La participació a la ciutat de Girona en la consulta per la independència de Catalunya s’ha situat en el 21,40%, amb una victòria clara del “sí”. Durant tot el dia he anat seguint l’evolució de la jornada, pacífica, cívica, exemplar. M’ha sabut greu no veure el primer partit de l’Ajuntament participant de la jornada; sovint s’omplen la boca de participació però quan hi ha l’exemple més participatiu de tots, aleshores s’absenten de forma covarda. Joaquim Nadal, el primer socialista gironí, s’ha permès la lleugeresa de treure tota rellevància al fet que gairebé 17.000 conciutadans seus haguem participat d’una manera o d’altra en aquest esdeveniment. Jo l’he vist protagonitzant tota mena d’actes, ens el trobem fins a la sopa, des de la presentació del xuixo de Girona fins a l’exposició sobre Vicens Vives. I el dia que 17.000 conciutadans es posen d’acord a prendre part en una activitat, aquell dia Nadal i els seus s’amaguen.

Deu ser perquè hi ha hagut el doble de gent que ha pres part en aquesta consulta que gironins van votar Nadal i el PSC en les eleccions al Parlament? Al senyor Nadal, cap de llista del PSC i alcaldíssim de Girona durant més de dues dècades, només el van votar uns 8.800 ciutadans de Girona. Ara, 16.000 han votat a favor del “sí” a la independència però per a Nadal això no té importància. Una mica poc democràtic, per dir-ho d’alguna manera. Diu que les expectatives són errònies, però no sé on té la màquina de mesurar expectatives, i acte seguit s’arrenglera amb el PP per dir que tot això no serveix per a res.

Aquest diumenge, el centre sociològic de la societat gironina s’ha mobilitzat i ha participat en la consulta. Ningú pot dir que 17.000 persones siguin una minoria, quan el partit que governa  Girona va obtenir l’alcaldia de la ciutat amb poc més d’11.000 vots.

Ja tindrem temps d’entrar més a fons en l’anàlisi de tot plegat. Avui toca felicitar els organitzadors i tots els qui han pres part a la consulta. Per a mi ha estat un dia molt emocionant.

Volia suggerir-vos un Sant Jordi convencional, de roses i llibres (i de lectures recomanades), però en rebre la informació municipal que vaig demanar fa unes setmanes em va semblar més escaient aprofitar la diada catalana més internacional per demanar-vos idees i propostes que evitin el que pot acabar amb la destrucció de gairebé una quarantena de llibres. Tots ells són llibres perduts o abandonats a la ciutat de Girona des del dia 1 de juliol de l’any 2003 que ara, tal com marca la llei, romanen a exposició pública, al costat de desenes d’objectes més, per si algú en vol reclamar la propietat. L’exposició al públic, que és de sis mesos, s’acabarà el proper 19 de maig, data a partir de la qual els que no hagin estat reclamats “quedaran a disposició de l’Ajuntament de Girona”. L’edicte on s’anuncia tot això precedeix una llarga llista on s’enumeren tots i cadascun dels objectes perduts, perfectament classificats, encapçalats per un epígraf sinistre on diu “Llistat de destrucció”.

Us recomano la lectura d’aquest document; és un relat fabulós de la sociologia de l’oblit que tant pot explicar una simple despistada com una intenció oculta carregada de significat. El dia 24 de maig de l’any 2005 algú va trobar un rosari de plàstic de color marró: simple oblit o l’inici d’un procés d’apostasia? L’anell de plata amb la inscripció “Aida i …” que es va trobar el 3 de juliol del 2003, s’extravia per accident o pel rebuig expeditiu a una petició de compromís mal calculada? I què podem dir del nomeolvides (sic) daurat amb 5 inscripcions trobat el febrer del 2003? O de la medalla amb el lema “siempre juntos”?

Un dels capítols de la classificació d’objectes perduts es diu “Llibres”. Sembla força evident que bona part de la quantitat de carteres, mòbils, ulleres i bosses que figuren a la relació són les restes que abandonen els lladres quan ho han buidat de contingut de valor o han comprovat les dificultats per col·locar-ho al mercat negre. Però com s’expliquen els gairebé quaranta llibres que s’han perdut o abandonat? És cert que alguns dels títols són per fugir cames-ajudeu-me (penso, per exemple, en “El libro mormón, otro testamento de Jesucristo” que algú va trobar el dia 9 d’abril de 2007, un any de bona collita pel que fa als llibres perduts). Però molts d’ells no només em fa estrany que s’hagin abandonat sinó que hi endevino una relació conflictiva entre l’autor i el lector. És del tot innocent que algú es desfaci de “L’ètica” de Pietro Kropotkin, publicada en italià?

He mirat les dates de les entrades de tots aquests llibres a l’oficina d’objectes perduts i m’adono de dues coses que em tranquil·litzen, almenys una mica. La primera, no n’hi ha cap dels quaranta títols que hagi estat abandonat l’endemà o pocs dies després de Sant Jordi. Potser no llegim tot el que comprem o ens regalen, però almenys no en fem fàstics. La segona, que la majoria dels títols van entrar a l’oficina el dia 9 d’abril de 2007: vull dir que es deu a l’acció d’un sol responsable (per les raons més diverses: necessitat d’espai, mort del titular de la biblioteca, desnonament, etc) i no pas a una epidèmia d’al·lèrgia als llibres o una visió premonitòria de la supremacia del llibre electrònic en les nostres vides.

El cas és que veure una quarantena de títols amenaçats de destrucció em posa la pell de gallina. Per això potser seria bo de pensar alguna utilitat, alguna destinació de profit… És clar que, ara mateix, se’m fa difícil pensar quin servei pot prestar un volum amb tres novel·les de Charles Bukovski en noruec. Vés a saber.

Acabo de llegir un molt bon article que el director de cinema Gerardo Olivares ha publicat dins d’un especial al diari Elmundo.es sobre l’apassionant història d’un home que va viure fins als 19 anys amb els llops com a única companyia i sobre el qual ha realitzat el seu darrer film “Entre lobos”. Navegant pel portal FeralChildren, Olivares va topar amb la història de Marcos Pantoja. És un portal escrit en anglès que té versió en alemany. Quan va voler saber més detalls del cas de Marcos es va trobar com a única referència bibliogràfica el treball que l’escriptor i antropòleg Gabriel Janer Manila va dedicar al cas, també objecte de la seva tesi doctoral. El cineasta diu que hi havia dos enllaços que menaven al llibre L’infant selvàtic de Sierra Morena: un en català i l’altre en anglès. Així és com ho explica el mateix cineasta en aquest article:

“Más abajo, en otro recuadro, se podía leer: «Conozca más acerca de Marcos Pantoja en», y escrito en inglés y catalán, el título de un libro: ‘El Pequeño salvaje de Sierra Morena’. Pinché el enlace en inglés (no hablo catalán) y se me abrió una nueva página con el nombre del autor, Gabriel Janer Manila; la editorial, Prometheus Books, 1982-10; el nombre de la traductora y el depósito legal. A la derecha, había otro enlace en color azul para comprar el libro a través de Amazon.com. Encontré uno de segunda mano por seis dólares en una librería de Portland, Oregón, y rellené todos los datos necesarios para que me lo enviaran a casa”.

Olivares és respectuós, no projecta cap prejudici envers el català. Ni tan sols critico el que diu. Explica el que és ja habitual en la majoria de ciutadans espanyols: entenen millor l’anglès que el català. Prefereix que el llibre vingui d’Oregon en la seva traducció a l’anglès. Si m’ha cridat l’atenció aquest detall no és, doncs, perquè trobi això cap menyspreu a la nostra llengua sinó perquè confirma l’enorme i creixent desafecció d’Espanya en general envers Catalunya. Que un home de cultura, intel·lectualment solvent, senti la llengua catalana (oficialment, constitucionalment, una llengua espanyola) més llunyana i aliena que la llengua anglesa (cert: la llengua franca de la humanitat, també dels creadors) significa que la distància entre ells i nosaltres (demano disculpes per aquesta simplificació maniquea que de costum no m’agrada) ja és a hores d’ara probablement insalvable.

Vol dir, ras i curt, que no hi ha el més mínim interès, o curiositat intel·lectual, o patriotisme constitucional, o instint federal, per adquirir el coneixement bàsic de català que la majoria de la població espanyola té de la llengua anglesa. Hi ha moltíssims factors que ho poden explicar, i alguns d’importants són responsabilitat nostra. No la majoria. Però també hi són i en ares de la rigorositat i profit del debat que hem de tenir en els anys que vénen convé que siguem sincers i clars, i els reconeguem.

Aquesta desafecció, que ja és desinterès, és significativa. Me’n lamento de la mateixa manera que es lamenten, amb raó, els qui es preocupen pel desinterès general envers la llengua castellana. Se’n parlava l’altre dia en la magnífica entrevista que Joaquim Ibarz va fer al poeta mexicà José Emilio Pacheco i que va publicar al diari La Vanguardia. Vull dir que la ignorància no duu enlloc, i ignorar el veí –català, espanyol o francès– no ens fa ni superiors ni lliures del tot, i pot acabar lesionant allò que és al cor de la nostra identitat (nacional i també individual).

Finalment, aquesta desafecció és el senyal d’una ruptura ja real en molts d’àmbits que tard o d’hora es traduirà en una ruptura política encara en construcció.

Us recomano la crònica escrita pel periodista Lluís Bou a l’Avui d’aquest diumenge on es fa un retrat cronològic i polític del procés estatutari. L’inici és un engany socialista, amb el PSC a primera fila. I continua amb aportacions ben galdoses per part dels socialistes. El paper del PSC a Madrid just després de l’aprovació al Parlament de Catalunya no ha estat mai tractat a fons ni tampoc publicat abastament. En benefici del rigor històric, se n’hauria de parlar molt més, i la crònica de Lluís Bou ho fa. No cal que recordi qui manava al PSC de Madrid, qui n’era el seu cap de llista.

Diumenge que ve dia 25 d’abril els gironins estem convidats a participar a la consulta popular per la independència de Catalunya. Votaré que sí, sense dubtes. I convido tothom a participar-hi i a votar el mateix. Hem de ser molts, molts. Espanya, realitat poderosa i interessant, no té la intel·ligència emocional suficient que els desafiaments de la seva supervivència li exigeixen: prefereix negligir-nos que no pas seduir-nos. Per això avui som més a prop del punt i final que del punt i seguit, i tinc una certa idea de per què hem arribat fins aquí. Tant se val: la pasta de dents ja ha sortit del tub i no pot tornar dins. L’Espanya del Constitucional i l’Espanya del PP i del PSOE –que és tota l’Espanya que he conegut al llarg de la meva vida– ens té per no-res. No canviarà mai; són molts anys d’esperar senyals de canvi i ni tan sols hi ha senyals de fum. This is the end of our elaborate plans, que cantava Jim Morrison.

A partir d’aquí, respecto les opcions de cadascú. No hem de fer el ridícul com a país, cert. El ridícul de precipitar-nos contra les roques, i també el de creure en la comoditat dels llits de claus dels faquirs. Un i altre són ridículs que no ens podem permetre. Per això em van agradar les respostes de l’Artur Mas a les preguntes de la Mònica Terribas sobre la independència de Catalunya. No trobo intel·ligent que les urgències personals es confonguin amb les urgències del país, però tampoc trobo que hàgim de fer veure que no passa res.

És costum que el tripartit que governa Girona no concreti mai les respostes a les preguntes que li formulem des de l’oposició. Sovint teixeix una cortina d’ambigüitats, termes tècnics i vidrioses descripcions jurídiques per eludir comprometre respostes a preguntes ben concretes. El ple d’ahir al vespre, nit i matinada en va ser un exemple, només que en aquesta ocasió, per la magnitud del que tenim entre mans, valia la pena que l’equip de Govern hagués actuat amb prudència i hagués deixat sobre la taula assumptes preocupants.

Del tema de la incineradora de Campdorà ja n’he parlat en d’altres ocasions, però aquesta vegada era més pertinent que mai d’expressar la nostra oposició perquè es tractava d’iniciar la contractació dels primers treballs. La Generalitat, a través de l’Ajuntament, es gastarà més de 6,6 milions d’euros en pagaments a una consultoria que ha de redactar el projecte de la macroincineradora, que ha de fer el seguiment de l’obra i l’ha de posar en marxa. He demanat reiteradament que em diguin d’on surt aquesta misteriosa xifra dels 6,6 M€, perquè la trobo molt elevada i probablement hi hagi marge per a estalviar diners als contribuents. No m’ho han sabut dir, i a l’expedient no hi ha ni un sol informe o estudi que expliqui com s’arriba a aquesta xifra.

Tampoc no hi ha ni un sol informe econòmic públic que digui que el preu d’1,3M€ que es pagaran per rescatar la concessió del pàrquing de l’Hospital Josep Trueta és un preu just.  Sabeu què fa l’Ajuntament? Com en el cas del Xalet Tarrús i el pàrquing del Pallol, accepta la quantitat d’indemnització que demana l’empresa perjudicada. Punt. No redacta ni un sol informe dient si allò que demana l’empresa en concepte d’indemnització és allò que cal pagar. No hi ha, tampoc, espai per a la negociació que tingui per objecte una rebaixa en la xifra de diner públic que s’acabarà pagant.

Ho trobo impresentable, no és una manera d’actuar rigorosa que generi confiança en la gestió dels recursos públics. El nostre model és un altre de molt diferent: nosaltres demanarem informes econòmics contradictoris sempre. Ho exigeix una conducta transparent i rigorosa, i més quan parlem de grans quantitats de diners.

Vam demanar que ho deixessin sobre la taula, però no hi van accedir. Haurem de demanar informes i haurem d’aclarir els dubtes sobre els preus que acabem pagant (amb diners que provenen dels contribuents).

Fa una setmana recuperava de l’hemeroteca la nevada de fa exactament un segle, i dels retalls de premsa de l’època se’n podia desprendre una alarmant coincidència en les causes del col·lapse de les infraestructures. No n’hem après, de l’experiència. L’autoritat controladora o bé no fa la feina, o bé la feina ben feta que fa no és suficient. Potser una mica de les dues coses, i qui sap si una de tercera: aquella actitud tan clàssica d’esperar que just abans de la catàstrofe d’alguna manera les coses s’acaben arreglant soles.

L’amic Antoni Fernández Sandoval m’envia les fotografies que va fer i que ha publicat al seu àlbum del Facebook, i que confirmen que Homer Simpson corre per l’Empordà vestit amb granota d’una companyia elèctrica. Amb cinta d’embalar, cables de coure acabats de caure i un cargol es pot donar per resolta l’avaria, encara que a la primera tramuntanada no crec que ningú del país gosi posar-se a una distància excessivament curta d’un d’aquests pals. Quina font d’inspiració que haurien resultat aquestes estampes per el gran satíric empordanès Carles Fages de Climent. M’imagino un epigrama:

— Que a l’Empordà hi fa molt de vent!

(remuga el poble,  que no té cura)

–“Això ja és d’un altre departament

I facin el favor de pagar la factura!”

El conseller Castells, gasiu com sempre amb les inversions a les nostres comarques, deu ser d’aquells que encara tenen al cap el clixé que a Girona lliguem els gossos amb llangonisses. De moment, lliguem els pals elèctrics amb cel·lo, que no és poca cosa, però queda molt lluny del tòpic.

L’hemeroteca sol ser un refugi excel·lent, que sovint recomano, per adquirir noves perspectives de les coses. Sí: novetat i hemeroteca semblen termes contradictoris, però ja sigui perquè el passat sempre acaba tornant d’una manera o altra, o ja sigui perquè els problemes de la humanitat no han deixat mai de ser els mateixos, el cas és que a les hemeroteques sempre s’hi pot pescar en clau d’actualitat. Ara mateix, no em negareu que té un cert morbo conèixer que el dia 1 d’abril de l’any 1910 (és a dir, fa exactament un segle) es va produir una intensa nevada a les comarques gironines, que va afectar naturalment la nostra ciutat. Això de les nevades “excepcionals” sempre ho he posat en dubte, perquè al llarg del segle XX n’hi ha hagut periòdicament. Per això m’agrada més parlar de fenòmens meteorològics infreqüents que no pas d’excepcionals.

He anat a buscar els diaris de l’endemà, dia 2, per veure què en deien. No m’estic de reproduir-vos literalment el fragment de la nota informativa que publicava el diari La Lucha, just a la pàgina 3 (pdf) que encapçalaven interessants reclams publicitaris de remeis per als “panallons (sabañones)”, “tos, asma (aufech), catarros” i “diarreas”:

“(…) Por causa del temporal de nieve, la línea telefónica urbana ha quedado completamente destruída.

No son los alambres tan solo lo que se han roto, sinó que por el peso de la nieve acumulada sobre los mismos han sido derribados todos los postes sostenedores de las líneas, algunos de los cuales al caer han podido ser causa de grave accidente. (…)”

Cent anys després, la neu continua fent caure pals i torres…