Dir que en Santi Vila s’ha estrenat avui públicament com a cap de llista de CiU a les comarques gironines seria inexacte. Avui en Santi s’ha revelat, amb la rotunditat de l’excel·lència que el caracteritza, com a líder, com a referent polític que va més enllà de Figueres i que té la capacitat de proporcionar respostes a partir de diagnosis lúcides, sense prejudicis ni apriorismes, a les inquietuds que té la societat. És allò que es demana a la política i als polítics: capacitat de síntesi, transversalitat, tolerància… però des de sòlides conviccions i compromisos ètics.

Hem estat uns quants que hem sortit molt orgullosos de l’acte d’aquest matí a l’Auditori de Girona per presentar en Santi. L’Artur Mas es comprometia l’altre dia a la Vall d’Hebron a anar a buscar els millors per fer política, i la nostra resposta a aquesta crida és elegir en Santi per anar al capdavant del projecte polític.

Del discurs d’en Santi en sentireu a parlar temps. No hi ha argumentari preestablert, ni guió escrit per amanuenses a preu fet. La construcció del discurs d’en Santi no pot ser desmuntada a cop de tòpic, ni la seva neutralització no es troba en els manuals a l’ús dels dinosaures que, encara avui, envien lliçons obsoletes i decadents sobre l’exercici de la política. A en Santi, i amb ell la nova CiU, no se’ls pot desmuntar des de la peresa intel·lectual del qui pensa que per fer política n’hi ha prou a fabricar titulars, a voler ridiculitzar o menystenir l’adversari.

Quan l’Artur Mas ha explicat aquest matí que a Catalunya bufen aires de canvi, ha precisat que no es tractava de vent de garbí sinó que més aviat bufava tramuntana, que és, per dir-ho d’alguna manera, més contundent. La referència venia més a tomb que mai, perquè en Santi ve de l’Empordà i perquè a Girona va néixer la millor peça de rock que mai s’hagi referit a la tramuntana.

I he pensat, és clar, amb la mítica Oració al Crist de la Tramuntana de Carles Fages de Climent que el gran Manel Costa-Pau ens va fer aprendre de petits. Perquè no es tracta només que el vent faci endreça i netegi l’aire sinó que, per ser un vent de profit, ha de ser exacte com demana Fages al final de l’oració. Aquest país té molt de blat de bon aprofitar, i ja prou que la crisi i la mala gestió l’han anat espolsant del país. Vet aquí l’Oració al Crist de la Tramuntana:

Braços en creu damunt la pia fusta,
Senyor, empareu la closa i el sembrat,
doneu el verd exacte al nostre prat
i mesureu la tramuntana justa
que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.

En tornar de l’acte d’homenatge en forma de llibre epistolar a Joan Saqués he pensat que persones com ell són la mena de gent que ens convindrien en els temps que corren. Si fos viu, en Joan tindria paraules precises, contundents però amoroses, per alertar contra les diverses fatalitats que emmalalteixen la política i el país. El president Pujol, que ha recordat el qui fou un bon col·laborador dels inicis del projecte de Convergència, també n’ha parlat aquest vespre, a Girona.

Quan he pogut llegir amb més deteniment el que ha acabat passant amb tot l’afer Maragall i Montilla, el record d’en Joan s’ha fet més insistent. Quina passatge més penós de la polític catalana, el d’aquesta tarda al palau de la Generalitat. Un conseller que rectifica literalment afirmacions de tanta transcendència escrites tan sols unes hores abans i es manté al càrrec és la certificació del nul respecte que hi ha per la institució. No m’estranya que amb aquesta categoria moral tinguin estómac per resistir i reeditar tripartits fins que els doni la gana. Se’ls en fot, l’autoritat moral de la política i de les institucions. Només compta el poder, només compta el partit.

Aquest vespre, a l’acte en memòria d’en Joan Saqués, algú ha dit que era el moment de “menys partit i més país”, que és una frase que l’hauria pogut ben dir en Joan. Si no la va dir mai, segur que sempre la va tenir present i sempre va actuar mogut per aquesta idea. De l’entrevista a en Santi Vila d’aquest diumenge al Punt també m’ha agradat aquest aspecte de la seva vocació política. Jo també hi crec, en això.

En Joan Saqués feia ahir la política que en Maragall i en Montilla desfan avui. Ens hi haurem de rebel·lar, contra això. Contra la misèria política a què el tripartit ens condemna, i que ja ha durat massa.

Les xifres oficials de l’atur a la ciutat de Girona corresponents al mes de gener passat senyalen un greu increment de la desocupació d’un mes a l’altre. En tan sols un mes (de desembre de 2009 a gener de 2010), a la ciutat de Girona l’atur ha augmentat de 487 persones. És l’increment més acusat en els darrers quatre anys i probablement seria difícil trobar una època en què en tan sols un mes gairebé 500 gironins es quedessin sense feina. La gràfica mostra la situació de l’atur de cada mes de gener dels darrers anys. Analitzant-ho per sectors econòmics, el sector dels serveis és el que registra l’augment més acusat, que aporta 4.231 dels 6.873 aturats totals del mes de gener. Els mesos de gener solen ser dolents en el sector dels serveis perquè s’hi reflecteixen els efectes de l’acabament de la temporada nadalenca, però és evident que mai com ara s’havia produït un repunt d’aquestes característiques. I cal recordar que les dades que difon l’Observatori del Treball no recullen, a nivell municipal, els autònoms que causen baixa o que simplement, sense necessitat de causar baixa –perquè es quedarien desprotegits– pràcticament no facturen.

La situació s’agreuja mes a mes. Quan vam superar la barrera dels 6.000 aturats em va semblar que ens aniríem estabilitzant sobre aquella xifra però avui ja som més a prop dels 7.000 que no pas dels 6000. Els suposats beneficis dels plans de Zapatero i Montilla no es veuen per enlloc, i en canvi es confirma la idea que hem denunciat en diverses ocasions: els socialistes no estan preparats per gestionar la crisi.

La crisi ens va devorant, però els governs socialistes no s’immuten. La improvisació és permanent, i el desconcert és total. Mentrestant, a la ciutat de Girona hi ha gairebé 500 conciutadans que en un mes han perdut la feina.