Han passat més de 24 hores d’ençà que hem conegut els resultats definitius de les eleccions europees de diumenge passat i crec que podem extreure algunes lliçons una mica més reflexionades que la primera reacció, encara amb les xifres calentes.

1. L’abstenció a l’Estat espanyol no és alarmant si la comparem amb Europa (se situa per damunt la mitjana) però sí que ho és a Catalunya. La diferència entre un país i l’altre és que aquí fa temps que alguns van decidir eliminar el valor simbòlic dels resultats de les urnes, mentre que en la història de la democràcia espanyola des de 1977 això no ha passat mai. Ho he escrit en ocasions anteriors: la desafecció política que colpeix la societat catalana té a veure en bona part –no només– amb la grapejada al sistema que han representat els dos tripartits, significativament el darrer i encara vigent. Altres factors de l’abstenció són compartits amb altres països europeus.
2. La campanya bipartidista no serveix per arrossegar i convèncer la majoria de la gent d’anar a votar. Però el bipartidisme té dos poderosos progenitors. En el futur caldrà introduir també aquest missatge quan ens adrecem al ciutadà. El PP i els socialistes són, en aquest aspecte, uns aliats que s’entenen la mar de bé.
3. L’estil de les campanyes socialistes ha tocat fons, i de mala manera. El menyspreu a la intel·ligència del votant es paga, i car. La prepotència, la superioritat moral, la desqualificació grollera i sobretot el recurs a la por per tal d’aconseguir vots (i ja em direu quin terme s’escau a l’acció de provocar por de manera deliberada per obtenir-ne beneficis…) han estat desemmascarats d’una vegada. Espero que sigui per sempre, però amb aquesta gent mai se sap. No són de fiar ni en aquestes coses.
4. La resistència de CiU i PNB és l’única alternativa que ha demostrat fins i tot en les condicions més adverses que serveix per plantar cara a PP i PSOE. Les úniques taques del mapa de l’Estat que no són vermelles o blaves les aporta la coalició liderada per CiU i el PNB. Voler carregar-se el nacionalisme polític català i basc només condueix al reforçament de socialistes i/o populars. Acceptar aquesta realitat, tossuda, hauria estalviat a alguns il·luminats el viatge cap al no-res en què s’ha convertit la seva aposta estratègica.
5. No és cert que situar un sobiranista al capdavant de CiU ens hagi situat fora de la centralitat. Hi estem tornant a entrar, gràcies a Tremosa i l’aposta valenta i desacomplexada de la direcció. Canvi de paradigma.
6. Europa interessa més del que les urnes expliciten. El resultat del vot en blanc és una suggerència a tot això, i molt eloqüent. El que no interessa és l’Europa que es fa des del campanar: la que ens han pretès fer els socialistes i els populars, amb arguments repugnants. Parlar de trens o d’independència o de llengua és molt més europeu que parlar de vestits, de l’ús de l’avió oficial o de jovenetes conilles entretenint el que pugui quedar de la virilitat d’uns personatges decadents. De manera que mentre alguns podrem continuar parlant de trens, d’independència i de llengua,  d’altres hauran de deixar de parlar de costura.
7. Ha quedat demostrat una vegada més, i potser de la manera més contundent, que ni bascos ni catalans volem ser salvats per salvapàtries que expliquen a l’Estat espanyol la desgràcia que tenim de parlar en català o basc. Queda clar que l’argumentari de la persecució lingüística té predicament entre els qui només parlen una llengua i és un absolut fracàs entre els qui suposadament són víctimes de la situació. Rosa Díez és tan sectària com inútil (inútil com a redemptora de descarriats, vull dir).
8. No es poden extrapolar els resultats a cap altra elecció següent. Si això fos així, i tenint en compte els resultats de CiU de l’any 2004, ningú no entendria els creixements electorals posteriors i la victòria de les eleccions nacionals de 2006, molt més clara i rotunda que la de 2003… encara que, com aleshores, no se’ns va permetre formar govern. Però és cert que hi ha una tendència consolidada que tampoc no es pot ocultar ni relativitzar.
9. Ha funcionat bé tot el tema electrònic, però encara som a les beceroles. Ha dominat més, encara, l’aplicació d’estricte màrqueting electoral per damunt de la de màrqueting polític. Però hem avançat en seriositat i retrocedit en focs artificials.