25 novembre 2008
Tripartit, una fórmula de govern subprime


Els diaris i revistes de la vella escola solien proclamar a la capçalera un concepte que veig que ha desaparegut. Al costat del nombre d'anys, informaven els lectors que tal publicació es trobava en una determinada "època", que volia dir les vegades que la publicació havia canviat de format, de línia editorial o d'equip directiu. Si ho apliquem al Tripartit, la seva capçalera hauria de parlar de la seva "segona època" i del "cinquè any" per bé que a partir de l'1 de gener l'ortodòxia aconsellaria posar ja "sisè any".

Encaminats, doncs, al sisè any del Tripartit, segona època, és hora de fer-ne un balanç. La federació de CiU ja l'ha fet aquest matí, a càrrec del nostre president Artur Mas. Us he adjuntat una presentació que podeu anar passant, i també us recomano aquest vídeo. Abans l'ha fet el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, i aviat el farà el conseller de la vicepresidència i expresident d'Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira.

Més enllà d'aquesta varietat de balanços jo en vull fer un de personal. Som a l'equador de la legislaura i és un moment per aturar-nos al replà i analitzar d'on venim i cap a on anem.

Fa temps que tinc la sensació que no anem enlloc. Ho dic amb convenciment. D'una banda el catalanisme ha patit i pateix la ferida, duríssima, dolorosa, llarga, d'una divisió artificial, forçada, nihilista. Amb el pas dels anys, l'error d'Esquerra esdevé tan colossal que ja ningú no gosa ni esmentar-lo. Nosaltres hem demostrat que sabem mirar endavant. Això no canvia l'anàlisi política ni la història de la política del país: el judici dels historiadors sobre aquest període serà molt sever, i alguns que pensen figurar a la secció d'herois nacionals coneixeran (dissortadament massa tard) grans decepcions. Però ja fa temps que no en fem qüestió. Tampoc ja no en parla Esquerra, encara que per exigències del guió aquests dies haurà de fer creure que tot va com una seda. És mentida, i ho saben. No cal insistir-hi: la fruita va madurant i el temps posa sempre les coses al seu lloc.

El problema és que cinc anys després de la irrupció del Tripartit com a nova cultura política catalana que volia substituir i liquidar la cultura política que havia fet admirable aquest país, ens trobem, com a nació, enmig d'un desert, desorientats, assedegats i, per més disgust, sense un trist oasi al qual recórrer per sadollar-nos (l'oasi va esdevenir la metàfora maleïda del pre-Tripartit, per estigmatitzar aquella pretesa caducada manera de fer política de Catalunya, i calia eliminar-los tots). No anem enlloc, ni pinta que algú dels que ens governen ho sàpiga en els dos anys que queden abans no hi torni a haver eleccions. I si algú em vol contradir acceptaré de gust el desafiament. L'ànim de la majoria de ciutadans és clar, i o bé al cap de cinc anys encara no els han explicat bé de què va la cosa, o bé és que, senzillament, no hi ha res a explicar.

De l'altra banda, la perversió generada pel model tripartit --que s'ha estès com una taca d'oli que acaba untant tot el país-- ha afeblit enormement la qualitat moral de la política. El tot s'hi val convertit en norma sistemàtica, l'aïllament de CiU com a pas previ a la seva liquidació decidida a plena consciència pels inventors del Tripartit, sense parar atenció que s'estava aïllant i s'estava pretenint liquidar la força guanyadora de les eleccions, ha deixat un pòsit de toxicitat en la percepció política del país que serà difícil de superar. De la Catalunya lliure hem degenerat a la barra lliure en què s'han convertit les nostres institucions, amb el nefast exemple de la Diputació de Girona com a cas de vergonya nacional, i la degradació amenaça d'enquistar-se.

El Tripartit ha estat des dels seus orígens un pacte subprime, una hipoteca per a l'accés al poder autoconcedida a insolvents polítics que avui han esdevingut morosos. I a la pobra Catalunya, que esperava les rendes promeses d'aquesta hipoteca en la qual la va ficar Esquerra, llargament i subtil treballada pels socialistes, avui li tornen els rebuts i els pagarés que li van estendre no tenen fons. Ni finançament, ni traspassos, ni desplegament estatutari, ni infraestructures, ni res del que era rellevant fa tot just un parell d'anys quan els líders --i no tan líders-- d'Esquerra es van conjurar a defensar la bondat del Tripartit, segona època. El pacte políticament subprime que van renovar Montilla, Carod-Puigcercós i Saura avui ja fa figa, però això no vol dir que hi hagi eleccions anticipades. L'únic ciment que no està afectat per la crisi és el que uneix els tres socis del govern, el ciment del poder peti qui peti. Encara que qui peti acabi essent el país.

El debat no és si el tripartit fa coses bones o tot el que fa és dolent. Jo no he dit això, encara que algun amable lector estarà temptat de pensar-ho. És un parany en què no hem de caure. Faig un esforç per analitzar amb perspectiva i arribar a conclusions que em semblen correctes. I dic, sentint-ho molt, que la Catalunya d'avui no és millor. Que s'ha afeblit, sobretot nacionalment. Que la llengua recula. Que la qualitat moral de la nostra política davalla. Que el nostre sistema de salut perd qualitat. Que el nostre sistema educatiu presenta alarmes. Que creix la inseguretat al mateix temps que creix la insensibilitat del govern. Que la llei de dependència ha estat una gran, gran, espantosa i cruel aixecada de camisa. Que en tot el 2008 la conselleria de Treball no ha executat la meitat del seu pressupost! Que no hi ha ambició.

I que que les paraules s'han convertit en els fets. I que ja hem descobert que el fet era la paraula, i que no hi ha més. Que el fet que es correspon a la proclama de "fermesa" és la proclama mateixa, sense res més.

És el que penso. I ho escric perquè, dos anys després d'un dels episodis més desafortunats de la nostra història recent crec que la reflexió és justa i pertinent. I per manifestar que el compromís per reforçar un canvi i trencar amb els governs subprime em motiva --a mi i a tots els meus companys-- més que mai.

 
Escrit per krls el dia 25.11.08 | Enllaç permanent |


3 Comentaris:


At dimecres, 26 novembre, 2008, Anonymous Albert Medrán

Carles, trobo molt positiu que facis un anàlisi d'aquestes característiques, però temo que no veig el mateix quan miro el vídeo. Així ho he fet constar al meu post.

Suposo que si CiU vol presentar una alternativa al que anomenes subprime, caldrà una tasca propositiva que intueixo al teu post però no al vídeo.

És només un comentari, sense cap ànsia de polemitzar.

Una abraçada,

 

At dimecres, 26 novembre, 2008, Blogger krls

Gràcies Albert pel teu comentari, i pel que hi dius, que valoro i aprecio.
És cert que sovint se'ns enfoca més quan formulem crítiques que no pas quan realitzem propostes. Però això no vol dir que no les fem; en realitat, mai no les hem deixat de plantejar. El que passa és que costa de fer-les saber i d'estendre-les (ep, almenys ens costa a nosaltres) i el Tripartit s'ha conjurat perquè CiU no aparegui mai com a força que, al costat de la crítica i control del Govern, també és una força propositiva. Certament encara hem de continuar aprenent, no ho nego pas. Però estic content del camí que hem fet en dos anys, a nivell intern i també a nivell social.

Felicitats pel bloc!

 

At dijous, 27 novembre, 2008, Anonymous Albert

Personalment, crec el mateix que l'Albert Medrán. Si en comptes d'haver presentat un vídeo relatant totes les desgràcies del govern (ja conegudes per la majoria) s'hagués fet un altre explicant les propostes del partit per a arreglar la situació, el resultat hagués estat molt bo. A les passades eleccions el tripartit va sumar degut a l'absurd DVD del "Confidencial.cat". Si tants recursos s'haguessin esmerçat en presentar un vídeo il·lusionant, ple d'idees, propostes i esperances, CiU hagués arribat sense problemes als 52 o 54 que algunes enquestes predeien.

 

Publica un comentari

~ Inici