, afortunadament. Hi ha moltíssims més espanyols amb seny que no pas sense.
És cert, però, que al final queda un gust amarg. L'Antoni Puigverd en un article a La Vanguardia, al·ludia a l'escassedat de ponts que encara queden dempeus. Em temo que no són bons temps per als enginyers: som a l'era dels dinamiters, i fa més gràcia col·locar càrregues explosives sobre els pilars que sostenen ponts que no pas reconstruir-los o mantenir-los.
I tanmateix no quedarà més remei, quan passi tota aquesta febrada, de posar-nos a treballar altre cop. Ni en la més sobirana de les Catalunyes independents ens podríem permetre el luxe de prescindir de ponts amb els nostres veïns occidentals.
Publica un comentari