Aquests dies hem llegit multitud d'informacions relatives a la cúpula que en Miquel Barceló ha creat a Ginebra, a l'edifici de Nacions Unides. Em sembla una passada que s'hagin pagat tants de milions d'euros per aquesta intervenció, i em sembla obscè que es faci en nom dels drets humans, però no volia parlar d'això. Veig que alguns aprofiten l'ocasió per empastifar la polèmica de vernís lingüístic. Així, llegeixo astorat en una informació d'un de les publicacions electròniques de referència de la dreta espanyola que els diferents enviats del Ministeri d'Afers Exteriors espanyol van tornar escandalitzats per la forma de vida en què s'havia instal·lat l'artista mallorquí. I cito textualment:

"(...) el escándalo vino ante todo por el ambiente en que se instaló Barceló. Asistido de varias docenas de asistentes, en su mayor parte catalanoparlantes, Barceló pasó la mayor parte del tiempo en una tienda de campaña frente al ginebrino lago Lemán, a fin, según relatan los visitantes, de inspirarse del azul del lago para su cúpula".

És a dir, que el fet d'envoltar-se de catalanoparlants en un artista que té com a llengua pròpia el català s'ha d'entendre com a una provocació i un escàndol, i una garantia de vida dissoluta. Ho deixen anar amb una naturalitat que espanta. Algú ha dit mai si el seguici del president del Govern, del Rei d'Espanya, del president del PP o el de Fernando Savater és format, majoritàriament, per castellanoparlants? És una anomalia, és una excentricitat, és un abús, és una discrimació, el fet que Barceló s'hagi envoltat de gent catalanoparlant?