La llengua de signes catalana, al Parlament

Presentació en llengua de signes catalana from Carles Puigdemont on Vimeo.

Aquesta setmana passada s’han produït totes les compareixences d’experts i afectats per la tramitació de la Llei de la Llengua de Signes Catalana. És la llengua pròpia dels catalans que signen, majoritàriament persones sordes i sordcegues, però també els seus familiats i intèrprets i guies-intèrprets oïdors. El Govern ha volgut que aquesta fos una llei exclusivament lingüística, i per això els aspectes més rellevants que tenen a veure amb l’accessibilitat de les persones sordes en un pla d’estricta igualtat no hi seran tractats i quedaran confiats a una altra tramitació parlamentària, si s’escau.

Aviat s’obrirà el període d’esmenes. Em toca ser el portaveu de CiU en aquesta llei, i per això he seguit les compareixences que s’han produït durant tres dies, on hem pogut escoltar les argumentacions d’una àmplia varietat de representants (en podreu trobar els vídeos al Canal Parlament). Ha estat un gran aprenentatge.

Tindrem moltes ocasions per entrar a comentar la llei de la LSC a fons. En tot cas, he aprofitat l’ocasió –i abusant de l’amabilitat de l’Anna Martínez, que va fer d’intèrpret com podeu comprovar al vídeo– i he incorporat al meu bloc una petita presentació de la meva persona accessible per a persones sordes, tant per a les que usen la LSC com per a les que se serveixen dels subtítols.

Començar amb l’esperit renovat i el catalanisme esmolat

Aquest cap de setmana, CiU ha presentat la seva nova imatge sota el lema “Començar il·lusiona” i també el portal Cativistes.cat, on tinc el plaer de col·laborar. Em sembla un to i un estil oportuns i necessaris. La nova Convergència torna a ser un punt de trobada de molts orígens, com ho fou en la seva fundació i que ha estat sempre la clau del seu arrelament nacional. Molts de nosaltres no hem conegut mai, com a polítics, la Convergència del poder. Més aviat en conec molts que van decidir implicar-se en el pitjor moment institucional per a CiU, foragitada de les institucions del país. Això ha atret nous perfils, noves generacions, i alhora ha permès eixamplar i renovar el debat intern que ha acabat reforçant el rol de CiU com a un dels eixos principals del catalanisme. Per gruix social, per amplitud del seu model de societat, per l’estratègia integradora, pel fons i la forma del discurs.

Aquests darrers sis anys, lluny de diluir-se i afeblir-se per debilitats que li haurien de venir de l’exterior i de l’interior, CiU ha demostrat elecció rere elecció l’error d’aquells auguris i ha exhibit una sorprenent –per als qui combregaven d’aquella anàlisi– capacitat de refer-se i modernitzar-se. En aquests sis anys, CiU ha renovat el seu esperit i ha esmolat el seu catalanisme com no ho ha fet cap altra força política al país.

La nova imatge, el material editat i el portal Cativistes són una feliç conseqüència de tot això. Crec que el llenguatge i les formes són els més indicats per arribar al gruix dels ciutadans. I celebro el format: l’aposta convençuda per l’espai 2.0 no és res de casual, ni d’improvisat. Fa temps que un grup de gent molt seriosa i preparada té una mirada molt solvent i documentada del que es fa a Internet. Del que té futur i del que no en té; de cap a on va el món i de quina manera el catalanisme s’hi ha d’inserir no pas com a cacofonia –molt plausible portes endins però completament inútil en el món globalitzat– sinó amb l’harmonia d’una veu pròpia intel·ligent i competent.

Us convido a participar d’aquest esperit. La il·lusió de començar és un motor molt poderós, que sempre ha tret Catalunya dels forats on el destí –amb més o menys mèrits propis– ens ha anat ficant. I ara toca sortir del forat.

Portem al Parlament la defensa per mantenir la comissaria dels Mossos d’Esquadra a Girona

Fa uns mesos que la diputada Elena Ribera i jo mateix vam entrar al Parlament una proposta de resolució per exigir el manteniment de la comissaria de Mossos d’Esquadra a Girona, contràriament a la intenció del Govern del president Montilla (que la vol treure de la ciutat). Aquest és el comunicat que ho explica:

El Parlament de Catalunya debatrà aviat una proposta de resolució presentada pels diputats gironins de CiU Elena Ribera i Carles Puigdemont demanant que es mantingui la comissaria dels Mossos d’Esquadra a Vista Alegre de Girona, contràriament a la intenció del Govern del President Montilla de tancar-la i traslladar-la a Salt. CiU exigeix que Girona no es quedi sense comissaria dels Mossos i reclama als diputats gironins que votin a favor de la proposta de resolució quan sigui debatuda a la Comissió d’Interior.

CiU espera que els interessos de l’Ajuntament de Girona, en què coincideixen en aquest cas el govern i l’oposició en pes, siguin atesos i respectats, i que es recondueixi una decisió errònia del Govern del President Montilla planificada més des del despatx que no des de la necessitat de la gent de Girona.

La proposta de resolució ha de prosperar atesa la necessitat de major seguretat de la ciutat de Girona. En aquest sentit, el grup municipal de CiU, del qual Carles Puigdemont és el portaveu, ja va denunciar amb dades oficials l’increment de la delinqüència i va alertar el govern local de la necessitat d’invertir en seguretat.

Increïble però cert: a Girona una empresa amb menys punts que una altra pot obtenir un contracte de 6,6 milions d’euros

El títol d’aquest text és necessàriament llarg perquè s’entengui quin és el rigor de l’equip de Govern de l’Ajuntament de Girona, quina és la “feina ben feta” que diuen que fan. El ple de l’Ajuntament celebrat ahir va aprovar, amb els vots en contra de tota l’oposició, els plecs de clàusules per a contractar la redacció del projecte de la macroincineradora que es vol perpetrar a Campdorà. Nosaltres sempre hem dit que ens oposem rotundament a l’indret on es vol instal·lar, però ahir no discutíem d’això sinó de les condicions amb què volen treure a concurs la redacció del projecte del complex i el seguiment de les obres. Un contracte de gran importància, perquè el projecte sol ja ens costarà 6,6 milions d’euros.

Els plecs de condicions presenten un seguit de contradiccions i mancances que ja vaig denunciar en la meva intervenció d’ahir i que formaran part de les al·legacions que pensem presentar. Però ara voldria subratllar una de les denúncies que vaig formular, perquè la trobo desconcertant: per obra i gràcia de l’equip de Govern, resulta que una empresa que tingui menys punts que una altra es podria endur el sucós contracte. Anem a pams, i expliquem-ho amb detall.

1) La valoració de les diferents ofertes que s’acabin presentant al concurs dels 6,6 milions d’euros es farà a partir de dos grans criteris. Dels 100 punts màxims que es poden obtenir, 40 seran a partir de la valoració objectiva i automàtica (20 pel preu de l’oferta i 20 per la dedicació del personal) i 60 dependran d’un judici de valor (és a dir, de la consideració subjectiva que en faci un “comitè d’experts” format íntegrament per tècnics de l’Ajuntament, de la Generalitat i de l’empresa municipal que gestiona la incineradora). O sigui, que d’entrada pesen molt més els criteris subjectius que no pas l’oferta econòmica.

2) Per ser adjudicatari cal obtenir un mínim de 40 punts dels 60 que conformen la puntuació que depèn d’un judici de valor… però no hi ha punts mínims pel que fa a la valoració objectiva.

3) Per tant, una empresa que obtingui zero punts en la valoració objectiva (preu i dedicació del personal) i en canvi obtingui 60 en la valoració subjectiva passarà per davant d’una que obtingui els 40 punts màxims de la valoració objectiva i n’hi atorguin 30 de la subjectiva. Malgrat que aquesta empresa sumaria 70 punts (10 més que la primera), no podria ser considerada com a adjudicatària perquè no arribaria als 40 punts mínims de la puntuació que depèn d’un judici de valor.

I, per cert, que l’informe d’intervenció que consta a l’expedient senyala una anomalia rellevant: no hi consta cap informe dels serveis tècnics justificant la contractació (precepte indispensable en la llei de contractació del sector públic…)

Girona: tres anys d’augment imparable de l’atur

Avui s’han sabut les dades oficials de l’atur a la ciutat de Girona corresponents al mes de desembre passat, i novament han estat dolentes: a Girona hi ha 6.386 persones a l’atur. El tancament de desembre ens permet veure quina ha estat l’evolució de l’atur al llarg de tot el 2009, i he aprofitat l’avinentesa per traçar una mirada en els darrers tres anys (2007, 2008 i 2009), en què la crisi ha impactat de ple sobre el mercat del treball. M’he centrat, com faig cada mes, en les dades de la ciutat de Girona.I el balanç és inquietant: en tres anys l’atur ha augmentat de més de 3.300 persones.

N’he fet un vídeo il·lustratiu. Hem acabat l’any 2009 pitjor de com el vam començar i res no fa pensar que, vista la ineficàcia dels governs de la Generalitat i de l’Estat, el 2010 es pugui tancar millor de com l’hem començat. Calen canvis, començant per canviar els gestors als quals s’ha acabat el crèdit.

Contra el pessimisme de l’ocàs, l’optimisme del canvi

perspectiva de girona

A l’edició d’avui del Diari de Girona hi surt publicat un article meu que vull compartir també des d’aquest espai. Contra el determinisme que Girona només pot ser governada pels socialistes –un determinisme que avui no fa més que generar pessimisme– nosaltres hi oposem l’optimisme del canvi. Us reprodueixo l’article:

Quan l’alcaldessa de Girona es veu en la necessitat de justificar l’acció del Govern i de situar l’acció de l’oposició (no només política sinó també social) en l’estricte foment del pressimisme i del catastrofisme, com es desprèn de l’article publicat el dia de Reis en aquest diari, és senyal que hi ha nervis i preocupació. No entenc les raons per les quals l’alcaldessa se sent cridada ara a parlar d’alguns projectes que han tirat endavant –alguns dels quals, per cert, amb fort descontent veïnal— i no va sentir cap obligació política i moral a donar una explicació als ciutadans de per què s’han esfumat de les arques municipals 1,4 milions d’euros en una sola indemnització a uns particulars per culpa de la nefasta gestió urbanística del seu equip. Ni per què no ha sortit encara a donar la cara davant de les 2.600 signatures de Sant Narcís contra les zones blaves, de les crítiques de Santa Eugènia o de les queixes de les Pedreres, o de la queixa per manca d’informació dels veïns de Mas Ramada. Ni per què s’ha perdonat a l’Estat un pagament que podria rondar els 3 milions d’euros per la permuta de l’arxiu de Sant Josep. En tots aquests casos, calla.

Però curiosament no perd l’oportunitat d’acusar els qui ho denunciem de fomentar el pessimisme i el catastrofisme. Un recurs vell, molt propi del socialisme i molt en la línia el que marquen els coronels del partit. La tàctica del mateix Montilla en el seu discurs nadalenc: el bo sóc jo, tots els altres són dolents. Hi ha un prejudici classista –de classe política dominant, que es creu moralment superior a la resta— que els impedeix de reconèixer el dret i el mèrit de l’altre. La resposta automàtica davant de qualsevol observació de CiU del regidor que ens ha fet perdre 1,4 milions d’euros sempre és la mateixa: vostès no aporten cap idea nova, vostès no tenen projecte. Segur que aquesta lletania el lector l’haurà sentit, fins i tot de llavis d’algun nosable prohom socialista.

És cert que a Girona s’ha instal·lat un pessimisme perfectament definit. Cada dia hi ha més gent a qui ni el tripartit ni la perspectiva de tres dècades d’alcaldia socialista els desperta cap mena d’optimisme. Ni el govern, ni l’alcaldessa, ni el partit que ha dirigit la ciutat durant 31 anys s’han demostrat capaços de generar l’entusiasme que necessita Girona, malgrat disposar de recursos, de plataformes de poder i d’una nodrida xarxa clientelar.

Quin és el projecte socialista? L’anar fent, i prou. El que espera que el Pla Zapatero duri tota la vida i així pugui créixer en estructura sense haver de fer inversions pròpies. Això és fàcilment demostrable fent una ullada als tres pressupostos que hem conegut en el que portem de mandat. Fa vergonya comparar la xifra d’inversions amb la de municipis menors que el nostre. És un projecte situat en la plenitud del seu ocàs, que només permet certes dosis d’entusiasme als nostàlgics de fa trenta anys més irreductibles que assisteixen a actes de determinats conferenciants i presentadors. És una màquina de crear pessimistes.

Però de nostàlgics cada dia n’hi ha menys. Les noves generacions de ciutadans, la gent jove i també els nous gironins, reclamen la seva oportunitat en la transformació de la ciutat. Si la tenen a les empreses, a la universitat, al món associatiu… per què no l’haurien de tenir a la política? És per això que contra el pessimisme del continuisme emergeix l’optimisme del canvi, en el qual em sento particularment compromès. Un canvi transversal, integrador, humil, sense prepotències però amb moltes potències, amb el rigor de la proximitat, la sinceritat, l’honestedat. Amb l’entusiasme dels qui comencen un camí que ha de ser llarg, on bullen les idees i hi ha engrescament per donar el millor de cadascú. Amb noves formes, nous llenguatges, noves prioritats. Amb dret a equivocar-se, però amb l’obligació ètica de depurar responsabilitats i conjurar tota sospita de favoritisme o clientelisme.

L’optimisme del canvi, la força de la renovació és un corrent que creix entre els gironins. I farien bé de prestar-hi atenció.

Creix la inseguretat a Girona

Les dades oficials indiquen el que CiU ha denunciat reiteradament: a Girona tenim un problema de seguretat que l’Ajuntament no sap resoldre. Aquest matí, l’Albert Riera i jo hem presentat a la premsa l’informe que ha elaborat l’Albert on es constata un significatiu augment de la inseguretat des de l’any 2006, només compensat per la professionalitat de la nostra policia. Les dades a què hem tingut accés demostren que dels 8.528 delictes i faltes registrats l’any 2006 vam passar als 9.679 tan sols dos anys després. És a dir, un increment de 1.151 delictes i faltes.

Aquest increment s’ha vist compensat en part –perquè el dany sovint és irreparable– per la tasca policial, que si l’any 2006 va practicar 1.162 detencions, el 2008 en va fer 1.423.

És evident que l’equip de Govern ha de començar a fer cas a l’oposició quan denuncia que creix la inseguretat a Girona. No calen més dades: calen més policies als carrers i reforçar la unitat operativa de seguretat. Una mica d’humilitat per part dels qui dirigeixen la ciutat, o almenys un xic menys d’arrogància, els permetria entendre allò que la gent del carrer percep i pateix com un problema creixent.

Nosaltres demanem més seguretat i volem una Girona més segura. Si fóssim al Govern, aquesta seria la nostra actitud i les nostres decisions anirien en aquest sentit. Això és un model d’entendre la ciutat que ens diferencia dels qui la gestionen des de fa 31 anys.