A l’edició d’avui del Diari de Girona hi surt publicat un article meu que vull compartir també des d’aquest espai. Contra el determinisme que Girona només pot ser governada pels socialistes –un determinisme que avui no fa més que generar pessimisme– nosaltres hi oposem l’optimisme del canvi. Us reprodueixo l’article:

Quan l’alcaldessa de Girona es veu en la necessitat de justificar l’acció del Govern i de situar l’acció de l’oposició (no només política sinó també social) en l’estricte foment del pressimisme i del catastrofisme, com es desprèn de l’article publicat el dia de Reis en aquest diari, és senyal que hi ha nervis i preocupació. No entenc les raons per les quals l’alcaldessa se sent cridada ara a parlar d’alguns projectes que han tirat endavant –alguns dels quals, per cert, amb fort descontent veïnal— i no va sentir cap obligació política i moral a donar una explicació als ciutadans de per què s’han esfumat de les arques municipals 1,4 milions d’euros en una sola indemnització a uns particulars per culpa de la nefasta gestió urbanística del seu equip. Ni per què no ha sortit encara a donar la cara davant de les 2.600 signatures de Sant Narcís contra les zones blaves, de les crítiques de Santa Eugènia o de les queixes de les Pedreres, o de la queixa per manca d’informació dels veïns de Mas Ramada. Ni per què s’ha perdonat a l’Estat un pagament que podria rondar els 3 milions d’euros per la permuta de l’arxiu de Sant Josep. En tots aquests casos, calla.

Però curiosament no perd l’oportunitat d’acusar els qui ho denunciem de fomentar el pessimisme i el catastrofisme. Un recurs vell, molt propi del socialisme i molt en la línia el que marquen els coronels del partit. La tàctica del mateix Montilla en el seu discurs nadalenc: el bo sóc jo, tots els altres són dolents. Hi ha un prejudici classista –de classe política dominant, que es creu moralment superior a la resta— que els impedeix de reconèixer el dret i el mèrit de l’altre. La resposta automàtica davant de qualsevol observació de CiU del regidor que ens ha fet perdre 1,4 milions d’euros sempre és la mateixa: vostès no aporten cap idea nova, vostès no tenen projecte. Segur que aquesta lletania el lector l’haurà sentit, fins i tot de llavis d’algun nosable prohom socialista.

És cert que a Girona s’ha instal·lat un pessimisme perfectament definit. Cada dia hi ha més gent a qui ni el tripartit ni la perspectiva de tres dècades d’alcaldia socialista els desperta cap mena d’optimisme. Ni el govern, ni l’alcaldessa, ni el partit que ha dirigit la ciutat durant 31 anys s’han demostrat capaços de generar l’entusiasme que necessita Girona, malgrat disposar de recursos, de plataformes de poder i d’una nodrida xarxa clientelar.

Quin és el projecte socialista? L’anar fent, i prou. El que espera que el Pla Zapatero duri tota la vida i així pugui créixer en estructura sense haver de fer inversions pròpies. Això és fàcilment demostrable fent una ullada als tres pressupostos que hem conegut en el que portem de mandat. Fa vergonya comparar la xifra d’inversions amb la de municipis menors que el nostre. És un projecte situat en la plenitud del seu ocàs, que només permet certes dosis d’entusiasme als nostàlgics de fa trenta anys més irreductibles que assisteixen a actes de determinats conferenciants i presentadors. És una màquina de crear pessimistes.

Però de nostàlgics cada dia n’hi ha menys. Les noves generacions de ciutadans, la gent jove i també els nous gironins, reclamen la seva oportunitat en la transformació de la ciutat. Si la tenen a les empreses, a la universitat, al món associatiu… per què no l’haurien de tenir a la política? És per això que contra el pessimisme del continuisme emergeix l’optimisme del canvi, en el qual em sento particularment compromès. Un canvi transversal, integrador, humil, sense prepotències però amb moltes potències, amb el rigor de la proximitat, la sinceritat, l’honestedat. Amb l’entusiasme dels qui comencen un camí que ha de ser llarg, on bullen les idees i hi ha engrescament per donar el millor de cadascú. Amb noves formes, nous llenguatges, noves prioritats. Amb dret a equivocar-se, però amb l’obligació ètica de depurar responsabilitats i conjurar tota sospita de favoritisme o clientelisme.

L’optimisme del canvi, la força de la renovació és un corrent que creix entre els gironins. I farien bé de prestar-hi atenció.