L'inici de les vacances obre un període de treva personal i professional que intentarem d'aprofitar segons els bons propòsits de costum. Però enguany les farem amb un ai al cor, amb un ull posat a la platja o la muntanya i l'altre a la rentrada del setembre que es presumeix dura i complicada. L'amic Marc Vidal publica avui un dels seus posts carregats de valor i clarividència que caldrà retenir, i si us el recomano no és tant per aquests factors --que de per si ja valen la pena-- sinó principalment perquè les seves prediccions de la crisi s'han ajustat a la realitat malgrat que quan les va formular encara es lligaven els gossos amb llangonisses. No té res d'oracle: senzillament llegeix una mica més enllà del que expliquen els cronistes locals, que és un costum la mar de saludable. Vegeu què deia el 20 de febrer de 2006 Walter Munchau al Financial Times quan el govern Zapatero preparava més copes per a la festa que creia inacabable.

A l'estela de la gran onada que s'apropa --un tsunami que ara mateix no gosem dimensionar-- és bo que no eludim la responsabilitat que tots hi tenim, i que comencem no només per reconèixer la gravetat de la situació a partir dels indicadors disponibles sinó sobretot a no voler maquillar-la o edulcorar-la per raons estrictament partidistes. La Catalunya que realment sap cap a on va es prepara per a la crisi i fuig de proclames d'optimisme pueril que el partit als Governs --local, provincial, nacional i estatal-- s'entesta a fer-nos compartir. Qui tingui encara algun dubte que llegeixi els informes del Banco de España, i tindrà dades sobre les quals mesurar el grau d'optimisme que li provoca la situació. La gràfica que acompanya aquesta entrada mostra la fotografia d'una crisi molt profunda. Fa referència a la caiguda del comerç al detall, que és un dels termòmetres més fiables per determinar la salut de l'economia domèstica. Llegeixo que Zapatero ja se n'ha anat de vacances, i té tot el dret a fer-les. Espero que se n'hagi endut deures pendents per al setembre.