I la separació de poders?

Quedo força sorprès de les declaracions de Joan Puigcercós que s’acaben de difondre, en les quals apel·la al president del Govern espanyol perquè “condicioni” la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. I a sorpresa augmenta quan confirma que és el mateix govern català el que també pressiona Zapatero perquè li digui al Tribunal Constitucional com ha de ser la sentència de l’Estatut.
Si ens volem guanyar el respecte com a Nació hem de ser una mica seriosos. I aquestes declaracions no ho són. Confondre els rols de cadascú en un règim democràtic de separació de poders és prendre’s les coses molt poc seriosament. No tinc cap dubte que el Govern català i el conjunt de forces polítiques catalanes que van donar suport a l’Estatut han de fer saber la seva opinió sobre la constitucionalitat del text, i han d’emprar tots els mitjans legals que puguin per afavorir aquests interessos. Però pensar que un Tribunal –per més potinejada que sigui la seva composició– s’ha de plegar a les exigències de l’Executiu és anar molt i molt més enllà. Si ara esperem aquest “gest”, per què hauríem de criticar, després, quan el resultat de la pressió de l’executiu sobre el judicial en un altre moment sigui contrari als nostres interessos? Quan és que val, això de saltar-se la separació de poders?
La democràcia té en la formalitat part del seu reconeixement públic i del seu valor. Ja ho sé que algú que no dóna cap mena d’importància a la prelació sortida de les urnes –i per això s’orquestren governs nacionals i provincials a base de sumar perdedors– deu trobar que això de la formalitat és antic, una molèstia burgesa, un caprici dels poderosos per impedir el triomf de les polítiques de el poble necessita. Però a mi, encara que estigui radicalment en contra del recurs del PP (i del del Defensor del Pueblo) i tingui moltes sospites per les inclinacions polítiques dels membres del TC (perquè han estat nomenats fruit d’un repartiment polític acordat entre PSOE i PP), l’apel·lació a una intervenció de Zapatero m’ha escandalitzat.
Primer, pel fet de demanar al president del poder executiu que fiqui la mà al calaix de les sentències del poder judicial. Això en una democràcia consolidada i respectable seria un escàndol. Com diria un meu amic, faria baixar la borsa i pujaria el preu del pa. I segon, perquè no sé què coi dóna Zapatero al dirigents d’Esquerra (especialment a Ridao) que constantment li atorguen credibilitat i confien en les seves gestions. I encara un tercer punt: n’està segur, en Puigcercós, que Zapatero vol una sentència que beneeixi el cent per cent de l’Estatut? Jo estic convençut que no, tal com ha demostrat amb el pacte del finançament (on ha aprofitat per aplicar la doctrina de l’advocat de l’Estat, que demana reinterpretar l’estatut enlloc de dictaminar-ne la inconstitucionalitat).

Quan la mentida és l’única estratègia

Hi ha confessions religioses que accepten la mentida com a instrument per vèncer infidels, i en aquest sentit no la consideren cap falta a la moral. No sé si va ser observant aquestes religions –contraposades a la cristiana, que diu exactament el contrari– que els clàssics (Maquiavel o Napoleó, tant se val) van acabar proclamant que el fi justifica els mitjans.

No hi ha dubte que el Tripartit dels Socialistes de Catalunya no ha escatimat mitjans a l’hora de vèncer els descreguts del finançament. El temor a no aconseguir imposar el relat era tan gran que van recórrer a la tergiversació grollera de la veritat, davant de la qual –per cert, i per vergonya– s’està produint un ominós silenci còmplice. Jo crec que l’automassatge que es va dedicar ahir el Govern tripartit, amb l’excusa d’un reconeixement a la societat civil pel seu suport entusiasta, és en realitat un agraïment a aquesta per no haver dit ni piu davant de la manipulació matussera.

Circula un vídeo que cal fer córrer i donar a conèixer a tothom que no s’hagi rendit al pensament únic oficial on queda palesa l’estratègia de la mentida. Un dels grans arguments del conseller Castells, del president Montilla i dels seus socis d’Esquerra i ICVEUIA és que l’acord final satisfà les exigències de la Cambra de Comerç, considerada la referència d’aquella “societat civil”. En realitat això és fals. Mireu el vídeo i opineu. Si la Cambra va dir que només donaria per bo un acord que comportés 3.800 milions d’euros amb efectes al 2009, i el Govern diu que els 3.800 no arribaran fins al 2012… alguna cosa falla, no? La credibilitat dels responsables de la Cambra ha quedat tocada, en lligar-la a un Govern que no en té cap i que, com es comprova, és capaç de mentir per abastar el fi proposat. Qui va dir que no ens mereixíem un govern que mentís? Ah sí, era un socialista. Suposo que li faltava aclarir “sempre que el govern no sigui socialista, naturalment”.

Aquesta estratègia perjudica la qualitat democràtica de Catalunya. I és un obstacle perquè Catalunya sigui un país lliure, que vol dir d’homes i dones lliures. Es pot anar en contra o a favor del que es vulgui però no mitjançant la manipulació barroera de la realitat, pensant que la gent és curta i s’ho empassa tot.

Fa tot just cent anys…

trencats

La llengua catalana depèn dels qui la parlem. Una llengua no mor perquè no guanyi nous parlants sinó perquè els qui la parlen la deixen de parlar, deia Sanchis Guarner. Més enllà, doncs, de la batalla absolutament necessària perquè la nostra sigui el vehicle lingüístic dels nouvinguts ens cal, principalment, reforçar la nostra actitud i el nostre compromís envers la llengua que ens és pròpia.

Aquests dies commemorem el centenari de la Setmana Tràgica. La meva inclinació a les hemeroteques m’ha dut a consultar les edicions de La Vanguardia d’aquells dies, i m’he aturat en un anunci que m’ha cridat l’atenció. Us el reprodueixo damunt d’aquestes línies. Fixeu-vos bé que per tal de fer entendre un terme tècnic (herniados, en castellà) als lectors del diari (editat, com se sap, en llengua castellana), recorre a un aclariment en llengua catalana i amb un terme popular: “trencats”. L’anunciant no estava segur que els lectors del diari sabessin exactament què era allò dels “herniados” i per evitar possibles pèrdues de clients no va dubtar a emprar el terme que tothom usava i entenia: “trencats”.

Un segle després passa exactament el contrari. Des dels mitjans de comunicació públics sovint es recorre a un vocable en castellà per fer entendre un terme en català que, a parer del conductor del programa, resulti “massa” rebuscat (quantes vegades no hem sentit un locutor dir automàticament, després d’haver pronunciat un terme que li sembla massa difícil, una expressió del tipus “és allò que en castellà es diu…”?)

Com que això no ha estat sempre així, sinó just al contrari, m’he permès la petita llicència de recordar-ho.

L’últim verd de les avellanes

Sense adonar-me’n, vaig aparcar el cotxe just al costat d’un avellaner. Ens separava el rec i el petit mur que divideixen les hortes del Monestir i la resta de la vila, al carrer del Firal. A Amer, la proximitat d’un avellaner no és difícil; se’n troben arreu, dins i fora del clos urbà. Del seu fruit qui més qui menys en sap alguna cosa: del preu, de la qualitat de la collita, de les varietats, de la recollida. Els genolls pelats de la mainada de fa uns anys no eren, al final de l’estiu, una simple conseqüència de les vacances a l’aire lliure i dels jocs agosarats del carrer sinó que aquells galons també ens els guanyàvem replegant avellanes de sota els arbres amb una gran habilitat. Havíem de vèncer la cursa al temps, i disposar de marge suficient per destriar les corcades de les bones abans no fos massa tard.

El dia 25 de juliol, les avellanes encara són verdes. Presenten l’últim dels seus verds i s’adrecen amb pas ferm cap als marrons clars definitius. Els falten escassament tres setmanes per ser a punt per a la collita i anar al cistell. Aquell últim verd és serè i revelador, com quan enmig de la frescor del rostre juvenil s’hi endevina l’anunci de la maduresa imminent que s’obre camí. És aquell punt just, que potser només dura unes hores, en què el verd cru, virginal, gairebé fluorescent ja s’ha escapat i el marron adult, que intuïm i esperem, encara no ha arribat.

Malgrat que la verdor de les avellanes no és un gran espectacle –cap poeta ni cap pintor no s’hi han fixat mai– i pot passar desapercebuda amb relativa facilitat, fet que les ajuda a madurar i arribar sanes i estàlvies a l’època de la collita, el contrast d’aquell esclat de vida amb l’hora tràgica que vivíem em va cridar l’atenció.

Vaig pensar que si algú arrencava aquella pellofa en el moment precís de la seva darrera verdor, quan l’esplendor ja trucava la porta, cometria amb la natura la més gran de les injustícies, i que no hi hauria prou càstig per compensar-ho.

Aquell últim verd de les avellanes és fugaç. Avui segurament ja haurà fugit. La tristesa, en canvi, és infinita.

(En record de la Míriam, al Cel sigui).

Els espantaocells de l’Ajuntament

La zona del tennis que hauria de tenir millor protecció

Ahir al vespre vaig passejar per la Plaça del Carril, just abans de sopar, a l’hora en què es posa en marxa el dispositiu acústic per espantar ocells. L’espectacle era al·lucinant: crits d’ocells amplificats a un volum que feia impracticable tota conversa que anés més enllà de la cortesia de l’hola què tal. Semblava una d’aquelles inacabables simfonies de la psicodèlia musical; el so t’atacava ara per la dreta, ara per l’esquerra. Un autèntic parc temàtic del caos acústic. Veïns i empresaris de la zona em diuen que això s’allarga fins ben entrada la nit, i que és insuportable.

Per això hem entrat avui un escrit a l’Ajuntament demanant que es revisi el sistema, perquè probablement s’espantin ocells però és evident que s’espanten moltes més coses. Cal trobar alternatives (segurament no n’hi ha una de precisa, sinó que és la combinació de les més eficaces) per frenar la instal·lació de colònies d’ocells al centre de la ciutat.

D’altra banda, el grup municipal de CiU també hem entrat avui una altra instància en la qual reclamem millores de seguretat a la carretera que voreja les instal·lacions del Tennis Girona, en entendre que l’actual situació representa un perill potencial per als usuaris. Es tracta de posar unes defenses més sòlides que evitin que un vehicle no pugui sortir de la via en cas d’accident, i caure sobre les pistes on juguen els usuaris. La foto il·lustra la situació que denunciem.

La sublevació de Franco i l’estiueig frustrat de Haile Selassie a Palamós

Haile Selassie
Haile Selassie

Disposo d’unes hores de calma i m’entrego a un dels meus hobbies preferits: la lectura de l’hemeroteca digital gironina, de la qual ja us he parlat –amb admiració confessada– en ocasions anteriors. A vegades escullo una data capriciosa i m’hi submergeixo, com si fos un viatge en el temps. Miro els anuncis, els preus de les coses, el llenguatge dels reclams publicitaris, la cartellera de cinema, les notícies de successos o la relació de nens i nenes de Girona de fa 70 anys que se n’anaven de colònies. Sempre hi aprenc coses. D’altres vegades vaig a una data concreta que té relació amb el present (un aniversari, un fet històric que avui commemorem), i n’obtinc una perspectiva que m’interessa enormement. És una experiència molt suggestiva i recomanable.

El cas és que aquesta tarda he tornat a furgar en les edicions del dia 18 de juliol de 1936, i n’he obtingut una informació que jo ignorava.

Les edicions vespertines de la premsa datada el 18 de juliol de 1936 informaven, encara incrèdules, del que seria l’inici de la Guerra Civil. En aquelles primeríssimes hores, la cosa semblava greu però controlada, i les autoritats i periodistes de l’època van actuar com la tripulació del Titànic en els primers minuts de xocar amb l’iceberg: conscients que havien tingut un accident, però incapaços de copsar la magnitud del desastre. La lectura de la premsa gironina que duu la data d’aquell dia no fa pensar que els seus lectors s’haurien de dividir en tres bàndols (lleials, sublevats i perseguits per ambdós). Per això, les notes sobre la sublevació militar de les tropes del Marroc coincidien amb les notícies habituals amb què els diaris omplien les pàgines en temps de pau. Un dels breus que es van publicar en la històrica edició del 18 de juliol de 1936 del “Diari de Girona (la darrera fins a la represa de la capçalera a finals dels anys 80) informava del que hauria pogut ser un esdeveniment no menys històric: l’imminent estiueig gironí de l’emperador d’Abissínia, Haile Selassie. El redactat de la notícia és propi del temps de pau i tranquil•litat. Segons s’informava recollint notícies aparegudes a la premsa de Madrid, el Negus –aleshores, una celebritat mundial que vivia a l’exili després de la invasió italiana– havia acceptat la invitació del pintor Sert de passar l’estiu al Mas Juny de Palamós, propietat de l’artista. Tot semblava a punt per a unes vacances d’un estiuejant gens convencional.

L’aparent tranquil·litat amb què va reaccionar la premsa del vespre del dia 18 era un miratge d’unes poques hores. Girona no va tornar a tenir diaris fins dotze dies després, editats ja en un to de guerra, confrontació i maniqueisme informatiu i propagandístic. Aquell estiu del 36, el Negus no va anar a Palamós, ni probablement ningú de l’alta societat europea que ja començava a freqüentar la nostra costa. Tan sols un any abans de l’inici de la Guerra Civil, el mas Juny havia acollit l’última nit del príncep Mdivani, que va morir el dia 1 d’agost en estimbar-se a Albons amb el seu Rolls-Royce camí de Perpinyà. Era el preludi tràgic de la tragèdia major que s’havia d’esdevenir.

Tanquem la carpeta administrativa del cas del xalet Tarrús, no pas la política

Amb l’acord dels socis del tripartit de l’Ajuntament de Girona al ple d’ahir al vespre es tanca la carpeta del cas del xalet Tarrús, però no pas la política. L’Ajuntament s’ha resignat a la pèrdua del cas i ha acceptat un conveni econòmic i urbanístic que provoca un dany a la hisenda municipal proper als 1,4 milions d’euros. És un dany greu, perquè fa sis anys –el 28 de maig de 2003– l’Ajuntament hauria pogut arribar a signar un conveni amb els propietaris que hauria comportat zero euros d’indemnització (repeteixo: zero) i un sostre edificable de 184m quadrats menys dels que ara es podran construir.

El negoci per a la ciutat ha estat ruïnós. N’he parlat en d’altres escrits i crec que la informació apareguda a la premsa en tot aquest temps permet fer-nos una idea precisa de la magnitud del desastre de gestió del reponsable d’Urbanisme de l’Ajuntament. La sentència ferma que calia complir obligava a una indemnització de 2,3 milions d’euros; el conveni contempla que ara es pagaran la meitat en diners i la resta de la indemnització serà en sostre urbà. Llegint el redactat del conveni es fa evident que s’ha fet des de la culpa. No podia ser d’altra manera. El que sorprèn és que davant de tantes evidències de feina mal feta, l’alcaldessa no hagués aprofitat l’ocasió d’ahir per demanar perdó o per fer autocrítica. Pensar que tot s’ha fet bé és absurd. Tots cometem errors (començant per mi mateix); és absurd pretendre que algú l’encerti sempre, en tot moment. I si bé hi ha errors quotidians que es poden refer en el dia a dia, en el cas del xalet Tarrús observem una tossuderia en la reiteració de l’error que acaba provocant un dany gravíssim. Poca broma: gairebé un milió i mig d’euros de la tresoreria municipal van a parar a butxaques particulars per una mala gestió.

Per això la resolució administrativa del cas no conclou l’expedient polític. La ciutat no entendrà que els únics que assumeixin solidàriament la responsabilitat de la gestió siguin tots els gironins, i que els responsables polítics no només es mantinguin al càrrec sinó que tampoc creuen oportú demanar perdó o fer autocrítica.

Potser no ho entenem perquè, com va acusar-nos l’encara tinent d’alcalde responsable d’aquest despropòsit, tenim “un concepte fossilitzat de l’Urbanisme”. Deu ser això.

Quaranta anys sense el tren d’Olot

De petit, jo en deia el tren de fum. Una mica més tard, el tren d’Olot, que és com en deia la majoria de la gent. I es va acabar adoptant el terme “carrilet” en el moment que el vam començar a trobar a faltar. Avui fa 40 anys que ja el començàvem a enyorar, quan tot just acabava de completar el seu darrer trajecte entre Girona i Olot. No sé si va ser l’endemà al matí o el matí d’avui, la mainada que érem al Casal Parroquial d’Amer vam pujar al darrer viatge del tren, en un d’aquells curiosos TAF que van enviar en els darrers temps per intentar modernitzar la línia. Eren trens automotors de fuel, una mena d’autobusos sobre raïls que ens feien creure que el tren d’Olot tenia futur. Va ser en va, perquè la sort del carrilet estava dictada com a conseqüència d’una barreja fatal d’un concepte confús de la modernitat; d’una total manca d’autoestima de les nostres classes dirigents d’aleshores, incapaces de plantar-se i de fer-se valer; d’un menyspreu cap al territori per part del règim, i en contret del territori català. I lògicament de la manca de democràcia. Amb una societat civil desarticulada i amb la prohibició de partits polítics, i una manca de llibertat d’informació, era gairebé impossible que es revertís la decisió de sacrificar el tren.

El darrer viatge va ser emotiu, però discret. A l’ambient no hi havia dramatisme, però sí que recordo l’aire serè dels enterros catalans. Silencis, alguna llàgrima, molta gent… i nosaltres, els petits, amuntegats dins del TAF, que no hi enteníem res, saludant amb la mà la gent que havia quedat a l’estació. El trajecte va ser curt, no recordo si vam anar de l’estació a la Font Picant (on hi ha el manantial de la Fonter, i sobretot on hi havia un baixador fantàstic, amb una escalinata digna de les millors estacions balenàries del centre d’Europa), però el tinc gravat a la memòria.

Del tren d’Olot no en tinc un record continu. És tot fet a base de fragments solts. Per exemple, l’olor inconfusible que feien els tallers i les màquines. Una olor que no vaig retrobar fins fa un parell d’anys quan vaig trobar-me amb una màquina de vapor i uns vagons exactes als del tren d’Olot en un ferrocarril (en ple funcionament comercial!) a la frontera entre Romania i Ucraïna. La potència evocadora de les olors és molt superior al que m’imaginava, diria que és gairebé fotogràfica.

En recordo, també, el pànic –que encara em dura, glups– que el meu peu quedés atrapat entre dos raïls en un dels canvis d’agulles que hi havia en el tram que havies de recórrer per força si volies anar a la font de la Boada. I de quan en passar pel pont del Pasteral m’havia de situar per estricta ordre familiar just al mig del vagó de fusta, amb unes portes com la de les diligències del far-west, per evitar que en una de les entremaliadures típiques de tot nen mogut pogués caure al riu. O quan en passar per certes zones se’m prohibia treure el cap per la finestra per por de topar amb un pal de telèfon (un poste, en dèiem aleshores, en el nostre injust analfabetisme de la pròpia llengua).

El buit que ens ha deixat la desaparició del tren d’Olot és impossible d’omplir. Crec que tota la gent que el vam conèixer –jo sóc dels que el vaig conèixer molt poc temps– sentim el mateix: tant de bo avui el tinguéssim en servei. En lamento la desaparició pel que hauria pogut representar de desenvolupament econòmic, social i cultural de tota aquella zona, un punt marginada dels grans eixos de comunicació d’avui. I per l’exhibició d’impotència definitiva que va fer la societat oficial i civil d’aleshores.

Acabo facilitant-vos l’enllaç al reportatge (format PDF) que vam fer en Pau Lanao i jo mateix a la revista presència quan feia 15 anys de la seva desaparició (coi, ara m’adono de com passa el temps…)

http://www.trenolot.cat/documentacio/OG3812_Vida_i_mort_un_carrilet_TOG_Presencia_647.p

Minifinançament, estació final

Ja som al cap del carrer: l’independentisme de saló aplaudeix amb les orelles un acord de finançament que incompleix objectivament l’Estatut i que deixa molt per sota del que correspondria la quantitat de diners que pertoquen a Catalunya. Tanta fressa, tant pit-i-collonisme, tantes lliçons que ens donaven, tants carnets de bons i mal catalans repartits a cor què vols, tantes amenaces de trencament… per acabar emmascarats per la paella del minifinançament! Ens havien promès un plàtan de la Devesa, alt i majestuós, i ara accepten entusiasmats el bonsai que ens envien de Madrid.

Tots aquests anys, Esquerra ha anat justificant l’entrega del país als socialistes –des de la Generalitat a les Diputacions passant per la presidència de la Caixa de Girona– assegurant que era el millor trajecte per a la independència. Sovint s’han autocomplagut assegurant que certes votacions del PSC (no pas a Madrid, per cert) s’expliquen perquè ara com que manen a la Generalitat són conscients del pes de la responsabilitat nacional. Ric per no plorar. Suposo que la Loapa financera n’és una mostra. Del que no s’han adonat, ni s’adonen encara, és que la cosa funciona exactament al revés: la manera de fer-nos empassar un finançament injust és que Esquerra sigui al govern i no pas a l’oposició. Amb Esquerra al Govern, cola el que sigui.

Si Esquerra estigués a l’oposició ja estaria convocant la manifestació en contra de la “traïció” d’aquest acord de finançament i reclamaria amb la vehemència pirotècnica que els caracteritza –d’altra banda, completament estèril– el concert econòmic contra l’espoli fiscal de Catalunya. La xarxa bulliria. Algú dubta que una Esquerra a l’oposició no s’estaria mobilitzant en contra d’aquest mateix acord que acaba de beneir?

Per tant, qui hi guanya amb el Tripartit no és el projecte nacional d’una Catalunya lliure sinó el projecte sòcio-espanyolista d’un Estat federal, on ja no es parli d’identitats nacionals sinó d’igualtat (concepte entès a la manera sòcio-espanyolista, no a la manera democràtica universal).

L’estació final de la llarga marxa d’Esquerra republicana ha resultat que era un finançament bonsai. Qui ho havia de dir. En fi, suposo que tindran raons de partit molt poderoses per beneir un acord injust i insuficient, per fer la feina bruta a Zapatero i per renunciar al concert econòmic en el proper programa electoral que presentin als ciutadans. I per renunciar al seu principal argument per justificar l’intent de convergenticidi: l’Estatut. Com podran, efectivament, criticar l’acord de l’Estatut si ni tan sols són capaços de reclamar el que aquest preveu i accepten quedar-se per sota? Però aquella Esquerra que conjugava el verb “plantar-se” amb tanta facilitat ha passat, patèticament, a millor vida.

Ah, sí: suposo que esperen una sentència contrària a l’Estatut per poder fer-se els indignats i convèncer quatre incauts. Trist final per a un projecte polític que ve de tan lluny. I ho dic perquè conec gent que hi milita, que s’acaba d’apuntar a Reagrupament sense donar-se de baixa i que han estat referents del partit des d’abans de la mort de Franco, mentre esperen, indignats i dolguts, la carta d’expulsió que els han anunciat.

El Tripartit dels Socialistes de Catalunya és a punt per al seu congrés fundacional. PSC, Esquerra i ICV treballaran per un tercer tripartit, i un quart, i un cinquè… I per evitar peti qui peti que a Catalunya governi algú altre que no sigui socialista.

Però els temps estan canviant i tinc el convenciment que a la tardor del 2010 encetarem una nova era política a Catalunya, d’altra banda molt i molt necessària.