Han passat uns dies d’ençà que vaig oferir, dilluns, la conferència titulada “Preparem el canvi, construïm el futur” i us n’ofereixo una valoració, lògicament personal, parcial i interessada. Vull dir que no és una valoració objectiva, i demano als lectors que no se l’agafin com a tal.  No l’he pogut fer abans perquè dimarts, dimecres i dijous els he passat al Parlament, on hi ha hagut ple i reunió del grup parlamentari. Si heu seguit el debat d’aquest matí a través del Canal Parlament haureu vist, suposo que tan sorpresos com els que hi érem, la manera com el conseller Castells ha perdut els papers i s’ha obnubilat completament després que el company diputat de CiU Jordi Turull li demanés per quina raó el dèficit pressupostari del 2008 que havia de ser inferior als 500 milions d’euros ha acabat essent molt superior als 4.000 milions d’euros. I com que una de les raons és l’augment incomprensible de la despesa, és lògic que al conseller Castells l’incomodés molt haver de donar una resposta plausible.

La conferència de dilluns va servir per exposar en públic les bases del canvi polític que proposem, format a partir de compromisos de tipus personal, compromisos-força en la forma de governar la ciutat, línies d’actuació en àmbits estratègics, i els eixos del model de ciutat cap al qual entenem que Girona ha d’avançar. I també per fer una crida a la societat gironina –aquella que comparteixi la necessitat que calen canvis– que ens ajudi a construir l’alternativa. És per això que, tal com vaig anunciar a la conferència, d’aquí a les eleccions treballarem en la confecció del programa de govern no només a l’interior dels dos partits que formem Convergència i Unió sinó també dialogant amb sectors exteriors a CiU que vulguin participar en la nova forma de governar i en la concreció de com encarem els desafiaments.

Algú m’ha fet notar que la conferència havia tingut un to poc crític amb l’actual govern municipal. A la majoria de gent que m’ha fet arribar la seva opinió això justament els ha agradat i han valorat positivament que es pugui construir un discurs d’aquesta manera, però admeto que també hi ha hagut gent que esperava més duresa amb l’equip de Govern, i així m’ho han fet arribar. D’altres han aplaudit la claredat en parlar dels compromisos sobre un aspecte tan important en un canvi polític com és l’organització de l’Ajuntament, o en l’aposta per la qualitat democràtica i la nova economia, i en canvi d’altres esperaven que ja concretés el programa electoral.

Al final de la conferència ja vaig dir que amb aquell acte no pretenia fer un programa electoral, ni presentar un programa de govern, ni polemitzar sobre aspectes concrets de la gestió municipal. Sí que volia emmarcar, si voleu amb unes línies més ètiques que no pas de política de partit clàssica, els paràmetres amb què es governarà el canvi a la ciutat:

• La transparència i la qualitat de la informació: amb les associacions de veïns, amb els particulars afectats, amb les empreses o sectors socials interessats. Cal una exposició pública de la informació i la documentació molt més dinàmica, incentivada, participada, sense confusions ni equívocs interessats, sense mitges veritats o passant de puntetes pels temes més delicats i conflictius per evitar un suposat desgast d’opinió pública.
• La responsabilitat: Els ciutadans han de tenir la certesa que el seu Ajuntament funciona escrupolosament i és un engranatge en el qual tots els qui hi tenen responsabilitats, siguin polítiques o siguin de funció pública, en fan la seva prioritat absoluta i dirigeixen l’organització municipal des d’aquest principi i compromís. I quan per negligència o deixadesa els errors comporten perjudicis greus a la ciutat, el govern ha d’assumir la seva responsabilitat i restituir la credibilitat en la institució.
• L’atenció al ciutadà: el tracte, l’acompanyament en la gestió, la igualtat en les condicions, la facilitat davant les dificultats sobrevingudes, la no arbitrarietat, la resposta el més immediata possible, el pacte, el diàleg. Menys litigis jurídics per manca d’atenció municipal i dedicar molt més esforç a la resolució dels problemes entre particulars i administració.
• La proximitat i l’accessibilitat: el sistema ha de procurar un accés ràpid al responsable polític o a l’àrea tècnica corresponent davant de qualsevol demanda o problema per evitar que es demorin les respostes, amb la conseqüent pèrdua de diners i oportunitats, o amb el perjudici que comporta la no resolució d’un mal servei. Fer més proper i més accessible el sistema polític local és una condició indispensable per recuperar la confiança i la il·lusió en el projecte col·lectiu.
• Cap gran decisió sense una consulta ciutadana. En vam parlar en la campanya electoral i ho reiterem; l’ajuntament no pot tenir por a l’opinió ciutadana en els assumptes que són fonamentals, sinó tot el contrari: l’ha d’estimular i hi ha de dialogar de manera que no quedin ombres de dubte en la raó d’una decisió de transcendència.
• La no intromissió municipal en l’organització veïnal i cívica. És fonamental que els ciutadans que decideixen treballar per la ciutat organitzant-se a l’entorn d’associacions de veïns, d’ateneus, de clubs, de tota mena d’entitats, ho puguin fer sense l’allargada ombra de l’ajuntament planant sobre llurs decisions i opinions. Hi ha d’haver independència política i transparència financera de totes les ajudes i compromisos municipals.
• La potenciació del mèrit, del talent i de l’esforç en l’organització municipal: per damunt de fidelitats polítiques, militàncies, carnets a la boca o qualsevol forma de perversió de l’organització administrativa, el col·lectiu humà que treballa a l’ajuntament ha de ser liderat pels millors, pels que en saben més, i pels que volen aprendre més. El mecanisme d’accés al treball municipal, el meritatge interior, les possibilitats de promoció professional, no només han de semblar justos sinó que ho han de ser sempre, per damunt de capricis polítics.
• La no perpetuació en el poder. Sóc dels que creu que no és bo que ningú es perpetuï en el poder. Jo no ho faré. No penso que hi hagi d’haver cap canvi normatiu que reguli el que és una opció personal, però sí que el ciutadà ha de saber de bon començament l’abast del compromís que el seu alcalde o la seva alcaldessa contreuen a l’inici del seu mandat.

Naturalment, aquests compromisos impliquen una manera de governar la ciutat diferent a l’actual, i en la línia del que la gent espera. Amb aquesta manera de governar, que ha de comportar canvis concrets en la gestió d’allò quotidià (neteja, seguretat, vialitat, gestions administratives, permisos urbanístics per a obres menors, llicències d’activitats, llicències de primera ocupació…) i una major eficiència i eficàcia, a més d’una major proximitat amb el ciutadà, es podran impulsar les línies estratègiques en els àmbits  absolutament clau: salt qualitatiu en els recursos educatius; estratègies per multiplicar el negoci turístic, firal, congressual i comercial; aposta per la internacionalització de Girona com a actor de l’Euroregió; programes d’estímul als emprenedors locals i projectes de nova economia i economia neta; programes d’atracció d’inversió forana; programes per una nova i ambiciosa política d’habitatge, especialment en els sectors joves i amb dificultats… i naturalment la definició de l’espai alliberat pel viaducte en la línia d’afavorir el recosiment dels barris de la ciutat, l’aposta pel tramvia, la nova estructura del carrer de Barcelona, la potenciació de l’espai bici i l’espai vianant, etc.

Tot això, reconduint projectes mal plantejats com són el futur Trueta, la macroincineradora de Campdorà, el trasllat del parc de bombers fora del municipi, la presumible pèrdua de sòl a la zona de l’estació de mercaderies, els usos de la Devesa, el pavelló de la Devesa, el vial de les hortes de Santa Eugènia, el Modern, l’edifici d’Hisenda…

D’això i més en continuarem parlant, però espero que sigui cada dia amb més gent que s’incorpora al debat de com vol que sigui la ciutat per a les properes dècades.

Ara que els sectors d’esquerres tradicionalment contraris a la incineració de residus reconeixen el seu error i ens proposen un pla estratègic per situar plantes incineradores arreu de Catalunya és bo que no perdem de vista un principi fonametal del catalanisme: fem-ho, però fem-ho bé. El catalanisme ha fet compatible fer progressar el país i alhora anar-lo endreçant mitjançant el consens, el diàleg, el pacte. La proposta de macroincineradora de Campdorà sembla més el resultat de les circumstàncies i els meandres ideològics en què es mouen els seus actuals impulsors que no a la lògica de la planificació acurada, sostenible i respectuosa que esperàvem en un pla d’aquesta ambició i aquestes conseqüències.

Diguem-ho d’entrada: ens sembla un error hipotecar el futur de Campdorà i les zones d’aquesta plana instal·lant-hi un macrocomplex que va molt i molt més enllà de les necessitats de l’àrea urbana de Girona. Sabem, i en som partidaris, que cal modernitzar l’actual incineradora, que ha quedat vetusta i obsoleta en part pel propi pas del temps i en part per la poca atenció de què ha estat objecte pels seus propietaris, singularment l’Ajuntament de Girona. I que naturalment cal apostar sempre per la valorització dels residus mitjançant la producció d’energia. És d’una obvietat acalaparadora. Però el debat, a Girona, no és aquest. Sobre aquests aspectes no hi ha cap discrepancia.

El problema és un altre. El que en realitat se’ns està proposant no és ni una ampliació ni una modernització: se’ns planteja una planta completament nova, en uns terrenys que ara són agrícoles i no pas sobre l’actual emplaçament, mitjançant una expropiació colossal de tota l’àrea afectada, i amb unes dimensions que multipliquen per deu l’impacte visual i l’ocupació del sòl.

El que diem és que no es pot fer entrar el clau per la cabota. Parlar d’ampliació és una burla. És com si algú presenta un projecte de construcció d’un hotel de sis plantes i pretén fer-lo passar com una mera ampliació de l’apartament perquè la família ha crescut. Això és fer trampes i enganyar la gent. I és, sobretot, tenir por al debat de la gestió dels residus i a parlar clar.

Tenim un problema que és coseqüència d’anys d’oposicions poc raonades a les solucions que es proposaven pel simple fet que provenien d’un govern de CiU. Aviat no tindrem capacitat per gestionar els residus que generem, perquè els abocadors se’ns estan saturant i les plantes d’incineració existents no donen a l’abast. Com ho resolem? En primer lloc, no ocultant ni el problema ni les solucions. En segon lloc, fent propostes consensuades amb tots els afectats (ho saben els altres ajuntaments que formen Trargisa? Què hi diuen els veïns de tota la zona afectada? Poden, els tècnics, presentar-nos alternatives d’ubicació?). En tercer lloc, presenant projectes ajustats, raonables, dimensionats pel que és just: per la gestió dels residus que genera qui més en produeix, que és l’àrea urbana de Girona. La Costa Brava, el Pla de l’Estany i naturalment la resta de la comarca del Gironès han de tenir l’horitzó d’una solució de futur. La pregunta que ens hem de fer tots plegats –almenys és la pregunta que ens fem la gent de CiU de Girona— és si aquesta solució només és possible a costa d’hipotecar una zona molt propera a les zones urbanes de Girona, Sarrià i Sant Julià de Ramis; una zona amb molts de veïns i amb usos agrícoles; a tocar de les Gavarres; davant de la zona de creixement urbà i comercial del nord de l’àrea urbana; als peus del castell de Sant Julià… i en un indret on fins avui hem exigit als seus veïns i propietaris un sacrifici molt important.

Jo crec que el Govern del país i el govern de la ciutat tiren pel dret aprofitant la sintonia política de l’un i l’altre però oblidant el principi abans esmentat, i ens projecten un prisma de ciment de quaranta metres d’alçada, sense cap sensibilitat envers els veïns i el territori dels voltants –i també envers les seves expectatives de creixement futur— i camuflant el debat de fons sobre el qual els costa d’admetre l’error en què han viscut durant anys.