El dia que hem començat a dir “sí”

Les primeres dades oficials de participació un cop acabada la consulta d’aquest 13D històric apunten a la xifra del 30% del cens. La trobo extraordinària, sincerament. No ho dic per contrarestar la previsible interpretació que en faran els mitjans de comunicació espanyols sinó perquè és indiscutible que, en les condicions en què s’ha desenvolupat, moure 200.000 persones un diumenge d’hivern per respondre a una pregunta sabent que es digui el que es digui no servirà per proclamar demà mateix la independència, el resultat és colossal. Ho sap tothom. Ho saben a l’altra banda, encara que facin veure que se’n riuen o que no hi donen importància. I tant, que n’hi donen. Saben perfectament el que representa organitzar-se al marge de les ajudes oficials, dels censos electorals, dels espais de propaganda gratuïts als mitjans públics, sense diners, sense experiència… al marge de tot el que sol acompanyar referèndums oficials com el de la Constitució Europea i que amb prou feines va superar el 40% de participació a Catalunya. Alguns d’aquí, que curiosament van ser catapultats a altíssimes esferes de poder gràcies a l’independentisme, ja han començat a escriure el relat que voldrien hegemònic, i no s’hi posen pas per poc. En això –i en moltes altres coses– PSC i PP actuen i argumenten igual.

Suggereixo que ens aturem poc a contrarestar el que diguin a Madrid o a Catalunya. El perill ja està conjurat. Ja no ens poden neutralitzar amb cap caricatura feta a costa de les nostres incompetències i debilitats. El 13D ha estat una demostració de fortalesa serena, i per això, malgrat el que diguin de cara a la galeria, en prendran bona nota. Han pres nota que hem començat a dir “sí”. Ja sabem que serà per etapes, i la meva opinió és que en aquestes etapes hem d’assegurar principalment el bon govern del país, que estigui en les mans adequades. Ara no ho està, i això també ho sabem.

Un apunt final

Dins de les urnes, rere cada sí hi havia molts “Ja n’hi ha prou!”. He repassat mentalment la llista dels termes i conceptes que floten en el meu “ja n’hi ha prou” i m’hi surten moltes coses. N’enumero, desordenades, les primeres que m’han sortit del teclat a aquestes hores de la nit: les chapas, les canicas, les falques de ràdio, el boicot, el recurs, el Defensor del Pueblo, el ribot, els dotze jutges d’un jutjat, la manifestació de Salamanca, els Pedro-jota, Losantos, Vidals, Ibarra, Revilla, Bono, Rouco i Valcárcel, l’estafa dels trens, l’estafa de la N-II, l’estafa dels aeroports, l’espoli fiscal, els silencis còmplices, l’odi radiofònic, el gobierno nacionalsocialista, els manifiestos por la lengua común i llurs adherits, el como Franco pero al revés, el veto a la Unesco, el joc brut a Fresno, el no a les seleccions esportives oficials, l’absència del català a Europa i al Congrés, la lenta agonia de Ràdio 4, la ñ com a emblema oficial estatal, l’informe de l’advocat de l’Estat, pinotxo Zapatero, Aznar i els Slobodan d’Espanya, l’autisme monàrquic, el decret de la tercera hora… en fi, continueu vosaltres mateixos.