Fa uns dies, al ministre espanyol de Foment, José Blanco, li sortia l’orgull patriòtic per les orelles perquè estava convençut que la història acabava de completar un d’aquells girs que es donen molt de tant en tant: ni més ni menys que la gran potència americana els visitava per veure com n’eren d’espavilats aquells socialistes que van decidir construir l’alta velocitat ferroviària entre Madrid i Sevilla. No per casualitat ni per error va evocar, a mena de rescabalament històric, el film “Bienvenido Mister Marshall” per deixar clar el significat de la visita del màxim responsable Ray LaHood, ministre de Transports del Govern dels Estats Units: allò era com la pel·lícula però al revés. Ara eren els americans els qui descobrien, finalment!, que l’Espanya de Zapatero –com la d’Aznar o la de Rajoy– és el pou d’on poden extreure les seves millors polítiques.

Tanta província concentrada en el govern espanyol em repugna i per això vaig girar full ben de pressa. El cap de setmana, repassant retalls de premsa internacional, veig que la versió de The Wall Street Journal no és exactament l’eufòrica, patriotera i provinciana dels socialistes espanyols. El senyor LaHood va visitar Europa i va viatjar en diversos trens d’alta velocitat (també amb els de França, on són pioners en la matèria) no pas per veure idees i meravelles (que ja coneixia perfectament, d’altra banda) sinó per decidir a qui encarreguen els contractes del projecte d’alta velocitat ferroviària americana. La crònica de la premsa espanyola de la seva visita semblava passar per alt aquest petit detall i donava per fet que l’AVE havia inspirat Obama, i que el negoci ja està tancat.

L’experiència els hauria d’aconsellar ser més prudents. Ells mateixos podrien recordar les peculiaritats, per dir-ho d’alguna manera, en les contractacions de l’AVE de Sevilla, en la tecnologia usada… i la relació d’aquesta tencnologia amb la política internacional. La Hood ha vingut a fer un primer càsting entre les experiències avantatjades d’Europa, que es divideixen en dues grans famílies teconològiques: la francesa i l’alemanya. Tant de bo que sigui quina sigui l’elecció, això beneficiï la indústria catalana, que és el que en realitat hauríem d’assegurar. Impressionar els americans, fer el fatxenda davant del seu ministre
de Transports, pot despistar de l’objectiu principal que estic segur que els francesos no han perdut de vista…