En tornar de l’acte d’homenatge en forma de llibre epistolar a Joan Saqués he pensat que persones com ell són la mena de gent que ens convindrien en els temps que corren. Si fos viu, en Joan tindria paraules precises, contundents però amoroses, per alertar contra les diverses fatalitats que emmalalteixen la política i el país. El president Pujol, que ha recordat el qui fou un bon col·laborador dels inicis del projecte de Convergència, també n’ha parlat aquest vespre, a Girona.

Quan he pogut llegir amb més deteniment el que ha acabat passant amb tot l’afer Maragall i Montilla, el record d’en Joan s’ha fet més insistent. Quina passatge més penós de la polític catalana, el d’aquesta tarda al palau de la Generalitat. Un conseller que rectifica literalment afirmacions de tanta transcendència escrites tan sols unes hores abans i es manté al càrrec és la certificació del nul respecte que hi ha per la institució. No m’estranya que amb aquesta categoria moral tinguin estómac per resistir i reeditar tripartits fins que els doni la gana. Se’ls en fot, l’autoritat moral de la política i de les institucions. Només compta el poder, només compta el partit.

Aquest vespre, a l’acte en memòria d’en Joan Saqués, algú ha dit que era el moment de “menys partit i més país”, que és una frase que l’hauria pogut ben dir en Joan. Si no la va dir mai, segur que sempre la va tenir present i sempre va actuar mogut per aquesta idea. De l’entrevista a en Santi Vila d’aquest diumenge al Punt també m’ha agradat aquest aspecte de la seva vocació política. Jo també hi crec, en això.

En Joan Saqués feia ahir la política que en Maragall i en Montilla desfan avui. Ens hi haurem de rebel·lar, contra això. Contra la misèria política a què el tripartit ens condemna, i que ja ha durat massa.