Encara no han sonat les campanades que els socialistes espanyols –i la seva versió autonòmica catalana– s’han decidit a guanyar el temps que han perdut (del que ens han fet perdre no se’n té notícia). En una estratègia ordenada, Zapatero ha engegat el tret de sortida i l’han seguit, dòcils i sumissos, personatges com Montilla. No ha dubtat ni un segon a posar la Presidència de la Generalitat al servei del PSOE, com van fer amb el balcó del Palau de la Generalitat quan el van obrir perquè sortís, ufanós, l’aleshores líder de l’oposició espanyola i avui president del Govern, Rodríguez Zapatero. Quan hi ha en joc el poder, sigui local, nacional o estatal, no deixen res per verd.

De moment ens volen fer creure que Zapatero compleix perquè acaben de signar els traspassos de rodalies. S’obliden de dir que el seu compromís fa dos anys tard… Però el més greu és que la seu del PSC ha colonitzat l’espai de la presidència de la Generalitat davant la comprensió dels seus socis-escolans de govern. Si voleu comprovar el valor del compromís nacional del president Montilla només cal veure el seu darrer discurs institucional: una proclama partidista i sectària. És el que passa quan et trobes presidint un país sense haver rebut l’encàrrec dels ciutadans per fer-ho.

Tant se val. D’aquí a poques hores haurem entrat a l¡any 2010. Alguns de vosaltres llegireu aquest comentari quan ja hi serem de ple. Serà un any crucial per al futur del país. La tria no és entre continuïtat o retrocés, com capciosament assegura el primer secretari del PSC. Això sol ja determina quina és l’ambició nacional, social, econòmica, administrativa, del personatge: nul·la. El màxim que ell creu que pot oferir és més del mateix. I el mateix ja sabem on ens ha dut, i de quina manera governa el país. No: la tria és entre continuïtat d’un model fracassat i la renovació reformista que representa Artur Mas. Calen reformes profundes a tots els nivells, i és evident que qui es postula com a líder del continuisme és incapaç d’abordar-les. Qui vulgui millorar ja sap que Montilla hi ha renunciat.

L’any 2010 inquieta, molt, els socialistes. Per això estan nerviosos. És comprensible, perquè avui el canvi és més a prop que mai.

Després de la roda de premsa que hem ofert aquest matí, els regidors i regidores del grup municipal de CiU hem obsequiat els periodistes amb un petit obsequi nadalenc, carregat de simbologia. És una teula de torró d’avellana garrapinyada, elaborat artesanalment i que conté una imatge del mur de Berlín impresa sobre pà d’àngel i, per tant, comestible. Enguany hem commemorat el 20è aniversari de la caiguda del mur i ens ha semblat que podíem vincular els tradicionals torrons durs del Nadal (els d’Alacant, els d’Agramunt i els d’Amer) amb el ciment que es va alçar per separar dues maneres d’entendre el món.

Cada any, reunits entorn de la taula de Nadal, lliurem una batalla desigual  i finalment vencem amb major o menor glòria la resistent duresa dels torrons. És el triomf del seny (dels queixals) i de la raó. La crisi és, avui, un mur que és difícil de vèncer. Per a moltes famílies, aquest Nadal serà diferent, amb moltes dificultats. A elles hem de dedicar les nostres prioritats, sense oblidar la prevenció de l’atur del futur i la creació de llocs de treball que generin riquesa. Tard o d’hora junts esberlarem el mur de la crisi i ens en sortirem.

Que tingueu un bon Nadal!

El ple d’ahir va ser el més llarg d’aquest mandat. Vam acabar a quarts d’una, i hauríem pogut acabar més tard si l’alcaldessa hagués estat més atenta als precs que li vam adreçar i hagués respost el gruix de la demanda que li vaig formular. Tres dels punts de l’ordre del dia eren a conseqüència de propostes de CiU, i un altre punt –una moció– també el presentava CiU. Tots quatre van ser tombats per la majoria aclaparadora de l’equip de Govern (17 regidors sobre un total de 25). Solen dir que no fem propostes quan en realitat el que volen dir –però no poden per no haver de reconèixer el sectarisme de la seva posició– és que no s’aprova cap de les propostes que fem.

La moció que vam presentar la considerem rellevant. Marca una diferència bàsica en l’estil de governar la ciutat que tenen els que porten més de 30 anys a la poltrona i els qui apostem pel canvi. Un canvi que afecta també les formes i la consideració que s’ha de donar al ple i a tots els grups que formem part de l’Ajuntament. Ells consideren que al Ple hi han d’anar les coses justes i el mínim obligat per la llei.  Nosaltres considerem al contrari: hem de ser generosos amb el Ple i més en les actuals circumstàncies, en què la societat demana major transparència i major rendiment de comptes dels càrrecs públics. La moció demanava que s’inclogués als plens allò que moltes institucions ja fan: un informe de la presidència. La trobareu en aquest enllaç. Quan algú es demana en què pot millorar un canvi polític a la ciutat, també ens referim a la millora de la qualitat democràtica a la ciutat.

Va ser decebedora la resposta i també el vot negatiu de l’equip de Govern. Una llàstima. Però molt més decebedora va ser la reacció –o la manca de reacció, per ser precís– al prec final que li vaig adreçar, a les acaballes del Ple. Des de CiU hem volgut denunciar la manca total de lideratge de l’alcaldessa en assumptes claus de la ciutat, i li hem demanat que posi fre al que està passant: que se li moren els temes a les mans. I li vaig senyalar els expedients que té oberts, calents i irresolts:

La profunda decepció dels veïns de Santa Eugènia amb el Pla de Barris i el tracte rebut per part de l’Ajuntament. Vaig llegir fragments de la carta que li van adreçar el mes de juny passat, en la qual li reclamaven dimissions, i que encara no ha tingut la cortesia de respondre.

Les 2.600 firmes entrades ahir mateix al registre municipal, de veïns de Sant Narcís que reclamen un canvi de rumb en la política d’aparcaments al barri.

La queixa dels veïns de les Pedreres que lamenten la desconsideració de l’alcaldessa i de l’Ajuntament de ni respondre a les seves demandes.

L’incompliment flagrant dels seus propis compromisos en assumptes com el cinema Modern i els 1.800 m2 d’oficines de lloguer que ja s’haurien d’haver contractat per donar cabuda a serveis municipals.

Quina va ser la resposta a això per part de l’alcaldessa? Cap. Quatre generalitats sobre el fantàstic que és aquest govern i la gran sintonia amb la gent dels barris, i poca cosa més. Ni un sol desmentiment. Ni una sola rectificació per haver dit, una estona abans, que aquest ajuntament es caracteritza pel rigor, per la proximitat, per la transparència i per donar informació “a peu de porta i a peu de carrer” a les associacions de veïns.

Les primeres dades oficials de participació un cop acabada la consulta d’aquest 13D històric apunten a la xifra del 30% del cens. La trobo extraordinària, sincerament. No ho dic per contrarestar la previsible interpretació que en faran els mitjans de comunicació espanyols sinó perquè és indiscutible que, en les condicions en què s’ha desenvolupat, moure 200.000 persones un diumenge d’hivern per respondre a una pregunta sabent que es digui el que es digui no servirà per proclamar demà mateix la independència, el resultat és colossal. Ho sap tothom. Ho saben a l’altra banda, encara que facin veure que se’n riuen o que no hi donen importància. I tant, que n’hi donen. Saben perfectament el que representa organitzar-se al marge de les ajudes oficials, dels censos electorals, dels espais de propaganda gratuïts als mitjans públics, sense diners, sense experiència… al marge de tot el que sol acompanyar referèndums oficials com el de la Constitució Europea i que amb prou feines va superar el 40% de participació a Catalunya. Alguns d’aquí, que curiosament van ser catapultats a altíssimes esferes de poder gràcies a l’independentisme, ja han començat a escriure el relat que voldrien hegemònic, i no s’hi posen pas per poc. En això –i en moltes altres coses– PSC i PP actuen i argumenten igual.

Suggereixo que ens aturem poc a contrarestar el que diguin a Madrid o a Catalunya. El perill ja està conjurat. Ja no ens poden neutralitzar amb cap caricatura feta a costa de les nostres incompetències i debilitats. El 13D ha estat una demostració de fortalesa serena, i per això, malgrat el que diguin de cara a la galeria, en prendran bona nota. Han pres nota que hem començat a dir “sí”. Ja sabem que serà per etapes, i la meva opinió és que en aquestes etapes hem d’assegurar principalment el bon govern del país, que estigui en les mans adequades. Ara no ho està, i això també ho sabem.

Un apunt final

Dins de les urnes, rere cada sí hi havia molts “Ja n’hi ha prou!”. He repassat mentalment la llista dels termes i conceptes que floten en el meu “ja n’hi ha prou” i m’hi surten moltes coses. N’enumero, desordenades, les primeres que m’han sortit del teclat a aquestes hores de la nit: les chapas, les canicas, les falques de ràdio, el boicot, el recurs, el Defensor del Pueblo, el ribot, els dotze jutges d’un jutjat, la manifestació de Salamanca, els Pedro-jota, Losantos, Vidals, Ibarra, Revilla, Bono, Rouco i Valcárcel, l’estafa dels trens, l’estafa de la N-II, l’estafa dels aeroports, l’espoli fiscal, els silencis còmplices, l’odi radiofònic, el gobierno nacionalsocialista, els manifiestos por la lengua común i llurs adherits, el como Franco pero al revés, el veto a la Unesco, el joc brut a Fresno, el no a les seleccions esportives oficials, l’absència del català a Europa i al Congrés, la lenta agonia de Ràdio 4, la ñ com a emblema oficial estatal, l’informe de l’advocat de l’Estat, pinotxo Zapatero, Aznar i els Slobodan d’Espanya, l’autisme monàrquic, el decret de la tercera hora… en fi, continueu vosaltres mateixos.

Arriben les dades mensuals de l’atur als municipis del país, i a la ciutat de Girona tornem a tenir un disgust. Si el mes d’octubre va representar una lleugera millora respecte al mes anterior, però sense rebaixar –ben al contrari– l’elevada quota de desocupats, aquest mes de novembre passat hem tornat a batre tots els rècords: a la ciutat de Girona ja hi ha 6.266 persones a l’atur, cosa que significa un increment de 269 persones més en relació al mes anterior. Mai havíem conegut una xifra tan alta. En el que portem d’any, l’atur ha augmentat de 954 persones. Desgraciadament, tots els sectors han empitjorat. Torno a preguntar: segur que el pitjor de la crisi ja ha passat? Jo crec que no, i els que tenen responsabilitat de governar-nos (a l’Ajuntament, a la Diputació, a la Generalitat, a Madrid… a tot arreu són els mateixos) s’haurien de comprometre a no perdre de vista els ciutadans, amb noms i cognoms, veïns nostres, que cada mes perden la feina o continuen sense feina… o perden les prestacions per desocupació.

L’Albert Riera i jo hem ofert aquest migdia una roda de premsa als mitjans gironins per explicar la posició del grup municipal de CiU davant de la situació política generada per les desavinences, les fissures i la poca eficàcia que està demostrant el govern tripartit i el pla de mandat. Les valoracions que hem expressat a la roda de premsa són les següents:

1. El govern de la ciutat es troba en situació de fallida política, és un projecte a la deriva, un campi qui pugui insolidari i que perjudica greument la ciutat.

2. Els socis evidencien un alt grau d’insatisfacció davant d’un pacte que ha grinyolat des del primer dia, que no ha funcionat mai bé, que ha estat i és font de problemes i que els ciutadans perceben no pas com una solució sinó com a un problema, que enfonsa la ciutat en el desgovern.

3. Ara que la situació econòmica empitjora, amb 6.000 aturats a la ciutat de Girona, es demostra que el tripartit no està capacitat per gestionar els efectes de la crisi i que el pacte de govern subscrit no dóna resposta a les preocupacions de la gent.

4. La ciutat està desgovernada i va empitjorant. Els socis del tripartit van a la seva. Creix el malestar veïnal per la manca absoluta de resposta i de capacitat política i a vegades tècnica per resoldre els problemes de Girona. Davant de tot això, l’alcaldessa està desapareguda. Per què s’amaga l’alcaldessa? No té autoritat per posar ordre al govern, no té força per prendre decisions i imposar un criteri de ciutat per damunt de les picabaralles partidistes, no té voluntat d’arremangar-se i agafar el toro per les banyes. A l’alcaldessa els conflictes se li estan podrint a les mans i no pren decisions compromeses.

Les conseqüències d’aquesta deserció de l’alcaldia, que perjudica la ciutat:

• La rebel•lió dels veïns de Santa Eugènia és un senyal d’alarma que es va encendre fa molt de temps però que l’alcaldessa ha deixat deteriorar. Ha preferit menypresar els ciutadans de Santa Eugènia, no respondre els seus requeriments, no prendre decisions, quan per carta li demanaven a la primavera passada responsabilitats. Entre els veïns de Santa Eugènia, carregats de raó, i el seu regidor d’Urbanisme, l’alcaldessa ha triat la fidelitat al partit encara que s’ha demostrat una altra vegada la incompetència del regidor. Ara ja no és només l’oposició de l’ajuntament la que demana la dimissió del tinent d’alcalde d’Urbanisme: ara també la demanen els veïns de Santa Eugènia. Què pensa fer l’alcaldessa? On s’amaga? Per què no troba una mica de temps per respondre els veïns d’un barri al que se li ha acabat la paciència? Tan poc li importa Santa Eugènia, i tant li importa el PSC?

• L’alcaldessa i la regidora Salamaña han permès que la incompetècia política i tècnica de l’àrea de vialitat de l’Ajuntament generi una confrontació al barri de Sant Narcís entre botiguers que defensen zona blava i veïns que reclamen, amb tota la justícia del món, aparcaments lliures a la zona. Enlloc de liderar i governar, l’alcaldessa i la regidora han deixat que esclatés un conflicte que mai s’hauria hagut de produir. Calen aparcaments lliures a la zona de Sant Narcís perquè al seu dia es va decidir que s’havien de sacrificar molts aparcaments per les obres del TAV però no es va tenir cap idea de com compensar-ho i de com podien implicar Adif en la materialització de solucions. Es van adormir i van ser massa complaents amb Adif. També calia buscar solucions als comerciants que reclamen, també amb tota la raó del món, mesures per compensar l’impacte desastrós de les obres al barri. On és l’Ajuntament? Enlloc. Ni tan sols ha tingut la decència d’informar-los que tenien dret a rebre compensacions econòmiques per la pèrdua de negoci. D’això, l’alcaldessa no sap / no contesta.

• L’equip de Govern amb l’alcaldessa al front és incapaç d’executar la totalitat d’un pressupost d’inversions ja de per si molt escanransit. És inconcebible que quedi pendent d’executar un 40% del pressupost. O el pacte de govern estava mal fet, o bé els mateixos que el van signar són els que s’encarreguen d’incomplir-lo. Tampoc hem sentit ni una paraula de l’alcaldessa.

• S’incompleix el compromís de parlar amb l’oposició dels pressupostos per al 2010. Ens ho han anunciat diverses vegades però ja estem acabant l’any i encara no s’ha produït ni tan sols una trucada per compartir la informació que bé han tingut la delicadesa d’explicar a la premsa. Zero voluntat de negociar res amb l’oposició, i segurament zero capacitat per fer-ho. I a aquestes alçades del mandat sona una mica esperpèntic que se’ns reclami a l’oposició un pacte de ciutat després que se’ns exclogués del pla de mandat que havia de servir per tirar endavant la ciutat. Després de gairebé tres anys d’aplicació fracassada del pla de mandat sona una mica desesperat que se’ns demani, ara, un pacte de ciutat. Però l’alcaldessa continua sense trucar, sense respondre les cartes, sense expressar cap idea, ni concreta ni inconcreta, de què voldria negociar amb l’oposició. És evident que no vol negociar res.

• La degradació de la ciutat en aspectes com la neteja, el manteniment i especialment la seguretat. La insatisfacció veïnal pel mal funcionament de l’ajuntament en aquests àmbits és evident. Deu ser que no trepitgen el carrer, o bé que no escolten el que la gent els diu, o que no llegeixen els correus que la gent els envia.

• La incapacitat de complir els seus propis compromisos, anunciats a la premsa, en el projecte del Modern i de l’ampliació temporal d’oficines municipals. Hauríem d’estar ja en ple procés participatiu per al cinema Modern i ja s’hauria hagut de convocar i resoldre el concurs per llogar els famosos 1.800 m2 d’oficines. No n’han dit res, començant per l’alcaldessa. Passen els anys, passen les oportunitats, i el govern de la ciutat continua adormit.

• La incapacitat de posar sobre la taula i debatre els projectes que s’han preparat al llarg d’aquest any 2009 per poder presentar al pla de finançament local per al 2010. Tornarem a asfaltar carrers per tercera vegada? Deixarem passar oportunitats? Esgotarem la partida? Complirem els terminis? No sabem quin és el projecte de l’alcaldessa per a la nostra ciutat. El sap ella? Els ciutadans comencen a dubtar-ne.

• La deixadesa permanent en la direcció política de projectes concrets: des del xalet tarrús al pla de baix de domeny, passant pel pàrquing del pallol, la permunta amb l’estat per l’arxiu provincial, les expropiacions del pont del Ter, les façanes de l’Onyar, l’aula gastronòmica, la confrontació amb el sector i el galimaties que s’està produint al Mercat municipal.

Tot plegat dibuixa un panorama que ens fa dir, i ho diu també la ciutat, ja n’hi ha prou. Si el pacte de govern no rutlla, que pleguin, que el deixin córrer. que renunciïn a càrrecs i poder. Si l’alcaldessa no lidera, no mana i es deixa manar, hauria de replantejar-se seriosament si no hauria de donar un cop de timó a la seva gestió. En tot cas li volem fer una pregunta a l’alcaldessa: està satisfeta de com van les coses? està satisfeta de la seva gestió, de la del seu equip? L’oposició no ho està, la ciutat no ho està. Insistim: ho està l’alcaldessa?

El que no pot continuar és aquesta situació de gran desori quan la ciutat necessita més que mai un govern fort, cohesionat, liderat amb convicció, amb il•lusió, amb autoritat, amb sobirania davant del partit i del seu primer secretari.

Li demanem, a l’alcaldessa, un cop de timó. Demanem als socis del tripartit que pensin en la ciutat, no en les eleccions, i que no es posin nerviosos abans d’hora. Demanem que governin bé.

I si no en saben prou, o no se senten amb força, o no n’acaben d’estar convençuts, que actuïn en conseqüència però que no maregin més la perdiu. La ciutat no està per aquesta mena d’espectacles, ni està disposada a suportar més la incompetència municipal.

Un directiu de CaixaManresa ha apuntat aquesta tarda, en un acte a la Cambra de Conerç de Girona, de manera molt entenedora i contundent, la situació en què es troba l’economia espanyola en el context mundial actual. A mi no m’ha pas fet l’efecte que hàgim tocat fons ni que el pitjor hagi passat, com s’entesten a manifestar els economistes del règim o els més benvolents amb el règim. Més aviat, si ens referim concretament a la nostra economia –la de les empreses i la dels homes i dones que vivim a Catalunya– les dades em fan pensar el contrari. Vet aquí algunes de les circumstàncies que ennegreixen el panorama econòmic espanyol per al 2010, any en què bona part del món està cridada a iniciar la recuperació.

• Contracció del consum d’un -5,9%
• Caiguda de la inversió d’un -17%
• Previsió d’atur per al 2010 de més del 20%
• Dèficit públic del 10%, el pitjor de la UE
• Afectació negativa de la presumible pujada dels tipus d’interès a la zona euro
• El deute públic se situarà per sobre la mitjana europea
• Afectació negativa de la pujada d’impostos sobre el consum i l’estalvi

Que els socialistes no estaven preparats per gestionar la crisi això ja se sabia d’abans, però molta gent que els ha votat se n’adona ara, que no hi ha res a fer fins que no es convoquin eleccions i puguin votar opcions serioses i responsables com CiU. Només als socialistes se’ls podia ocórrer augmentar l’IVA en un país que lidera l’atur a Europa. I només les esquerres tronades com la catalana serien capaces de mantenir l’impost de successions contra el clamor popular que en reclama la seva desaparició.