Si els bancs no fan de bancs, qui està aguantant el país? La resposta és senzilla i terrible: el sistema s'està repenjant dels estalvis de les famílies i les empreses, que estan obligats a recórrer als seus recursos privats per mentenir en funcionament el negoci. Els bancs no donen crèdit però l'activitat s'ha de mantenir mentre s'espera que vinguin temps millors. Això porta molts petits i mitjans empresaris, inclosos els negocis familiars, a tirar d'un dipòsit que en cap cas està pensat perquè faci les funcions de soci financer. I és l'últim dipòsit, perquè després, si aquest s'esgota i els bancs continuen sense obrir l'aixeta, el col·lapse serà inevitable.

Voldria que es llegís bé el que estic dient. No em planyo que algú que ha acumulat benefici durant tots aquests anys --cosa admirable, en contrast a l'orgia de consum i despesa supèrflua que s'ha donat en d'altres casos-- ara hagi de recórrer a aprimar-lo per poder mantenir l'activitat. Això és normal. El que dic és que s'estan donant situacions molt més anòmales, en què un petit empresari --botiguer, comerciant, proveïdor-- només pot recórrer al seu estalvi personal per donar aire a la tresoreria, pagar les nòmines, pagar els proveïdors que ja comencen a retardar pagaments i assegurar el manteniment de l'activitat. I ho fa sense tenir cap certesa que aquest esforç i aquest risc enorme que contrau servirà per aguantar mentre duri l'autisme financer de les entitats de crèdit.

Això és un risc molt gran. Alguns petits empresaris resistiran el que queda d'any però si la cosa no canvia serà inevitable retallar personal i despesa. I parlo estrictament de mantenir l'activitat, ja no dic res d'inversions i aliances estratègiques per poder créixer, cosa sobre la qual també hauríem de parlar.

Em preocupen els efectes d'aquesta situació a la ciutat de Girona. Sempre he defensat que la millor política social és la plena ocupació i que els negocis funcionin. Ja s'ha vist que la caiguda dels ingressos municipals, els que ens permeten dur a terme polítiques socials i d'inversió pública, es deu, en gran part, a la caiguda de la construcció (ho dic per matisar l'eufòria dels que veuen en qualsevol promotor un especulador pur i dur). Si els recursos privats de negocis i famílies es van assecant (en un gest lloable, que diu molt sobre l'esperit emprenedor de qui el fa) se'ns escaparà totalment de les mans un problema que avui és, encara, reversible.

Si voleu un altre dia parlarem dels aprofitats de la situació (empreses que no paguen proveïdors amb l'excusa de la crisi, retallades de personal justificades més per la psicosi que pels resultats d'explotació...) però jo parlo dels empresaris i emprenedors de debò, que són la majoria i als quals devem també la nostra atenció.